Records...

Recolzada a l’ampit de la finestra del seu menjador reflexiono mentre ell es perd rere el somriure de la seva dona que embadalida dona les primeres cullerades de fruita al petit recent arribat. Són l’estampa de la família feliç, aprenents de tot però amb objectius complerts. Jo també em deixo absorbir per l’ambient... i m’agrada.
Ell ha canviat. Enrere queda el somniador que volia canviar el món, el rebel sense causa que damunt d’un vespino fugia a la màgia del teatre o al local amb els amics de sempre i aquells convidats que feien diferents tardes on res era normal.
Amb ell vaig créixer, primer em donava el berenar, després compartíem vesprades entre videojocs i ordinadors i, ja de més gran, es convertí en el millor baül on guardar causes perdudes. Pendent que sempre em tornés a aixecar, hi ha qui diu que va despertar les enveges d’uns pares protectors... capficats en què hi havia en les nostres trobades... i és que és un d’aquells angelets perennes que tots tenim a l’hora que es converteix en una mosquit estiuenc quan vol fer-me reflexionar, d’aquelles veus que ronden per la consciència fins a trobar la clau de tot... s’ho proposa i aconsegueix que les coses no siguin blanc a la primera, que ho pinti dels mil colors possibles i que, si cal, acabi canviant a negre...
Avui, amb el petit, l’he vist gran. Gran a edat i com a persona. Temorosa però amb intenció d’encertar-la (i ho farà). Els seus ulls irradien força i amaguen aquell bohèmic que en converses encara treu...
I és que en veure’l jugar amb el menut recordo tardes entre coixins i entrepà de formatge, en el racó de sempre on em llençava reflexions entre bromes, banalitats embolcallades de compliciat.

Els anys ens passen, però passin els que passin, sé que van lligats a moments compartits o explicats.

.

.

.

EL REFLEX: "què seria d'aquests dinars sense uns glops de nostàlgia gola avall?"