28/12/09

Enfadada...no



No és estar enfadada o no estar-ho, és la sensació d'estar esperant quelcom més que no arriba -i potser aquí la culpa és meva-.
És la necessitat de rebre una altra explicació, que estirin de tu quan tu no pots, d'una pregunta en el moment adequat, d'insistència i mirar als ulls amb sinceritat... que et miri i no pensi que acabaràs mofant-te de mi, que callaràs, o que canviaràs de tema, que més enllà d'ironia hi hagi veritat... que les paraules sonin a segures i no a "potser"... que em rebatis allò que creus que no és cert i que emfatitzis allò que penses amb seguretat... que no hagi de donar més explicacions de qui i com sóc i que intentis veure-ho per tu...
Escric això mentre m'adono que amaga , en part, cert egoísme... -com tota conversa-.

Aquest post...un mirall de sensacions!


EL REFLEX: "El que crec és el que sóc, però sé que no tinc temps per aprendre-ho tot"

Londres 09 i "resum" de l'any



Aquesta entrada és "doble"...


D'una banda hauria de ser el resum i propòsits per l'any que acabem i el que estem a punt d'encetar, però crec que no el puc fer, ja que el millor resum i les línies a seguir els següents dotze mesos estan ben reflectides en els posts... sentiments, il·lusions, plans... només cal llegir-los.. -i demanar que juny sigui el punt de partida-.

Per altre cantò, LONDRES. És com men l'havien pintada... freda, diversa, rica culturalment parlant, amb un punt d'horterimesme -tipic dels anglesos- però molt recomenable si el que es vol és submergir-se en un estil particular. Des de Paddington a Trafalgar Squere, passant per Covent Garden i el Big Ben sempre hi ha què et sorprèn -més enllà de l'arquitectura-.
A part, m'enduc dos coneguts amb qui m'espero retrobar per Galicia!
Londres, per mi, era sinònim de repte,a aquells que em van avisar... tenieu raò, era massa complicat! -hi ha silencis que fan mal..., no podem pretendre que els altres facin allò que no farem mai nosaltres mateixos-

Fins la propera!!

EL REFLEX: "la vida és una novel·la que algú ha escrit per mi"

21/12/09

Nadal



Avui entrada típica de les dates en les que ens trobem, on el fred, els torrons i la felicitat en els ulls dels més menuts inunden carrers i llars. (Per una altra entrada deixarem la part menys "agradable" -consumisme, hipocresia...-)
Doncs res, a gaudir dels àpats, dels que més estimem i enviem un somriure a aquells que per a o per be no es reuniran amb nosaltres...

Des d'aquestes línies, BONES FESTES!

*Ens retrobem a la tornada, Londres ens espera!




EL REFLEX: "avui que no em fa falta veure't, ni tan sols parlar, per saber que estàs al meu costat"

14/12/09

Per sis mesos...a reveure


Avui per sis mesos de laboratori. Com diu un il·lustre i versionat poeta "caminante no hay camino, se hace camino al andar", dons per la part de camí fet i compartit amb els companys... perquè és un luxe l'ambient que s'hi respira i, malgrat hi hagi qui no ho cregui, el bon rotllo és una part important dels resultats obtinguts...
No se'm oblidarà mai ni la olor, ni la primera imatge, ni la impressió de cadascú del dia que vaig arribar, amb nervis i una por considerable... ara em fa mandra marxar i que el despertador no soni a les set, la rutina, Celrà i el que això representa.
Personificar en quí i què és absurd, però sempre hi ha amb qui tractes més, ja sigui per afinitat i/o per obligació, hi ha qui amb pocs dies va saber veure més enllà d'una simple "faxada"... a ella, a la seva bogeria continguda, als seus nervis quan creia que la feina la desbordaria (mai ho va aconseguir), als seus consells... un plaer haver après al teu cantó!

De TOTS m'emporto un grapat de bons moments, atacs de riure, comentaris amb o sense sentit i consells...
Segur... A REVEURE!



