31/12/08

2008...2009


Avui és una d'aquelles entrades gairebé obligades (i típica), la que passa revisió als últims 12 mesos i al què han donat de sí.
L'any va començar amb la ressaca senegalesa, involuntàriament va marcar un abans i un després d'aquells deu dies...i els records i les fotografies són la millor forma de mirar endavant somrient.
Un altre punt al camí va ser Turín i el bàsquet en general. Tant els partits prèvis com la final italiana en la que ens vam endur el subcampionat de la ULEB. Si amb aquesta era una alegria avait va arribar el gerro d'aigua freda: a final de temporada desapareix el CB.Girona i el bàsquet ACB a la ciutat (després de 20 a l'èlit). Per sort amants del bàsquet (i Middleton) van reflotar el CB.Sant Josep, ara com a mínim, tenim equip a Bronze i...a per totes (encara que costi).
Dies de regal a Guipuzcoa..."sempre al nord" i París on vam deixar anar el Peter-Pan que portem.
Canvi de rumb al setembre. Una decisió presa a consciència i a dia d'avui crec que encertada. Tot esforç tindrà recompensa!
No em vull oblidar del peque, per sort ara ja comencen a ser (o són?¿) estacions de pas. Prova superada!!

Hi ha moments únics al llarg de l'any per retenir-los a la memòria, però no em vull allargar gaire així que intentaré ser breu. Cafès i una bona conversa, escrits, escapades a Tossa i s'Agaró, Bonmatí o dies a Cap de Creus, tardes de volta pel centre i dissabtes de dinar (recuperant divendres perduts)... un munt d'instants guardats en aquest 2008 que ja s'acaba que no serien únics sinó fossin COMPARTITS (2009 petons!)
.
M'acomiado d'aquest any amb una mirada al cel.


F E L I Ç 2 0 0 9 ! !


EL REFLEX: "Tot viatge nou, es comença molt abans de sortir"

20/12/08

Nadal

Avui post "obligat" de cara a les festes. Torrons, Nadales, àpats i algun que altre regal ompliran aquestes dates; a part de les VaCaNcEs (merescudes ^^).
Aquí us deixo la cançó "Quan somrius" (amb alguna falta d'ortografia, culpa de la persona que l'ha transcrit). Té un bon missatge.

Un petonet! i BONES FESTES!!






EL REFLEX:"Volo, tremolo, cerco i trobo"

8/12/08

Mudança


Per la mudança de dissabte... l'entrada d'avui. Va ser un dia cansat a l'hora que entretingut, tot i que la feina més laboriosa començava pels amfitrions quan nosaltres marxàvem. Moments de riure i"estratègia".
Aquesta mudança em porta a pensar en altres. Les de la vida professional, les de país o les de personalitat davant certs interlocutors quan ens canvien l'entorn habitual.



EL REFLEX:
"Vivo el laberintos de tinta"

6/12/08

El temps no s'atura


Dia extrany i amb la vista posada en els 3 dies de descans que tenim per davant.

Les coses s'han girat a mitja tarda i a partir d'aquí... millor posar-se a dormir.

Les prórrogues no van amb nosaltres, com a mínim amb mí. Ni sobre el parquet ni a la vida diària. Tot temps que creguis que pot ser suficient per donar la volta a la situació no servirà per res més que per confirmar-te el que venies pensant en un principi.

Tan de bo, el temps em digui que m'he equivocat, llavors rectificaré encantada.


Puc fer l'esforç d'entendre't, però no en trec res si tu no m'entens.


Fins la propera.


EL REFLEX: "quiero esconderme de miedo y mirar una vez los ojos que tiene la Luna"

3/12/08

FELICITATS!!!



Avui, dedicat a aquesta noieta que en fa 24 (i no em matis per la foto, xo es la única que he trobat!)
Què dir-ne... que vas entrar silenciosa, tímida (normal donat el dia que era) però que no et va costar gens guanyar-te un espai. Ets una d'aquelles peces que es converteix en imprescindible si camino, tot i veuren's relativament poc; és fàcil que acabem rient només mirant-nos, si més no, perquè no entenc el teu careto...xDDD
Dons res, que FELICITATS, gaudeix-los al màxim i a celebrar-ho por lo alto.

*No em puc oblidar del culpable que avui faci aquest escrit...sense el meu cosinet avui no estaria escrivint això! (a lo millor ens haguéssim conegut per Montilivi...)


EL REFLEX: "nos dimos la vuelta, pero ya no nos encontramos"

23/11/08

Persones ós

Avui centro l'entrada en les persones "ÓS". Segur que en coneixes alguna tot i no haver-li atribuït aquesta denominació.
Són aquells sers apàtics, silenciosos, amb cert passotisme i un punt de geni que quan treuen, millor no t'enganxi a prop seu.
A qui si se'ls pogués col·locar un color aquest seria el gris, perquè no desperten alegria ni tampoc una tristor important, però el seu caminar per la vida...grisós.
Destaquen, també, per estar rumiant constantment malgrat restar a l'ombra de tot; escapolint-se de qualsevol situació on vegin un mínim perill de sentir-se incomodats (de vegades només ho perceben ells) i que et treuen de polleguera precisament per això, la indiferència amb la que són capaços d'actuar. Sers que no veuran (o no voldran veure) que potser pel seu interlocutor són una part important, perquè el que mana per damunt de tot, són ells i el seu benestar.
Tot i que en el fons de la seva mirada, s'hi pot intuir una ànima somrient que resta hivernant.


-Malgrat tot, enyorant tardes de suc de taronja i entrepà de formatge.



