29/1/11

Post de divendres


Per fi un respir. Plou i em relaxo una estona. Per davant un cap de setmana d'apunts i un dilluns marcat per la biologia i la feina... però StOp... necessito una estona per relentitzar el pas.

Avui penso en aquells que m'acompanyen un terç del dia, amb qui comparteixo hores entre assajos al laboratori i a qui veig més que els meus amics tot i coincidir només de passada.
Em ve al cap aquell que sense dir res, amb fets, dóna el cop de mà necessari en un dia d'estrés, i que rera el posat de tranquil i discret hi ha algú atent, ja sigui en converses o en la disbauxa.
Ella que després d'una tarda al gimnàs comenta que li fa mal tot, algú cabal i que s'assegurarà mil cops abans d'emetre veredicte .
El viatger empadernit que ja espera tenir lligades les pròximes vacances però que serà el primer de veure quan les coses no rutllen i fer-ho visible. Hi ha qui és fets, d'altres mirades,... ell són paraules que fan canviar el xip per moments. "Com està la Lluna?;)"
La "mallarenga" i la veu de l'experiència. Els anys els porta a l'esquena i les explicacions sobre tot i res a la punta de la llengua. Si hi ha silenci és perquè ella no hi és ;)
L'últim en entrar que entre presses i desconcert entra demanant quelcom,.. moltes idees que acabaran donant fruit d'aquí no gaire temps.
Contrast evident amb qui porta anys a l'empresa i per qui la cúpula no és desconeguda. Diuen que en són la mà dreta. Un fa més hores que un rellotge, marqui la que marqui la feina mana. L'altre... porta l'estrella de la corona. Un discressió, l'altre rebombori.
I ell, que entre silencis sabem què hi ha. Distant per damunt de tot (crec que desconfiança) i un treballador nat. I és que val més un gest, un somriure i un murmuri (alguna cosa que no he entès) que moltes paraules.

Ells, part del meu dia a dia


EL REFLEX: "les paraules no es compten, comptaré els cors"

22/1/11

Desconexió



El rellotge marca les 00:49, la tassa de cafè fumeja i al carrer només es sent el remor de la tramuntana. Les temperatures han baixat de cop i anar pel carrer sense rumb es converteix en acte de valents.

Davant d'una pantalla, amb la música a volum baix... moment ideal per posar les idees en clar, si més no per desconnectar de la setmana, la rutina i els rellotges que ens marquen el ritme.

I demà? Realment cal pensar-hi?

Propera estació? Esperança!


EL REFLEX: "i qe pinti el reflex del Sol sobre la teva mirada... qui vol donar-me un trocet del seu cor?"

11/1/11

Agafar aire

Text dedicat a algú amb qui la distància sembla trencar els tòpics... sé que ets fort i que d'aquesta te'n surts (¡jamás dudaré de ti! te lo has ganado)

Obres els ulls, no has passat una bona nit però tot i així has pres una decisó: no pensar-hi més. Deixar que entre el temps i la claredat que pugui proporcionar la ajudin a que deixis de torturar-te, que el teu cos freni una miqueta i no pagui els excesos del teu Cervell..

Has decidit però a l’hora saps que és complicat, te l’estimes i això és el que més pesa… la balança hi ha moments que es decanta, i malgrat tot, a tu no se’t passa pel cap defellir… ets un lluitador nat!

De vegades cal frenar l’energia que portem, mirar un cantó i a l’altre, a l’horitzó… i poc a poc posar-nos de nou a caminar… a pas lent però amb les idees clares. El temps no et vencerà!

Un abrazo enorme!!!


EL REFLEX: "la vida es bonita pero a veces complicada"

9/1/11

Sensacions?


Entrada en forma de carta... qui sap si trobada per la xarxa o de collita pròpia.


"Hola
Si t’escric és perquè no entenc res. Calles, ocultes i encara ets capaç de dir que no passa res fora del normal.
S’intenta per activa i passiva treure temes de conversa, picades d’ullet còmplices per posar-t’ho fàcil i en canvi,,, resulta del tot impossible.
No em puc sentir culpable… aquest cop no era un sopar a dos (tot i que ho semblava).
Tinc sensacions contradictòries amb tu i quelcom que em diu que no m’equivoco, aquest cop per molt que em pesi (massa), no és lluny.
El temps ens posa cadascú al seu lloc… sort en el teu!"


Fins la propera


EL REFLEX: "me siento una equilibrista bailando entre sueños"

2/1/11

Vull volar


Primer de tot:BON ANY NOU!!!

Estreno aquests dotze mesos amb un text de sensacions viscudes en primera persona per algú proper...


"Necessito dir-te adéu o convidar-te al meu cantó d’ara en endavant. No cal que dos dies després de l’inici d’any em trenquis la llista de nous propòsits i em recordis que hi ets, fent miques així el “passar pàgina” que s’iniciava amb el primer gra de raïm. Com a mínim no de la manera banal i obscena que et caracteritzava i em vas dir que esborrés del meu record, dius que en el fons no ets així… i en canvi a la que reapareixes és el primer que aflora del teu comportament. I és que vull tenir-te a prop però no en una partida perduda des de bon principi, sinó a la real, la que es juga amb somriures i estucades de sinceritat, la que compensa les estones dolentes per les bones, la que es viu mirant els ulls i no pas una pantalla…
Jo faig l’esforç de no respondre’t, tu oblida que sóc una fitxa del teu joc… ho aposto tot a real o res, no vull odiar-te.
Ets passat i present, jo necessito un “ara” i un futur realitzable. Ets qui em fa somriure i alhora allò que m’ennuvola, la ment contra els sentiments…
Però tinc clara una cosa: necessito volar, sinó vens no m’encadenis a terra sisuplau !"


Fins la propera i... a dir-hi la vostra

La primera...


*Escrit el dia 1/1/11 en la llibreta de viatge


Em trasllado davant d’una pantalla en blanc després d’una nit de menjar, beure i jocs de taula…
El cap i el refredat fan de les seves: poca claredat d’idees i manca de son mentre les meves companyes d’aventures segueixen fent companyia a morfeu…
Si ahir tocava fer balanç avui toca agafar forces i creuar els dits perquè allò que guarden els dotze grans de raïm es compleixi en l’any que comencem.
Vaig alçar la copa i vam brindar, jo ho vaig fer perquè tot surti com espero, per sumar sense restar, per somriure sense haver de plorar… suposo que el que amagava el gest era un seguit d’utopies… però… i perquè no?
Ahir en tocar les 12 el món semblava paralitzar-se mentre celebràvem que estàvem junts per inaugurar un nou any, el pas del temps… i és que caminar té això, incongruències constants.

Una abraçada i fins la propera

EL REFLEX: “las cosas pasan muy deprisa y los recuerdos tan lentos…”