26/2/11

Què són?... Idees vàries


-.- Un cop triat el camí en una cruïlla... és inútil pensar què hauria pogut passar si haguéssim triat l'altra opció. Segura de la decisió presa i a punt d'engegar de nou! .-.

.-. Sempre hi ha algú capaç de treure un somriure del més interior de l'ànima -.-

-.- I si fos possible? .-.

.-. Tinc quatre opcions: a) ignorar b) engegar a pastar fang c) continuar d) somriure -.-

-.-M'encanta l'olor de voletes! .-.


Fins la propera!



EL REFLEX:
"si la vida es un momento...penitas pa'fuera"

20/2/11

Adéu... La Rovira!


El dia ha arribat i el cel, com en els darrers acomiadaments, s’ha conxorxat amb el moment i l’ha omplert de melancolia, incrementat així la nostàlgia. Després de dinar, plovia.

La Rovira significa família, però també amics. És Güell i era “desconnexió”. Avui la porta s’ha tancat per darrer cop i , tot i que dins poques coses materials hi quedaven, s’hi acumulen records i vivències. Mentre la acabàvem de buidar he recorregut una a una les estances, parant-me en totes i deixant que la ment viatgés temps enrere, on sentir-hi una veu o evocar-hi un instant compartit.

Les furgonetes s’omplien sota atentes mirades que, observant-les, no eren fixes,… segurament les ments també eren allà però en un altre temps, en un passat… per alguns proper, per altres contats en desenes d’anys.

Riures que s’alternaven amb el ser massa conscient que aquelles taules eren unió, eren nits de tertúlia i matins de desbrossadora…

Carinyo els guardo als matins amb la iaia quan de peque no volia pujar perquè la casa quedava “lluny”, els gats i en especial en "Dolent" (que sempre serà al mòbil el millor dels fons de pantalla), les voltaretes en el matalàs al prat o l’arribada dels “nous” de la família… les estirades de corda, la nit sota la llum de la Lluna, el gronxador i els rondos de futbol,…

Com li acabo de comentar a una bona amiga, ara mateix em falten les paraules i em sobren els records per explicar el que ronda pel meu cap… perquè hi ha coses que no es poden explicar, cal viure-les.

Ha arribat el final que molts vèiem llunyà, la història continua però sense ella.


EL REFLEX: “mil lunas llenas por delante... por lo menos nos queda lo vivido”

19/2/11

A càmara ràpida




El temps passa a velocitats de vèrtig mentre els dies s'escolen entre els dits com la sorra de la platja un matí sense pressa.


Gairebé sense adonar-me'n (menys quan hi sóc pel mig) ens plantem a febrer contant ja 8 mesos de la nova feina, 2 desde que no veig aquell biòleg que tinc per amic i 4 desde que vam saber que demà hi haurà un adéu que ens marcarà a tots.

Em trobo al bell mig de setmanes marcades totes per algun dia "especial", d'aquells que et fan somriure i/o omplir-me de records...


És dissabte així que intentarem relantitzar el pas i disfrutar de la nit i la companyia.



Fins la propera




EL REFLEX:
"si em pintes un món... em colo en el teu quadre"

6/2/11

Sorpresa?


Ho confesso obertament, sense pors i amb una seguretat que pot sorprendre: ESTIC ENAMORADA! I n’estic orgullosa.

Al març farà sis anys i… han passat volant! Tot va començar en un viatge d’estudis, n’havia sentit parlar però mai l’havia vista. Em va captivar la seva elegància, el saber estar, l’alegria i la discreció que desprèn, aires de normalitat que embolcalla grandesa, diversitat amb un fons tradicional… així, és per mi, aquella que m’ha captivat…DONOSTIA.

Ja podeu respirar tranquils, no he portat sis anys de vida oculta!

El “casco viejo”, Ondarreta, el monte Orgull, el Boulevart i la Bretxa; el Paseo Nuevo, Kursal, “El peine del viento” i La Concha; Gros, Antiguo, Igeldo i centro… en tots i cadascun d’ells em sento bé, llocs on embadalir-me i on empapar-me d’una ciutat que viu oberta al mar i a la gent. Txacolí, pintxos, sidra i bons peixos… l’estómac també cal portar-lo a ratlla… i fa una oloreta l’entrada de qualsevol restaurant a última hora del matí (mmmmm)

Quatre són les vegades que l’àlbum marca que hi he deambulat i espero poder-ne emmarcar més perquè no m’hi sento estranya i sempre hi ha novetats. Com a casa.

I és que sempre he dit que si mai puc triar on plantar el campament base, obviant Girona, ho faré a la ciutat que encapçala rànquings per vida cara, aquella que respira sal i vida, al bressol del grup de música que m’acompanya (en aquest precís instant sona “Cuidate”) i no em cansaré de reproduir (La Oreja).

Amb dos desitjos escrits on les onades trenquen: tornar i fer-ho de la mateixa manera que comença el text.

Amb les maletes a punt per fer el viatge de tornada a la ciutat dels Quatre Rius…

Fins la propera.


EL REFLEX: “Y volver a ver San Sebastián, en el siglo XXVI des de mi nave espacial… como dijo aquel genio esta vida es un sueño y soñaré