Fins la propera




EL REFLEX: "Ando buscando los 4 segundos que ya no me quedan para tí, mi complice"

14/11/08

Casualitats

Quantes vegades t'has creuat amb algú i amb una simple mirada l'has seguit fins que ha canviat de direcció o ha girat la cantonada? De vegades, sense saber per què, les vibracions, la forma de caminar, el anar per la vida... ens fa parar atenció en una determinada persona. Hi compartim uns minuts, uns segons, però sense saber el motiu ens tranmeten quelcom únic.
Reflexiono sobre això quan penso en les casualitats d'un 20 d'abril i una foografia. Amb qui hi ha darrera el text hi vam compartir instants, en vam caminar uns mesos sabent-ne i ara només afirmem que està per la ciutat, deambulant pels carrers, vivint... Qui sap si aquelles casualitats ens tenen preparades més tardes d'abril?

Fins la propera!


EL REFLEX: "cada pas que faig no té retorn"

7/11/08

Dubtes

Avui reflexiono sobre els dubtes. Aquells que ens inquieten i no ens deixen veure res clar. Quantes vegades has vist que el que et convé i el que vols no van units? I els dubtes que et crea l'haver de triar, el creure en un dels dos i perseguir-lo fins a trencar el fil que els ajunten? Ahir vaig tancar fort una porta (amb sentit literal) pretenent deixar una història a l'altre cantó, dient adéu a les pors i els dubtes; el problema? El nus a la gola amb el que vaig marxar. Aquí rau la qüestió: ser capaç de no deixar-se arrossegar, perquè sovint, més val posar-se a córrer després de prendre una decisió abans no ens comencem a qüestionar, perquè sinó, mai ens posarem en marxa.

Fins la propera




EL REFLEX: "un petit moment de dubte, una indecisió, perquè de tan en tan, la vida ens fa renunciar"

2/11/08

Tarda de fires (retalls)


Retalls d'una tarda, ombres de conversa.

Caminava per Girona una tarda de Fires sense anar-hi. Absent de tot i només amb la companyia d’una bona conversa, com qui degusta un cafè a primera hora del matí, els peus anaven sols tot observant la gent. Dissabte festiu, cares que gaudien de la diada i potser també qui enmig de tot intentava passar desperçabut, qui necessitava submergi-se en aquell formigueix per evadir-se de tot.
Suposo que tan per mi com per qui m’acompanyava, fer un repàs a allò que ens inquieta i que sovint callem per complir, per no molestar, o per ser políticament correctes era el que ens convenia, sense por a ser jutjats; perquè quan sabem que qui ens escolta no és un mer observador llavors, qui parla, segurament ja no sigui la nostra ment.



Fins la propera




EL REFLEX: “donaria el meu món, el meu petit espai les meves sensacions”

25/10/08

Anar i tornar


Com el gronxador de la foto, hi qui va i hi ha qui torna, qui acaba i qui comença, qui somriu o aquell que esbossa una llàgrima, qui per més enfeinat que estigui sempre trobarà un minut per parar i qui per més parat que estigui, mai trobarà el moment per engegar... Els que veuen el got mig ple i els que el veuen buit... els que pateixen per una victória sobre la botzina i aquells que ja la celebren quan falta un minut... Avui retorno al blog després de dies sense ordinador i amb les idees... poc clares.

A cuidar-se.


EL REFLEX:
"¿Donde terminan los sueños de la realidad?"

6/10/08

Instants II


Quan un instant et fa tornar setmanes enrera, quan trobar a faltar no sembla més que tres paraules juntes... una frase fa que somriguis i que te'n adonis que hi ha coses que no es diuen, es demostren.

EL REFLEX: "Dios sabe cuantos cuentos cuento por disimular"





27/9/08

Reflexions II

Reflexions d'un vespre de dissabte on el que menys volia era quedar-me davant l'ordinador.

"Aprendre o morir... a caminar sense necessitat de suports constats que sempre acaben per marxar... aprendre a plorar mentre m'aixeco i seguieixo caminant cap endavant... mirar enrere i resistir, sense quedar atrapada ni sortir corrent.... i si caic mil cops, aixecar-me'n mil més... per més que costi"

*Cercant fulls que no hi hagi escrit un ? sinó un SI


EL REFLEX: "Como una niña perdida en un desierto de cristal"

24/9/08

El Blues de la generación perdida

Idees... potser pensaments posats en altres ments...



Dices que yo
No tengo casi nada en la cabeza
Me miras, me juzgas, me condenas
¿Qué importa mi opinión?
Dices que yo
No he combatido en un millón de guerras
Que me da igual la voz de la experiencia
Dices que yo
Me dices que yo

Dices que sólo soy una veleta
A la que el viento se lleva sin querer
Dices que sólo soy una cometa
Que se eleva y que un día va a caer

Dices que yo
A veces te resulto incomprensible
Mitad vulgar, mitad un ser sensible
Dices que yo
Dices que yo
Escribo solamente tonterías
El blues de una generación perdida
Dices que yo
Me dices que yo

Dices que sólo soy una veleta
A la que el viento se lleva sin querer
Dices que sólo soy una cometa
Que se eleva y que un día va a caer

Si yo pudiera me llevaría la tristeza
De tu cabeza, de tu cabeza

Dices que me pierdo a cada instante
Que el futuro está en el aire y mi vida del revés
Ya sé que siempre dices lo que piensas
Por eso siempre escucharé aunque me duela


20/9/08

Fins aviat


Avui l'entrada va dedicada a unes persones de qui m'allunyo una miqueta durant dos anys per necessitat, amb qui em retrobaré de tan en tan i amb qui espero no perdre mai la màgia.
Les circumstàncies van voler que compartíssim tardes de divendres, que les marqués com a intocables... junts, entre conversa i conversa, he anat creixent, aprenent lliçons que ningú pot trobar en un llibre.

Primer va ser un el que es va mostrar proper, transparent, i em va prometre (amb una mirada) que mai caminaria sola; ara sé que tot i no veure'ns gaire, és una xarxa de seguretat.

