27/5/08

Objectius...

Què hi ha al final del carrer? En aquest cas quadres únics.

Posar-nos un objectiu i no parar fins a aconseguir-los, aquest es el motor que em fa seguir, potser per la recompensa, potser pel simple fet de tenir un què fer. Quina és la teva meta avui? Desistiràs i la canviaràs?


*No ens hem de justificar per quelcom fet (dit, escrit, pensat), segur que darrera hi havia bones intencions. Això últim també era un objectiu.

EL REFLEX: "sabía que decir aunque lo dijera al revés"

24/5/08

Què passa?¿



Sovint no diem allò que volem, avui una altre pensament en veu alta, m'hagués agradat dir-t'ho però... no em vas donar la oprtunitat, tan sols espero que t'arribi el text.

Si t’havia esperat era perquè m’olorava que no tornaries del metge amb gaire bona cara, i volia ser allà, res més. Com a molt se’m havia passat pel cap convidar-te a sopar abans d’exàmens i així agrair-te el favor de Badalona, però mai hagués esperat la teva sortida. Em vas engegar riu avall i et vas quedar...tan “tranquil”.Entenc que busquis explicacions i que estiguis preocupat, tot i que no crec que els que et volem bé ens mereixem respostes així, començo a pensar que realment, la confiança fa fàstic. No saps fins a quin punt em fa ràbia que estiguis així, més quan últimament eres tu el que no permetia que el somriure s’esborrés del meu rostre per més dolenta que hagués estat la setmana, el que restava atent malgrat no t’interessava gens el que explicava i el que em va aconsellar en un moment on no sabia què triar. Avui he tornat a intentar un apropament...he picat ferro fred i m’ha fotut molt el “deixa’m en pau”.
Vull tornar a riure amb tu, tornar a les tardes on el pas del temps importava poc, i sobretot... tornar a veure’t bé.
* Et toca comentar o com a mínim...somriu!

Una abraçada.


EL REFLEX: "Avui tan lluny, a cops tan a prop"

21/5/08

Final...


... de temporada i potser també d’un cicle. Ahir a Badalona s’acabava una de les millors temporades viscudes Girona el mateix any que la ciutat celebrava els 20 a l’ACB, però més enllà d’això un futur molt incert. Ha sigut un curs a l’ombra dels diners (que no han canviat el sortir a pista d’uns jugador entregats al màxim), i en un inici, seguint –i no podent-se desempallegar- de les petjades que Pesic havia deixat durant l’anterior temporada (en la ment de tots quedarà la FIBA). Malgrat tot, Martínez, Comenge i Ocampo han sabut conduir l’equip per aquest periple. Hi ha jugadors que quedaran per la història i l’evidencia em porta a nombrar a Marc Gasol, aquell que va arribar essent el “germà de” i marxa essent Marc, l’MVP de la lliga. Ell juntament amb Sada (un altre que ha fet passos de gegant) i San Emeterio –només per posar uns exemples- han demostrat que més enllà de jugar per diners l’entrega en aquest món ho és tot. Dins la pista grans jugadors, fora d’elles, persones de chapeau. Quan ahir a Badalona quedaven 11 segons i es va deixar de lluitar per agrair el suport vaig quedar gelada –i alguna llàgrima també va caure-, segurament ens jugàvem molt més que el passar a semifinals.

Molts moments quedaran en la retina d’aquesta temporada, Turín amb el subcampionat de la ULEB (poquets però a tope), les dues visites als verd i negres (quatre, 2 in situ)... experiències irrepetibles. Per això als artífex d’aquests dies: Marc, Víctor, San Emeterio, Montañez, Radenovic, Daniels, McDonald, Cvetkovic, Whitfield, Nagys, Middleton, (Vroman, Stevenson, Drobnjak) i la tripleta d’entrenadors...GRÀCIES per aquesta temporada.

Avui no vull tancar l’escrit sense nombrar a qui li ha donat una rellevància diferent a cada moment dels nombrats anteriorment, al què ha representat B. Comenge per qui signa l’escrit (i segur que ho corroboren els David’s). Per tu Borja que no has tingut mai un no –tot i parlar per telèfon o tenir compromisos-, que has fet que em miri el bàsquet més enllà del cinc en pista, perquè la casualitat de vegades pot ser d’allò més fantàstica (recordo la primera conversa parlant del mate de Salenga a la FIBA). Per això i més a Girona sempre tindràs el suport de qui mai oblidarà cada gest, cada imatge. Et porti on et porti el destí la temporada que ve, sort i fins sempre!

