28/11/10

Recomanació literària



No acostumo a recomanar llibres però avui us emplaço a “Contra el vent del nord” de Daniel Glattauer, fàcil de llegir, ràpida i del tot entretinguda.

Un mail enviat a una direcció equivocada desencadena un anar i tornar de missatges entre dos personatges d’allò més diferents. Ella és una dona casada, mare de dos fills i acomodada en una vida d’allò més tranquil•la.. Ell un “jove” sortint d’una relació fracassada. No els importa res de la seva vida diària, només la satisfacció d’uns missatges que acaben trancant la rutina. El desig per allò desconegut que amaguen les pantalles d’ordinador i la necessitat de retrobar-s’hi. Passió, secretisme, ser imprescindible tot i tenir una vida real en tancar el pc… la por una trobada real…

Del tot recomanable!

EL REFLEX: "I sóc jo, ni filtres ni etiquetes, ni boires..."

Eleccions?


Ja camí de tornada. Estic una mica casada però ha valgut molt la pena el circ!

Demà "la gran cita" del darrer mes, com a mínim, de ressó popular: toca votar.

Però la gran pregunta: A QUI? Els polítics de primera línia s'omplen la boca amb paraules i "panaceas" als problemes actuals vistos des d'un despatx; a dia d'avui encara em pregunto si algun ha trepitjat realment els carrers dels pobles i ciutats sense un cartell al front que indiqui qui és, perquè sinó el que dirien no estaria "políticament correcte" però "dificilment aplicable al 100 %" sinó que serien mesures d'abast real. El què passa és que sobre una tarima queda bé dir allò que una majoria vol sentir, fent demagogia de problemes que toquen els ciutadants i fent-nos creure que TOT pot canviar si surten els seus colors...
A l'altre cantó hi ha els partits petits. On van els seus vots si no aconseguiexen uns mínims? Segurament ells toquin més de peus a terra malgrat no abarquen prou massa social com per sortir al Parlement...


A poques hores perquè obrin els col·legis electorals jo segueixo sense tenir clar quina papereta posar al sobre, de moment n'envio una a la Lluna on hi ha escrit "LLIBERTAT"


EL REFLEX: "no estamos locos sabemos lo que queremos, vive la vida igual que si fuera un sueño"

Ells


Em retrobo amb la llibreta de viatge camí de Barcelona, al tren, on malgrat la multitud tots som petits planetes errants en un univers. Així és com em poso a pensar en ells/es.
La primera que em ve al cap és ella, la amiga que prové de la boira i amb qui em retrobaré en baixar del tren. Enrera queda aquell matí de setembre que, tot baixant de la uni, vam creuar quatre paraules després de classe. Ara s'ha convertit algú amb qui compartir més que apunts. Amb ella tardes de compres i nits de bogeria. Càlida com la gorra blanca que a mà a teixit.

També penso en ella, que vestida de negre és el sol més gran que pot il·luminar moments. Assegudes de cantó el primer dia d'institut ara compartim més que deures. Sé que per més dies que passin, per més freda que pugui semblar la retrobada, en veure'ns no hi haurà ni un sol monosíl·lab, que sempre tenim quelcom de nou a dir-nos, si més no, per acabar rient en un banc tot recordant instants compartits.

Rebo un sms d'ella i somric. I és que en sis (simples i curts) mesos ha passat de ser una companya de feina a un dels tresors que no vull perdre. Dolça i tenaç, una currante de cap a peus. La vida segur que li torna amb escreix tot el que ha donat.

I també penso en ella, que rera la desconfiança creada (potser siguin sensacions) guarda vivencies juntes. Davant seu alguna cosa em frena i em sap greu no saber / poder dir el què... serà el temps que ho curarà? Malgrat tot crec tenir-hi un estel guia.

I ara mateix la meva ment es retroba amb el seu rostre sincer en obrir la porta d'arribades de l'aeroport ahir. És ell, l'amic estudiós que té una feina envejable a la capital de l'estat i una parella que l'espera a cent quilòmetres. Passaran mesos abans no ens tornem a veure però els dos sabem on som i què ens passa pel cap en tot moment. (siempre "silbando")

En ell també hi penso, com no, fent de pare. Ara ja no és un joc sinó una realitat de vuit mesos. La vida li ha canviat perspectives però seguiex essent el foc d'una tarda d'hivern o el gelat d'una nit d'estiu.

De sobte em sorprèn el missatge entrant d'ella i instentàniament el responc. Va començar per formar part de la familia i ara és una bona companya de crepes i amanides. Converses on tot té importància i, el millor, que podem dir absurditats sense quedar fatal :)

Tampoc m'oblido d'ell, que des de la freda Irlanda emprèn el camí cap a Àsia. L'adolescent que ha crescut sense trencar amb Girona i el que va representar. Un passat comú i un present de fotografies. El poc que parlem sempre és per retenir-ho.

I inevitablement penso, també en ell. Qui fa temps hauria hagut de tocar el dos dels meus pensaments, però qui sense pretendre-ho, m'ha canviat (prespectives de futur, amistats,...)



Hi més ells (vosaltres) que formen part del meu dia a dia, però des del vagó de tren m'han aparegut escrits els seus noms en la ment.