Amb els dies vaig canviar de "confident", era "l'altre", el diferent, no obstant m'ha dibuixat un munt de paisatges entre silencis, un grapat de tonalitats en una paleta translúcida. I és a ell a qui avui per avui trobaré més a faltar, perquè tot i fer-se el sord, ser apàtic en certs moments, quan vol, deixa veure la llum que duu dins; perquè li dec el canvi de rumb, els ànims en moments grisos i els riures en hores tontes.
Qui es picarà amb mi en una tarda fosca? Amb la seva ironia el temps ha passat més ràpid! Si algú s'arriba a apostar amb mi que l'intentaria entendre segur que perdo i en canvi avui m'interrogo cada cop que intueixo que algo no rutlla. Ara ja trobo a faltar les tardes, demà les reviuré.

Fins la propera!


EL REFLEX: "los pararrayos no sirven cuando hay tormentas dentro de mi"

12/9/08

París, Disney


Dues parades i... arribem al món màgic, Disney. Únic i imprescindible: deixar-se portar. Oblidar per unes hores la rutina, els estudis, les preocupacions i treure el nen que portem dins... córrer darrera cada personatge per una fotografia i no pensar que un està fent el ridícul... va ser GENIAL! Redescobrir el món dels dibuixos animats sense la innocència dels més petits (que tenen por en perquè creuen que el ninot s'ha escapat de la televisió) però amb la il·lusió que els fa brillar els ulls, aquest va ser el dia a Disney. Riures, cues, atraccions, i un regust de dolçor i nostàlgia en sortir... calia tocar de peus a terra, en Peter Pan es quedava allà. París: una ciutat que respira cultura, diversitat i romanticisme t'ho miris com t'ho miris. Des del Louvre fins a la Torre Eiffel passant per Notre Dame, Momatre i la riba del Sena, em va agradar! Avui, i sobretot la setmana que ve és el començament de nou, el módul, els horaris i camins que es distancien (només una mica eee), no obstant: SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS!!! Laura, 1000 abraçades de l'Igor;) per acompanyarme en aquesta curta però irrepetible aventura.

EL REFLEX:
"Sempre hi ha un món on perdre's, un tu on trobar-se"

8/9/08

Ciutats de pas


La pròxima...PARÍS. Demà a aquesta hora ja trepitjaré la Ciutat de la Llum, una nova aventura en aquest any “estrany”.

Un munt d’idees, de sensacions per viure

EL REFLEX: “Planeando la estrategia para un si”

28/8/08

20


Ahir ja vaig canviar l’1 pel 2... dia de feina sense gaire res d’especial a no ser dels que em van regalar dos minuts del seu temps per fer-lo millor. GRÀCIES per recordar-vos de mi!

Miro enrere aquest any i... Senegal és el primer que recordo, quantes sensacions acumulades en 10 jorns! Turin i el bàsquet és inevitable, ara encara més quan hi ha hagut tants canvis. Guipuzkoa... el més semblant al futur esperat. Tardes de conversa i el gir del rumb (a nivell d’estudis i personal)... sé que es el millor. Hi ha un munt de detalls emmagatzemats al calaix al llarg d’aquests dotze mesos i haver tingut a la vora amics i família el que fa que cada dia surti el sol.

*És inevitable... 20 mirades al cel.

EL REFLEX: ”Se van las última luces y acaba la función, se van y tu no estas, (creía necesitarte)”

23/8/08

Reflexions


Aviat quedaran enrere els dos mesos de feina a la fàbrica, amb ells veig clar què no vull pel demà, però em quedaré amb el que m’han proporcionat: estalvis i reflexions (algunes d’elles aquí reflectides).

Introspecció. Sóc una més en aquest immens món, com a molt una mera peça del puzle de certes persones.

Resto buscant un camí que em condueixi a allò que he imaginat com a proper a la vida que vull (sense considerar-me una idealista), perseguint objectius i deixant de banda el que no m’agrada o considero injust. El que no tinc tant clar és on trobar-lo i qui m’acompanyarà.

Enyoro moments i gent. Alguns perquè ens han deixat, altres perquè no els tinc a la vora tot i la proximitat quilomètrica.

Avui sé i em repeteixo que és millor no esperar res... perquè tan sols som un gra de sorra en un immens desert.


EL REFLEX: “¿como terminan los mensajes que no mandas?

17/8/08

Oportunitats


Diria que ja puc penjar l’escrit tot i la falta d’oficialitat degut a la burocràcia. Aquest text, com la persona a qui va dirigit (difícilment li arribi, però tan li fa), esperava pacient la oportunitat i avui, quan aquest rumor sona tan com per considerar-se una realitat... he decidit no guardar més el text - dedicatòria,felicitació- al calaix.

Les ratlles següents van per algú que tot i haver compartit pocs minuts al llarg de l’any, gràcies a les casualitats d’una tarda d’abril ha fet dibuixar més d’un somriure després d’estones d’espera.

Ara li arriba el moment de capitanejar un projecte que més enllà de ser-ne una peça, n’és la clau (si més no, la visible). Sempre s’ha dit que per tenir una oportunitat de luxe cal ser en el lloc i el moment adequat però això no és tot i en aquest cas se li afegeixen treball, sacrifici, constància i il·lusió, amb aquests ingredients el projecte que arrencarà té totes les de triomfar, com a mínim a nivell personal. Passet a passet, dia rere dia i fent allò que li agradava ha anat aprenent al costat de bons mestres i ara li toca recollir el que ha sembrat. No serà a dalt de tot, però des d’aquí toca –i es pot- créixer.

No sé si seran derrotes o victòries el que veurem, si serà època d’èxits o tocarà patir, del que estic segura és que a la pista ho donaràs tot i nosaltres, des de les grades ho viurem amb la mateixa força que els últims anys, perquè tot i començar... confiem en tu! (i en l’equip)

EL REFLEX: ”si la vida te brinda una oportunidad, siente tu alma si quiere ganar”

16/8/08

No esperar


Amb el temps una aprèn que és millor NO ESPERAR res de ningú, perquè el millor és que et sorprenguin o senzillament trobar-ho per mi mateixa o per casualitat.