Una abraçada



EL REFLEX (no pot ser altre): "L'any que ve, Girona ACB!!!"

13/5/08

Actualitat?¿


Davant certes notícies em quedo una miqueta estorada en veure què es considera notícia prou important com per obrir un informatiu... actualitat sí, però no hi ha res més important?¿
Em sorprèn veure com la germana de la princesa s'enfronta a la premsa rosa als jutjats per dictaminar si és o no personatge públic i...entra per la porta del darrera! Segurament no li falta raó en la queixa tot i això... no ho trobo motiu suficient com per encapçalar els telenotícies d'ahir.
L’altra...em provoca un cert somriure... un munt de periodistes al port de Barcelona esperant un vaixell. No porta ni or ni al president del govern...porta AiGuA! 19 hectòmetres cúbics (que pel que diuen els experts...no és més de la que poden consumir 120.000 persones en un dia). Que estem en sequera...ningú ho pot negar, que falten solucions per abastir Barcelona és evident (a aquest pas fins i tot en faltarà a Girona... si se’ns emporten l’aigua!), però d’aquí a ocupar portades... No ho veig clar.
Discutir què és notícia i què no, no és cosa meva, malgrat considero que és un bon espai on dir què no veig lògic.

Bé, això és tot, fins la propera!


EL REFLEX: " Tengo un fantasma en el desván de mi cabeza"

9/5/08

Distancies?


D’una nit d’insomni i reflexions en va sortir aquesta, simplement espero poder-la desar al calaix de “assumptes resolts” i no al de “assumptes pendents” aviat.

“Un amic és aquell que sap com ets i segueix al teu costat”. Per aquest motiu... segueixo aquí amb els escrits, hi ha coses que...parlades no em surten o s’extrapolen.

“Sempre havia cregut que els quilòmetres eren el que més distanciaven les persones per més properes que es poguessin notar gràcies al telèfon o a les paraules escrites, però és avui quan aquests km s’han escurçat (perquè vas decidir tornar) quan més lluny et sento.

Dius i repeteixes (i espero que no menteixis, que no sigui per un malentès) que és per feina, que són tres setmanes estressants i després tot serà igual...però les coses canvien a un ritme meteòric i em temo que potser llavors...tot hagi canviat massa (tan de bo llavors el temps s’aturi). Són setmanes, on (possiblement perquè m’havia malacostumat) no sé per on camines, no saps què passa per un cervellet que tampoc s’atura i pensa massa.

Passaran aquestes setmanes i tornaràs a fer el camí a la inversa, a recuperar aquells quilòmetres que esperava escurçar per poder prendre un cafè en una tarda de conversa, per posar-nos al dia; avui ni tan sols et permets el luxe de desconnectar dues hores del cap de setmana.

Passarà la feina, tornaran les distàncies reals, potser llavors tornaran aquells moments on només amb un “hola” escrit a la pantalla sabíem que ens rondava pel cap.”

Si llegeixes aquest text...necessitava treure-ho. “Si necesitas cualquier cosa... ...”


EL REFLEX: “en la llunyania hi ha qui vol canviar-ho tot”

6/5/08

Avui...



... nou escrit de la Natasha.
"Puc ser jo qui et tregui un somriure, o te'n regali un altre; qui et dongui calor en un dia fred; qui s'assegui al teu costat i t'escolti; qui et tranquilitzi; qui plori amb tu o qui t'expliqui un acudit; qui passegi al teu costat (ni un pas més endavant ni un pas menys); qui et descobreixi nous paissatges o qui simplement comparteixi amb tu moments de soletat... -diu la veueta que portes dins"

Simplement això.

EL REFLEX:

5/5/08

Muntanya russa

Perquè de vegades estem amunt i d'altres avall. Sonarà a tópic però la vida es mou com una vertadera muntanya russa. Els amics, les relacions, els estudis, la familia, els plans futurs...tot ens ajuda a tenir un somriure o un rostre ennuvolat.

A cuidar-se.


EL REFLEX: " I si la veueta et diu que pots..."