EL REFLEX: "gente que recibe y que despide a gente en los andenes"

21/11/10

Post-dinar


Asseguda al sofà on anys enrere l'avi em tapava amb la flassada mentre els pares feien el ressopó em deixo endur pel tic-tac del vell rellotge de paret. Ara ja està tot en ordre i el garbuix del dinar ja forma part del passat.

No negaré que em feia certa por, que des de fa una setmana temia que la trobada es convertís en un intercanvi de somriures hipòcrites i paraules dites per compromís. Ara puc dir que, com a mínim, no ha sigut descarat. Suposo que en el fons tots preferim que ens surti la vena familiar, la tendresa que desperta compartir instants després d'haver-los perdut fa tres anys i deixar els retrets i allò que no ens agrada dels altres fora. Sincerament: jo també ho prefereixo, perquè tots els que estaven asseguts en aquella taula, malgrat discrepàncies i menys coincidències amb alguns, són part del sóc.

En un moment determinat, en un brindis improvisat, s'ha dit en veu baixa "perquè l'any que ve siguem un més" i jo, automàticament, he apuntat als que tenia al cantó, que per raons obvies, també els toca. Segurament ningú ha vist l'intercanvi de mirades amb aquell que millor em coneix i que estava davant meu... sabia perfectament que rere el meu gest reflex hi havia un "tan de bo!" cridat als quatre vents, perquè jo també ho vull! i si pot ser que m'acompanyi a mi! (ja tocaria no?¿ però els dos ens hem mirat, hem somrigut i hem continuat amb la conversa buida de contingut però plena de ganes.

I és que de vegades és millor no dir res, indiferència camuflada de normalitat.


EL REFLEX: "cuantas cosas sabe mi cabeza que mi pobre corazón no entiende"

14/11/10

Records...



Recolzada a l’ampit de la finestra del seu menjador reflexiono mentre ell es perd rere el somriure de la seva dona que embadalida dona les primeres cullerades de fruita al petit recent arribat. Són l’estampa de la família feliç, aprenents de tot però amb objectius complerts. Jo també em deixo absorbir per l’ambient... i m’agrada.
Ell ha canviat. Enrere queda el somniador que volia canviar el món, el rebel sense causa que damunt d’un vespino fugia a la màgia del teatre o al local amb els amics de sempre i aquells convidats que feien diferents tardes on res era normal.
Amb ell vaig créixer, primer em donava el berenar, després compartíem vesprades entre videojocs i ordinadors i, ja de més gran, es convertí en el millor baül on guardar causes perdudes. Pendent que sempre em tornés a aixecar, hi ha qui diu que va despertar les enveges d’uns pares protectors... capficats en què hi havia en les nostres trobades... i és que és un d’aquells angelets perennes que tots tenim a l’hora que es converteix en una mosquit estiuenc quan vol fer-me reflexionar, d’aquelles veus que ronden per la consciència fins a trobar la clau de tot... s’ho proposa i aconsegueix que les coses no siguin blanc a la primera, que ho pinti dels mil colors possibles i que, si cal, acabi canviant a negre...
Avui, amb el petit, l’he vist gran. Gran a edat i com a persona. Temorosa però amb intenció d’encertar-la (i ho farà). Els seus ulls irradien força i amaguen aquell bohèmic que en converses encara treu...
I és que en veure’l jugar amb el menut recordo tardes entre coixins i entrepà de formatge, en el racó de sempre on em llençava reflexions entre bromes, banalitats embolcallades de compliciat.

Els anys ens passen, però passin els que passin, sé que van lligats a moments compartits o explicats.
.
.
.
EL REFLEX: "què seria d'aquests dinars sense uns glops de nostàlgia gola avall?"


7/11/10

Coses que mai t'he dit



Si et tingués cara a cara m'agradaria veure't reaccionar sense que m'evitis o marxis. Dir-te que siguis prou valent com per mirar-me a la cara i poder prendre una decisió: marxem o em deixes sortir d'aquest espiral on he entrat.

Dir-te que t'imagino al cantó i creure-ho possible només depèn de tu, això o que del contrari, toquis el dos.

Dir-te que no em serveix de res un perdó i no saber de tu en dos mesos si a la que et crec lluny o et veig com algú que només va entrar a la meva vida em retrobo amb allò que em va fascinar i ara, per sorpresa meva, encara somric.

Dir-te que tinc motius per odiar-te i no obstant quan crec començar a fer-ho tornes i esborres fets passats.

Dir-te que has aconseguit posar d'acord aquells quatre angelets que tinc per amics i malgrat tot, em sento l'advocat del diable davant d'ells mentre els seu ulls em jutgen i em tracen el que sé que hauria de ser el meu full de ruta; jo segueixo creient en tu.

Dir-te que altre cop em trobo amb un full en blanc davant mentre prenc un cafè amb les amigues de sempre i m'absento de la conversa pensant en tu. I mentre el locutor radia un quasi gol de Mesi jo t'imagino davant la televisió al bar del poble posan-te les mans al cap sense poder ni imaginar que algu en aquest precís instant t'està escrivint allò que mai et dirà, no per falta de ganes, sinó per no saber com.