*La felicitat no ha de ser un destí, sinó un trajecte.


EL REFLEX: "Tot va massa lent, però no vull callar, no els moment d'abandonar"


14/8/08

Pot ser...

Rutina, pas dels dies... poques coses a dir



EL REFLEX: "puede ser que la vida me guie hasta el sol"

8/8/08

Nit d'estiu


  • Perquè m’ho vaig passar genial
  • Perquè la necessitava després de tot.
  • Per tots els bitllets només d’anada d’ahir (i els de tornada de demà)
  • Per els stops i les voltes donades.
  • Per les cocacoles, les cerveses i els cubates.
  • Per un objectiu complert
  • Perquè vaig riure i et vaig veure riure.
  • Perquè les coses poden canviar de rumb quan menys t’ho esperes.
  • Perquè observant i callant també s’aprèn.
  • Perquè la vaig compartir amb dos persones molt diferents i alhora algú únics i imprescindibles en aquest camí.

Sencillament: NIT D’ESTIU.


EL REFLEX: "Me juego un ajedrez con tu historia"

2/8/08

Endavant


Des d’aquestes línies, GRÀCIES als que heu donat llum a aquests dies, als que hi heu sigut estan a la vora o en la distància.

AMUNT! Als que estan patint, junts hem fet una pinya.

GRÀCIES per aquest cafè, sé que també el necessites.

I a tu, que t’he vist observant tres passos enrere... saps que toca mirar endavant, aquest cop no ens pot vèncer. (no diràs mai res, ho sé, no obstant saps que pel que necessitis...).

* En situacions com aquesta un s'adona que malgrat viure a ritmes diferents, no estem sols.


EL REFLEX: “Adelante, a por los sueños”

1/8/08

Per sempre


Ha arribat el final. Te n’has anat després de tres anys i una vida. No vull recordar-te com últimament. Des d’aquell 24 de juny poc a poc et vas anar apagant, els passejos que vas començar, cada cop es van anar escurçant fins que darrera la cadira vaig conèixer llocs de les Deveses on hi tocava la fresca en ple estiu. Em venen a la memòria divendres en què em veies venir tot assegut i quan et donava la mà, esbossaves un somriure, amb això ja n’hi havia prou. Saps? el primer cop que vas ingressar era el primer estiu que vaig treballar, encara parlaves i em vas animar quan a les tardes et venia a veure cansada, no sé perquè però en guardo varies de tardes d’aquelles.
Malgrat tot, avui el que més present tinc és Cassà. Quan abans d’anar a dormir et deia que quan t’aixequessis a les 6 em vinguessis a despertar per anar a regar...mai em vas dir res abans de les 8; quan anàvem a parar la fresca amb els veïns; els dimecres a mercat i els quilos de pomes de la Gracieta i quan ja de més gran et quedaves amb mi perquè no volia anar a bosc. Amb tu i l’avia vaig passar estius, pacient i atent perquè no hi hagués cap mala cara, perquè sabies com ningú que enyorava casa i després de la visita de la mare... em deixaves guanyar al parxís, “sortosa!” repeties, ara sé que no era casualitat que sempre perdessis. Les castanyes a la llar de foc i el preparar les estelles per fer un bon caliu, per més que m’hi vaig fixar...mai n’he après; el primer aficionat al Barça que vaig conèixer...mirant-lo per la tele i escoltant-lo per la ràdio...ara entenc perquè... podria omplir un munt de línies amb moments on et veig, on et recordo.
Ens has ensenyat una part del camí ara ens toca a nosaltres continuar-lo.
Siguis on siguis, sempre amb tu.


EL REFLEX: "trobarem a faltar el teu somriure"

31/7/08

Esgarrapant...


Esgarrapant segons a la vida, lluitant fins a la fí, fins l'últim adéu.



EL REFLEX: "em vas mostrar el camí, ara només em queda seguir-lo"

25/7/08

Adéu al CB.Girona


Entrada obligada. Dia trist, dia fatal, dia en què els rumors haurien d’haver estat falsos... avui s’ha acabat. S’han acabat 20 anys de bàsquet ACB a Girona.
Em costa escriure. Són moltes sensacions... no entendre com s’han deixat arribar les coses fins a aquest punt, com les institucions ens han deixat a l’estacada quan altres clubs en les mateixes circumstàncies n’han rebut tot el suport… ràbia, impotència, tristor. Caps de setmana que ja no es marcaran com a locals o visitants, on no importarà si es guanya o si es perd, on en cada jornada que un equip descansi pensaré “avui ens hagués tocat a nosaltres”.
La Korac, les 3 copes del Rei amb els corresponents sopars a casa per seguir-los, les esperes després dels parits per cinc minuts de conversa (simplement somriures), els partits europeus amb la FIBA i la Uleb, el buscar per Internet la manera de seguir-los… part de la història, igual que la rutina dels diumenges on sortir somrient o enfadats depenia del que marqués l’electrònic. Moments únics, irrepetibles…únics, moments pel record.
Ara i sempre: SOM-HI GIRONA!


EL REFLEX: “Trist això no ho tenia previst, em vas donar la llum que m’allunyava del fum i m’apropava a la glòria. Final de partida i el meu cor que crida per tu”

22/7/08

Sóc nova i?¿


Sí, i no veig on està el problema.
Pretendre anar al mateix ritme que les veteranes és normal, aconseguir-ho en dues setmanes, una utopia.
Sóc nova i no, no sé on són les safates noves, ni què s'apunta en aquelles caselles i tot i semblar una raresa, tampoc sé on són els lavabos.
Distingir xoriç de llonganissa és evident; diferenciar el límit entre massa grassa i què és passable ja no ho és tant, més quan si vaig al supermercat no en compraria ni l'un ni l'altre.
Si. sóc nova, lenta i encara somric un dilluns al matí, i què?
D'aquí un més i mig "adéu molt bones", vacances i l'estiu passat.

