Què passa?¿

Sovint no diem allò que volem, avui una altre pensament en veu alta, m'hagués agradat dir-t'ho però... no em vas donar la oprtunitat, tan sols espero que t'arribi el text.

Si t’havia esperat era perquè m’olorava que no tornaries del metge amb gaire bona cara, i volia ser allà, res més. Com a molt se’m havia passat pel cap convidar-te a sopar abans d’exàmens i així agrair-te el favor de Badalona, però mai hagués esperat la teva sortida. Em vas engegar riu avall i et vas quedar...tan “tranquil”.Entenc que busquis explicacions i que estiguis preocupat, tot i que no crec que els que et volem bé ens mereixem respostes així, començo a pensar que realment, la confiança fa fàstic. No saps fins a quin punt em fa ràbia que estiguis així, més quan últimament eres tu el que no permetia que el somriure s’esborrés del meu rostre per més dolenta que hagués estat la setmana, el que restava atent malgrat no t’interessava gens el que explicava i el que em va aconsellar en un moment on no sabia què triar. Avui he tornat a intentar un apropament...he picat ferro fred i m’ha fotut molt el “deixa’m en pau”.

Vull tornar a riure amb tu, tornar a les tardes on el pas del temps importava poc, i sobretot... tornar a veure’t bé.

* Et toca comentar o com a mínim...somriu!

Una abraçada.

EL REFLEX: "Avui tan lluny, a cops tan a prop"