Final...

... de temporada i potser també d’un cicle. Ahir a Badalona s’acabava una de les millors temporades viscudes Girona el mateix any que la ciutat celebrava els 20 a l’ACB, però més enllà d’això un futur molt incert. Ha sigut un curs a l’ombra dels diners (que no han canviat el sortir a pista d’uns jugador entregats al màxim), i en un inici, seguint –i no podent-se desempallegar- de les petjades que Pesic havia deixat durant l’anterior temporada (en la ment de tots quedarà la FIBA). Malgrat tot, Martínez, Comenge i Ocampo han sabut conduir l’equip per aquest periple. Hi ha jugadors que quedaran per la història i l’evidencia em porta a nombrar a Marc Gasol, aquell que va arribar essent el “germà de” i marxa essent Marc, l’MVP de la lliga. Ell juntament amb Sada (un altre que ha fet passos de gegant) i San Emeterio –només per posar uns exemples- han demostrat que més enllà de jugar per diners l’entrega en aquest món ho és tot. Dins la pista grans jugadors, fora d’elles, persones de chapeau. Quan ahir a Badalona quedaven 11 segons i es va deixar de lluitar per agrair el suport vaig quedar gelada –i alguna llàgrima també va caure-, segurament ens jugàvem molt més que el passar a semifinals.

Molts moments quedaran en la retina d’aquesta temporada, Turín amb el subcampionat de la ULEB (poquets però a tope), les dues visites als verd i negres (quatre, 2 in situ)... experiències irrepetibles. Per això als artífex d’aquests dies: Marc, Víctor, San Emeterio, Montañez, Radenovic, Daniels, McDonald, Cvetkovic, Whitfield, Nagys, Middleton, (Vroman, Stevenson, Drobnjak) i la tripleta d’entrenadors...GRÀCIES per aquesta temporada.

Avui no vull tancar l’escrit sense nombrar a qui li ha donat una rellevància diferent a cada moment dels nombrats anteriorment, al què ha representat B. Comenge per qui signa l’escrit (i segur que ho corroboren els David’s). Per tu Borja que no has tingut mai un no –tot i parlar per telèfon o tenir compromisos-, que has fet que em miri el bàsquet més enllà del cinc en pista, perquè la casualitat de vegades pot ser d’allò més fantàstica (recordo la primera conversa parlant del mate de Salenga a la FIBA). Per això i més a Girona sempre tindràs el suport de qui mai oblidarà cada gest, cada imatge. Et porti on et porti el destí la temporada que ve, sort i fins sempre!

Una abraçada

EL REFLEX (no pot ser altre): "L'any que ve, Girona ACB!!!"