EL REFLEX: "Resultas ser un comodín"

19/7/08

Parla


Estàs absent i no sé perquè. Només que et perds en silencis.

Parla, que avui sóc aquí per escoltar-te, per perdre’m pel teu món i aprendre que hi ha coses que s’ensenyen amb els ulls i el “no dit”, perquè mai m’hagués imaginat veure’t tan mut.

Puc passar-me les nits en vetlla si no dorms, intentar espantar els teus mal sons, dir més bestieses si amb això rius de nou, però això és impossible si no em deixes entrar i no parles.

Amb tot, ja no sé si és blau el color que veig, però et reconec en l’ombra de la tènue llum de la teva habitació, d’esquenes al món. Surt d’aquesta closca que t’acompanya i mira el que tens davant.

Somriu, res no està perdut si creus que els somnis també poden ser una realitat.


Simple i senzillament: no m’ha agradat veure’t tancat en tu mateix, en una habitació fosca... toca alçar-se!


EL REFLEX: "Si pudiera me llevaria las nubes de tu cabeza"

15/7/08

Seguim...


... on ens toca.

Després d'uns dies d'incerteses, on el "vermell i tronja" ha passat per moments molt crítics, l'ACB ens deixa continuar després d'haver presentat la documentació i avals necessaris. Ara toca fer equip.

Contenta pels esdeveniments, a seguir animant!


"GIRONA ACB"


EL REFLEX: "Poder avanzar un día más, sin que nadie tenga que pisar"

10/7/08

Prou mentides


No m’agraden les mentides ni les promeses que no es compleixen.

Sóc sincera quan entre riures et dic que m’enfado, quan et demano que facis allò que vas dir tot i que ara ja no em crec.

No m’agrada la gent que diu coses per quedar bé tot i no pensar-ho i que no sigui conscient de les conseqüències de les seves paraules.

Sóc sincera quan dic què m’importa, que hi he pensat i que ho tinc present.


Cansada que algú encara vegi en mi la nena que vaig ser, aquella que surt quan vol treure ferro de la situació (i sembla que no se la distingeixi) i a qui no es pren seriosament.


Cansada de mentides, promeses que no es compleixen.



EL REFLEX: "No quiero estar pendiente de tus palabras"

9/7/08

Feliç aniversari



Bufa les espelmes, avui és el teu dia! FELICITATS!!!!

* Un avui ben viscut fa que cada ahir sigui un somni de felicitat i cada demà una visió d'esperança.


EL REFLEX:
"Hoy puede ser un gran dia"

6/7/08

Guipuzkoa 2008


Dies diferents, per desconectar de tot i veure nous paissatges.

A partir de demà nova rutina, nous horaris, nou ritme... només dos mesos!

Sempre el nord!!!


EL REFLEX: "volo i tremolo"

27/6/08

No puc escriure...

No puc escriure res si penso que ho llegiràs. Si en sóc conscient només busco la bellesa dels mots, textos buits però ben sonants o simplement, si penso que llegeixes, deixo el paper en blanc.

No escric perquè m’espanta què en puguis extreure, la impressió que tindràs i fins i tot que vegis més enllà, perquè quan deixo que el bolígraf traci línies surt l’essència i aquella veueta que tots duem dins.

Si penso que ets a l’altra cantó de la pantalla poso massa cops a la balança el “si” i el “no”, si puc escriure o és millor que ho desi al calaix.

Però avui escric i deixo la por a banda perquè si no ho faig no seré jo ni tampoc es complirà l’objectiu d’”Espai diàfon”: desconnectar i deixar a l’aire coses que dites...mai (o poques vegades) veurien la llum.



Si has arribat fins a aquest text, ets el “tu”... espero que com a mínim hagis desconnectat del teu dia a dia dos minuts. Deixar o no la teva petjada als comentaris ja és cosa teva, però què costa?



EL REFLEX: "Algunas veces vivo y otras veces la vida se me va con lo que escribo"

23/6/08

Sort Marc!


Avui, des d'aquest petit raconet, per en Marc.
Perquè l'MVP de la lliga s'acomiada de l'ACB i pren rumb als EUA des de Girona. (gest que l'honra encara més).
Partit rere partit ens ha fet vibrar amb les seves esmaixades, els tirs "fàcils", la defensa, el treure faltes del rival més dur i el joc en equip. Els números parlen per si sols, però en directe -ja sigui des del seient de Fontajau o essent visitant i seguint per la TV o la ràdio- era... dels millors (bé el millor 5 d'Europa).
El que el mitjà dels Gasol ha demostrat aquí pocs s'ho podien imaginar quan va arribar des del Barça, ha crescut i...de quina manera!
MARC, molta sort! i tan de bo que si d'aquí uns anys tornes a jugar a l'ACB (i nosaltres encara siguem on a dalt), et puguem tornar amb una ovació el que ens has donat aquests dos anys (que no és poc).



EL REFLEX: "segueix el que et dicti la raó"

19/6/08

Camino...


