26/7/10

Mirades esquivades


Si he tornat era per retrobar-me amb el setmanes enrere havia deixat tot i doldre’m, per mantenir oberta aquella flama que representen els protagonistes “companys” i “equip” i… perquè negar-m’ho, he tornat per veure’t.
Necessitava saber si el joc s’acabava en les nits cibernètiques o si, pel contrari, en veure’m guanyaria rellevància els “sentiments” pels quals vaig decidir retirar-me de la partida d' e-mails. Missatges prohibits però sincers on jo, qui sentia, sabia que tenia molt a perdre i menys a guanyar… perquè la meva victòria haguessis estat tu. Saber, amb una mirada, que havia de fer camí sola o si vindries amb mi, em sembla motiu prou important com per trobar excusa possible per un cara a cara. I entre conversa i conversa amb companys tu que passes pel costat etzibes un adéu sense esperar resposta i abaixes la mirada com si res tinguéssim per dir-nos… (les nits, per tu, deuen quedar massa llunyanes).
En veure això i acomiadar-me de tots he recorregut el solitari passadís amb els ulls clucs, absorbit cada olor, cada record i imaginant-me que en arribar a l’aparcament et trobaria esperant-me i em diries que tu també et retiraves, que res de joc ni pors, que prohibit pensar en el “què diran” i que aquest cop m’acompanyaries on fos.
Il·lusa de mi! En arribar al cotxe veig el teu marxar gas a fons sense mirar enrere… si avui arriba un mail no hi haurà resposta, abaixaré la mirada i clickaré a “suprimir”. No vull que em facin més mal.

*Una mirada esquivada també parla massa.

EL REFLEX: "hoy no tengo frases pa' decir que desearía que de amar no se olvidara nadie"

24/7/10

Amb alegria


El dia a dia ens dóna hores cansades, de feina i estrés, de mala gana i mera rutina...
... però tot canvia si sabem treure'n allò positiu, un somriure, una trobada amb una amic/ga, la certesa de veure'ns en pocs dies, uns ulls que ens il·luminen o un gelat que es fon en tancar i obrir d'ulls.

Avui per les estones de :-), per que valen la pena (i per aquells que són capaços d'omplir el coixí amb inseguretats i sempre fan el llit... i compartir-ho).



EL REFLEX:
"Con mucho que vivir i tanto que decir"

11/7/10

Punt i a part

Final d'allò que aquest cop semblava possible.
El podria justificar o dir-li de tot, però ara no em surten les paraules... es debien quedar en la calorosa nit d'ahir...
I el que perosonalment més em dol és haver-m'ho cregut.

EL REFLEX:"Para no quemarte punto y aparte para poder verte sin agobiarme..."

Sensacions extranyes



Desperto. Ahir va ésser una nit intensa, de retrobaments i gresca...i noto un lleuger mal de cap en obrir els ulls (segurament fruit de l'alcohol i el tabac); suposo que dins la normalitat entren les poques ganes de pensar i el fet que el sol sigui una estufa ja a les onze del matí incrementa la sensació. Ho confesso...he somniat amb tu! I em fa revifar de cop veure que el telèfon fa pampallugues d'alerta i que indica l'arribada de dos missatges...teus (qui m'ho havia de dir) entrants a altes hores de la matinada (que vam abandonar junts entre el grup d'amics). Sense ser-ne del tot conscient et contesto..."he dormit sola aquesta nit". No se de què et sorprèn, però qui realment s'ha quedat petrificada he sigut jo en obrir el mòbil. Cert és que la sorpresa va començar pocs mesos després d'entrar a la feina (que es va acabar fa poc més d'un mes) per les teves formes (subtils, directes i molt silencioses) i va continuar fins que vaig marxar...i ahir no va ser excepció. A penes vam creuar més de tres paraules tímides de cortesia i , en canvi, des dels dos extrems de la taula, i entre tots els presents, buscava aquella mirada blava que m'absorbia i, que de tan en tant, trobava resposta en forma de somriure alhora que ens evitàvem... (jo per no posar-me de peus a la galleda -amb un mes creia haver començat a foragitar fantasmes-) i tu encara no sé perquè.

I entre aquesta indiferència controlada un adéu que demanava més i que es queda amb ganes de conversa, pujo al cotxe tenint gravat cada moment compartit... i en despertar-me dos sms que fan començar el dia amb energia i misteri.


Que no acabi!



EL REFLEX: "en la azotea jugando a los bolos el miedo y la indiferencia"