Ells

Em retrobo amb la llibreta de viatge camí de Barcelona, al tren, on malgrat la multitud tots som petits planetes errants en un univers. Així és com em poso a pensar en ells/es.

La primera que em ve al cap és ella, la amiga que prové de la boira i amb qui em retrobaré en baixar del tren. Enrera queda aquell matí de setembre que, tot baixant de la uni, vam creuar quatre paraules després de classe. Ara s'ha convertit algú amb qui compartir més que apunts. Amb ella tardes de compres i nits de bogeria. Càlida com la gorra blanca que a mà a teixit.

També penso en ella, que vestida de negre és el sol més gran que pot il·luminar moments. Assegudes de cantó el primer dia d'institut ara compartim més que deures. Sé que per més dies que passin, per més freda que pugui semblar la retrobada, en veure'ns no hi haurà ni un sol monosíl·lab, que sempre tenim quelcom de nou a dir-nos, si més no, per acabar rient en un banc tot recordant instants compartits.

Rebo un sms d'ella i somric. I és que en sis (simples i curts) mesos ha passat de ser una companya de feina a un dels tresors que no vull perdre. Dolça i tenaç, una currante de cap a peus. La vida segur que li torna amb escreix tot el que ha donat.

I també penso en ella, que rera la desconfiança creada (potser siguin sensacions) guarda vivencies juntes. Davant seu alguna cosa em frena i em sap greu no saber / poder dir el què... serà el temps que ho curarà? Malgrat tot crec tenir-hi un estel guia.

I ara mateix la meva ment es retroba amb el seu rostre sincer en obrir la porta d'arribades de l'aeroport ahir. És ell, l'amic estudiós que té una feina envejable a la capital de l'estat i una parella que l'espera a cent quilòmetres. Passaran mesos abans no ens tornem a veure però els dos sabem on som i què ens passa pel cap en tot moment. (siempre "silbando")

En ell també hi penso, com no, fent de pare. Ara ja no és un joc sinó una realitat de vuit mesos. La vida li ha canviat perspectives però seguiex essent el foc d'una tarda d'hivern o el gelat d'una nit d'estiu.

De sobte em sorprèn el missatge entrant d'ella i instentàniament el responc. Va començar per formar part de la familia i ara és una bona companya de crepes i amanides. Converses on tot té importància i, el millor, que podem dir absurditats sense quedar fatal :)

Tampoc m'oblido d'ell, que des de la freda Irlanda emprèn el camí cap a Àsia. L'adolescent que ha crescut sense trencar amb Girona i el que va representar. Un passat comú i un present de fotografies. El poc que parlem sempre és per retenir-ho.

I inevitablement penso, també en ell. Qui fa temps hauria hagut de tocar el dos dels meus pensaments, però qui sense pretendre-ho, m'ha canviat (prespectives de futur, amistats,...)

Hi més ells (vosaltres) que formen part del meu dia a dia, però des del vagó de tren m'han aparegut escrits els seus noms en la ment.

EL REFLEX: "gente que recibe y que despide a gente en los andenes"