Camino, fa fred. M’he deixat la jaqueta i malgrat ser juny les nits encara no són càlides; tot i que potser no és això el que em fa tremolar...
Camino per arribar a casa, però també per allunyar-me. Avui no puc més. Altre cop veig clar que “cor” i “possible” no van junts i necessito posar distàncies malgrat aquesta volta sé que serà més complicat. Vull deixar enrere promeses que demà no es compliran, esperances de “potser avui”, paraules dites per quedar bé o silencis que callen el que un cap crida.
Camino per uns carrers que em conec a ulls clucs mentre el meu pensament degusta un combinat de rom i les mans dibuixen línies sobre un paper blanc (un de tants altres que quedarà guardat en un calaix).
Sé que em costarà seguir recte evitant certs moviments que només tenen un sol objectiu “saber-ne”, més quan hi ha qui per a prop que estigui sempre serà un autèntic desconegut, però qui sap què hi ha més enllà de la carretera de corbes?
Camino sola, desgranant cada instant de por, cada moment somrigut, cada pas que ara començo a fer, però en la freda nit... encara veig el seu somriure abans de l’últim adéu.


Una abraçada.



EL REFLEX: "que lento es el coco cuando hay que aprender"

11/6/08

Segueixo buscant...


... aquell somriure que vas perdre fa uns dies. Busco aquella mirada que es divertia amb acudits dolents i cerco en tu aquelles poques paraules que il·luminaven el dia.

Ho busco i no ho trobo, enlloc d’això mirades que tallen, paraules que calles però que ressonen com una tempesta i algú absent de tot i d’esquenes al món ( o com a mínim, d’esquenes a mi).

Avui no faré com Pereza (“sigo buscando tu sonrisa en la barra de un bar”), tot i que m’agradaria que amb la birra que em deus es canviés el guió recent...


*Decideixo allunyar-me i seguir la pista des de la barrera, tan de bo em retrobi amb el somriure a mig camí.


Una abraçada


EL REFLEX: "me gustaría despertarme en un río siendo gota de agua y dejarme llevar"

1/6/08

Segueix



Veure’l tot i no coincidir, m’alegra el dia. Saber on trobar-lo (de moment) i que ni el mòbil ni el mail indiquin que hi ha un nou missatge complint el “si me’n vaig, tranquil·la que et dic alguna cosa” em dóna un bri d’esperança avui que tothom creu que això s’ensorra. Perquè si la situació no avancés o no es veiés una llumeta al final del camí ell ja no seguiria aquí, on va arribar amb una oportunitat sota el braç que ha aprofitat d’allò més bé. Segurament hauria començat les seves vacances i/o ja buscaria un nou destí, però tot des de la seva terra.
Les coses no van bé, les notícies que arriben no són d’allò més bones tot i que encara hi ha temps; però avui l’he vist, és aquí i això a part d’alegrar-me’n per ell (també per mi) vol dir que de moment, l’any que ve, encara som al lloc que ens toca.


Una abraçada!



EL REFLEX: "Si has perdut saps que és guanyar..." GIRONA ACB



27/5/08

Objectius...

Què hi ha al final del carrer? En aquest cas quadres únics.

Posar-nos un objectiu i no parar fins a aconseguir-los, aquest es el motor que em fa seguir, potser per la recompensa, potser pel simple fet de tenir un què fer. Quina és la teva meta avui? Desistiràs i la canviaràs?


*No ens hem de justificar per quelcom fet (dit, escrit, pensat), segur que darrera hi havia bones intencions. Això últim també era un objectiu.

EL REFLEX: "sabía que decir aunque lo dijera al revés"

24/5/08

Què passa?¿



Sovint no diem allò que volem, avui una altre pensament en veu alta, m'hagués agradat dir-t'ho però... no em vas donar la oprtunitat, tan sols espero que t'arribi el text.

Si t’havia esperat era perquè m’olorava que no tornaries del metge amb gaire bona cara, i volia ser allà, res més. Com a molt se’m havia passat pel cap convidar-te a sopar abans d’exàmens i així agrair-te el favor de Badalona, però mai hagués esperat la teva sortida. Em vas engegar riu avall i et vas quedar...tan “tranquil”.Entenc que busquis explicacions i que estiguis preocupat, tot i que no crec que els que et volem bé ens mereixem respostes així, començo a pensar que realment, la confiança fa fàstic. No saps fins a quin punt em fa ràbia que estiguis així, més quan últimament eres tu el que no permetia que el somriure s’esborrés del meu rostre per més dolenta que hagués estat la setmana, el que restava atent malgrat no t’interessava gens el que explicava i el que em va aconsellar en un moment on no sabia què triar. Avui he tornat a intentar un apropament...he picat ferro fred i m’ha fotut molt el “deixa’m en pau”.
Vull tornar a riure amb tu, tornar a les tardes on el pas del temps importava poc, i sobretot... tornar a veure’t bé.
* Et toca comentar o com a mínim...somriu!

Una abraçada.


EL REFLEX: "Avui tan lluny, a cops tan a prop"

21/5/08

Final...


... de temporada i potser també d’un cicle. Ahir a Badalona s’acabava una de les millors temporades viscudes Girona el mateix any que la ciutat celebrava els 20 a l’ACB, però més enllà d’això un futur molt incert. Ha sigut un curs a l’ombra dels diners (que no han canviat el sortir a pista d’uns jugador entregats al màxim), i en un inici, seguint –i no podent-se desempallegar- de les petjades que Pesic havia deixat durant l’anterior temporada (en la ment de tots quedarà la FIBA). Malgrat tot, Martínez, Comenge i Ocampo han sabut conduir l’equip per aquest periple. Hi ha jugadors que quedaran per la història i l’evidencia em porta a nombrar a Marc Gasol, aquell que va arribar essent el “germà de” i marxa essent Marc, l’MVP de la lliga. Ell juntament amb Sada (un altre que ha fet passos de gegant) i San Emeterio –només per posar uns exemples- han demostrat que més enllà de jugar per diners l’entrega en aquest món ho és tot. Dins la pista grans jugadors, fora d’elles, persones de chapeau. Quan ahir a Badalona quedaven 11 segons i es va deixar de lluitar per agrair el suport vaig quedar gelada –i alguna llàgrima també va caure-, segurament ens jugàvem molt més que el passar a semifinals.

Molts moments quedaran en la retina d’aquesta temporada, Turín amb el subcampionat de la ULEB (poquets però a tope), les dues visites als verd i negres (quatre, 2 in situ)... experiències irrepetibles. Per això als artífex d’aquests dies: Marc, Víctor, San Emeterio, Montañez, Radenovic, Daniels, McDonald, Cvetkovic, Whitfield, Nagys, Middleton, (Vroman, Stevenson, Drobnjak) i la tripleta d’entrenadors...GRÀCIES per aquesta temporada.

Avui no vull tancar l’escrit sense nombrar a qui li ha donat una rellevància diferent a cada moment dels nombrats anteriorment, al què ha representat B. Comenge per qui signa l’escrit (i segur que ho corroboren els David’s). Per tu Borja que no has tingut mai un no –tot i parlar per telèfon o tenir compromisos-, que has fet que em miri el bàsquet més enllà del cinc en pista, perquè la casualitat de vegades pot ser d’allò més fantàstica (recordo la primera conversa parlant del mate de Salenga a la FIBA). Per això i més a Girona sempre tindràs el suport de qui mai oblidarà cada gest, cada imatge. Et porti on et porti el destí la temporada que ve, sort i fins sempre!

Una abraçada



EL REFLEX (no pot ser altre): "L'any que ve, Girona ACB!!!"

13/5/08

Actualitat?¿


Davant certes notícies em quedo una miqueta estorada en veure què es considera notícia prou important com per obrir un informatiu... actualitat sí, però no hi ha res més important?¿
Em sorprèn veure com la germana de la princesa s'enfronta a la premsa rosa als jutjats per dictaminar si és o no personatge públic i...entra per la porta del darrera! Segurament no li falta raó en la queixa tot i això... no ho trobo motiu suficient com per encapçalar els telenotícies d'ahir.
L’altra...em provoca un cert somriure... un munt de periodistes al port de Barcelona esperant un vaixell. No porta ni or ni al president del govern...porta AiGuA! 19 hectòmetres cúbics (que pel que diuen els experts...no és més de la que poden consumir 120.000 persones en un dia). Que estem en sequera...ningú ho pot negar, que falten solucions per abastir Barcelona és evident (a aquest pas fins i tot en faltarà a Girona... si se’ns emporten l’aigua!), però d’aquí a ocupar portades... No ho veig clar.
Discutir què és notícia i què no, no és cosa meva, malgrat considero que és un bon espai on dir què no veig lògic.

Bé, això és tot, fins la propera!


EL REFLEX: " Tengo un fantasma en el desván de mi cabeza"

9/5/08

Distancies?


D’una nit d’insomni i reflexions en va sortir aquesta, simplement espero poder-la desar al calaix de “assumptes resolts” i no al de “assumptes pendents” aviat.

“Un amic és aquell que sap com ets i segueix al teu costat”. Per aquest motiu... segueixo aquí amb els escrits, hi ha coses que...parlades no em surten o s’extrapolen.

“Sempre havia cregut que els quilòmetres eren el que més distanciaven les persones per més properes que es poguessin notar gràcies al telèfon o a les paraules escrites, però és avui quan aquests km s’han escurçat (perquè vas decidir tornar) quan més lluny et sento.

Dius i repeteixes (i espero que no menteixis, que no sigui per un malentès) que és per feina, que són tres setmanes estressants i després tot serà igual...però les coses canvien a un ritme meteòric i em temo que potser llavors...tot hagi canviat massa (tan de bo llavors el temps s’aturi). Són setmanes, on (possiblement perquè m’havia malacostumat) no sé per on camines, no saps què passa per un cervellet que tampoc s’atura i pensa massa.

Passaran aquestes setmanes i tornaràs a fer el camí a la inversa, a recuperar aquells quilòmetres que esperava escurçar per poder prendre un cafè en una tarda de conversa, per posar-nos al dia; avui ni tan sols et permets el luxe de desconnectar dues hores del cap de setmana.

Passarà la feina, tornaran les distàncies reals, potser llavors tornaran aquells moments on només amb un “hola” escrit a la pantalla sabíem que ens rondava pel cap.”

Si llegeixes aquest text...necessitava treure-ho. “Si necesitas cualquier cosa... ...”


EL REFLEX: “en la llunyania hi ha qui vol canviar-ho tot”

6/5/08

Avui...



... nou escrit de la Natasha.
"Puc ser jo qui et tregui un somriure, o te'n regali un altre; qui et dongui calor en un dia fred; qui s'assegui al teu costat i t'escolti; qui et tranquilitzi; qui plori amb tu o qui t'expliqui un acudit; qui passegi al teu costat (ni un pas més endavant ni un pas menys); qui et descobreixi nous paissatges o qui simplement comparteixi amb tu moments de soletat... -diu la veueta que portes dins"

Simplement això.

EL REFLEX:

5/5/08

Muntanya russa

Perquè de vegades estem amunt i d'altres avall. Sonarà a tópic però la vida es mou com una vertadera muntanya russa. Els amics, les relacions, els estudis, la familia, els plans futurs...tot ens ajuda a tenir un somriure o un rostre ennuvolat.

A cuidar-se.


EL REFLEX: " I si la veueta et diu que pots..."

29/4/08

Mar


En la immensitat del mar...hi ha les respostes? No! Però ajuda a desconnectar tot escoltant el silenci.
L'ideal... COMPARTIR la postal. (potser això també li demanava al mar).


* La IMATGE: dia a a Tossa gaudint al costat de tres amics. No només s'extreuen instants durant el dia, sinó del sabor de boca que deixa...moments de reflexió.



EL REFLEX: "Pintant mussols a les branques dels arbres, esperant dies que ens porten il·lusions."

20/4/08

T'atreveixes?



Atrevir-se, fer les coses i no pensar-ne les conseqüències... més d'una conversa han omplert aquestes idees.

Avui, i a arrel d'aixó, un repte: consisteix en escriure 20 paraules que t'agradi pronunciar; ja sigui pel seu significat, la fonètica o el seu valor... La gràcia està en pensar ràpid i anotar-les sense donar-hi gaires voltes, cosa que tindrem temps de fer en veure el resultat.

Ho he fet i aquestes són les meves vint:

1- Turquesa
2- Antàrtida
3- Mauritània
4- Quitxalla
5- Amistat
6- Utòpica
7- Lluna
8- Saltamartí
9- Veritat
10- Llonguet
11- Atansar
12- Tripijoc
13- Rampoina
14- Horitzó
15- Llibertat
16- Baldufa
17- Oníric
18- Instant
19- Flama
20- Temporalitat


Relació?¿ això ja és cosa de qui ho vulgui analitzar, jo us deixo amb el repte!



EL REFLEX: Deixa'm un full en blanc i et mostraré el meu món; deixa'm un tall de vida i et tornaré una cançó.

15/4/08

ToRÍ GiRoNí


Si a una ciutat plena d'encant li sumes la teva afició (el bàsquet) i arribar a una final que no esperaves, que més li demanaries? Segurament, guanyar aquesta final, però això, després d'aquests cinc dies, ha estat el de menys.
Torí va viure una Final a vuit, i nosaltres hi vam ser. Ambient, cultura, emocions, moments i...molt de "vermell i tronja" resumeixen l'estada allà.
"L'estem il·lusionats" d'algú que viu intensament els colors gironins em va fer pensar, ja d'entrada, que es podria arribar lluny a la ciutat italiana, però d'aquí a la final... el llaç d'aquest regal...els records d'aquests dies de bàsquet i turisme al costat de'n Mance (gracias por ser ese compy de viaje que organiza, planea y esta en todo, no sabes lo que eso representa!!!! de corazón, 1000gracias).
L'afició gironina, altre cosa a comentar, simplement...no té preu. Gent que anima, que es mou perquè sent uns colors i que vibra amb cada cistella. Sou GeNiAlS!!!

Per cert...fa un any l'Akasvayu es va fer un lloc al Europa guanyant la FIBA i abans d'ahir es va convertir en SUBCAMPIÓ de la Uleb... val la pena celebrar-ho nops?¿xDD

Fins la propera!


EL REFLEX: "Som-hi Girona, a la victòria, vermell i tronja triomfarà!"

6/4/08

Estacions

Quan un tren arrenca de l'estació inicia el seu pas lentament fins a accelerar-se i agafar una velocitat constant.
Després d'ensopegar un es recupera poc a poc fins a tornar a ser el d'abans, sense aquelles pors i veient el què recórrer sense una visió distorsionada.
Avui aquest blog va dedicat a una personeta que ha començat a aixecar-se i aviat guardarà les fotografies d'aquests mesos en un calaix on només hi ha les lliçons i les ensenyances.
Peque, aixeca't, ara si, endavant ho tens tot i un munt de parades que no es limiten a veure't passar i a donar-te forces, elles sempre hi són i només demanen veure't bé.


EL REFLEX: "busca el moment, mai no es tard per descobrir"

28/3/08

Llums


Avui va per les "llums" que trobem al camí. Aquelles persones que et canvien el dia quan saben que ho necessites. Les que et fan rectificar, somriure o et guien quan no saps per on tirar.
Hi ha qui diu que la bona inspiració arriba quan hi ha núvols, potser sigui cert, jutgeu vosaltres mateixos.
Personalitzar en un text...no convenç, però hi ha cops que cal i avui és un d'ells. El text...tres noms darrera cada obra d'aquesta llum. Per tu que tot i ser lluny només de "connectar-me" sé que t'hi trobaré i comentarem el que ens balla pel cap. Per tu que m'has fet treure tot el que he arrossegat durant la setmana, i per tu que fins que no has vist un somriure no has parat.
Per cert, la diferència entre "ratllada" (capficada) i "emprenyada"?¿ ens queda per la pròxima conversa ;)

Fins la propera

EL REFLEX: "Haces que se vaya mi melancolía"

23/3/08

Contraris...


...
* Blanc o negre
* Nit o dia
* Sol o Lluna
* Quedem o deixem passar el temps
* Em truques o ho faig jo
* Em pico amb tu o t'evito
* Et considero desconegut o intento entendre't
* Planejar o que l'atzar jugui les seves cartes
* Cedeixo o em faig forta davant la situació
* Recordo o oblido

Em quedo amb el negre, el color de la nit i on puc veure la Lluna. Tot i que el blanc em transmet pau, de dia visc més i el Sol em dóna la vitalitat que em priva la pluja.
Necessito quedar amb tu i riure, però si deixo passar el temps...menys garbuig de sentiments. M'agradaria que em truquessis, no obstant crec que ho acabaré fent jo. Considerar-te un desconegut és el que més s'aproxima a la realitat i intentar-te entendre...avui em costa massa. Planejar sempre ha estat la meva mania i deixar que l'atzar jugui les seves cartes...de vegades és massa arriscat, i d'altres...tant convenient. Sé que acabaré cedint perquè els records pesen massa i costa tan fer-se la forta quan hi ha quelcom que t'empeny....

Si o no...aquesta és la qüestió i avui no hi ha terme mig.


EL REFLEX: "no tot és blanc o negre, tot depèn del color que es vol pintar"

Primera entrada

Per problemes tècnics en el blog antic us emplaço de nou en aquest. A partir d'ara serà el meu camp base a internet. El vell "Espai diafon" segueix obert a tothom, allà quedaran els textos i comentaris que han anat representant part del meu dia a dia.
Aquesta nova etapa pretén ser una continuació degut a la ineficàcia de l'antic servidor.

EL REFLEX: "volver a empezar"