EL REFLEX:
"no se es mas rico el que mas lleva sino el que algo tiene y lo conserva "

10/12/09

Assumpte arxivat



I altre cop entre escrits i música apareixes... com aquell fantasma que veus a tot arreu... i amb tot, decideixo donar paraules a setiments, verbalitzar-los per descarregar quelcom que pesa... sembla extrany no? No diré res i en canvi penjo el text en la immensitat de la xarxa, on la persona que menys t'esperes es qui ho llegiex... però avui això poc m'espanta (o potser si, malgrat prefereixo no pensar-hi...).
Cerco mots i em reafirmo en que no em vull tornar a trencar, que no vull jugar aquesta partida... i sé que no en tens cap culpa perquè ni tan sols saps que aquest text t'apunta... avui quan el viatge s'acaba, clicko "publicar", demà que els meus ulls no respiraran a mar en veure't segurament sigui més fàcil el camí a traçar.
Hi ha qui pensa que m'hagués hagut de descobrir, plantar-me i dir-te que la "nena" que tens davant sent, observa i pensa... que no és tan freda com aparenta, que no podia evitar posar-se nerviosa quan creuaves la porta i que amb no més de tres paraules ja te l'havies guanyat... que no et tenia por i que si t'evitava era per no caure de més amunt...
Avui que es tanca una porta decideixo "parlar", decisió presa a consciència...ASSUMPTE ARXIVAT



EL REFLEX: "la soledad es la hipoteca de mi corazon"

22/11/09

A tu



Avui per algú que s'ho mereix TOT, que afronta un nou repte amb una il·lusió impresionant, que irradia felicitat en parlar de maig i que sé que ho farà molt millor del que creu...

Perquè treus moments de sota una llamborda per una conversa, ja sigui en un bar amb fum o en un carrer humit mentre fas la compra... perquè ho saps TOT de mi i encara i així no em jutges...i costa tant de vegades... perquè sé que quan dius alguna cosa no és per fer-me canviar d'idea sinó per veure-ho desde una altra perspectiva o perquè hi pensi fins les pròximes converses...

Perquè podem riure amb l'última absurditat o posar-nos seriosos amb un tema d'actualitat: parlar de música, teatre o família... però el "dir per quedar bé" queda fora...

Perquè ets més que aquell germà gran que no he tingut mai, que aquell amic/ga que està per arribar i que aquella llibreta on tot escrit comença...

Tantes voltes quan l'únic que vull dir és GRÀCIES -no he trobat sinònims-: per ser-hi, per cada silenci i cada comentari dit al seu tmeps, per veure amb un simple "hola" com respira el meu cap, per ser la xarxa de seguretat quan m'enfilo pels núvols i aquell bastò que de vegades necessitem quan caminem...



EL REFLEX:"me ayudabas con tus juegos a pintar la realidad" "gracias por entender a este aprendiz de soñador"

15/11/09

Contradiccions



Perquè avui el que vull i el què em convè no van junts...


Perquè la història lògica no és la que em ve de gust viure ni l'edat que tinc no es correspon amb la que avui hauria de ser...


Perquè no trobo paraules i les haig de trobar en mots coneguts... aquí una mostra (clicka)


Poques paraules, garbuix de sensacions






EL/S REFLEX/S: Hi ha moments que em sento molt lluny del que vull fer sentir, i quan el cap em dona 1000 voltes, ja em torno a penedir del que no he dit.


Si no estás me traiciona el subconsciente, si no estás me descubro, de repente, nombrándote y me siento tan pequeña

1/11/09

Transparència -reflexions-


Una reflexió més ...
... perquè avui era jo qui necessitava un senzill però sincer "tot bé?" potser no haguéssis obtingut resposta però en el fons ho hagués agraït infinitament, perquè de vegades un en fa prou en veure que més enllà de saber treure ferro als assumptes aliens a l'altre cantó hi ha qui també és capaç de burxar i detectar els seus, quan no és l'altre si no un mateix el que necessita aquella mirada de complicitat, aquella paraula dita a temps,... Se'm contagia un somriure...també ho fa un dia gris a ulls de qui comparteix intsants i allò incompresinble d'una sensació... algú molt proper em va dir "amb els anys un aprèn a no esperar res dels altres" potser és moment de començar a fer-li cas, tot i que inevitablement darrera de qui anima a qualsevol hora, de qui intentarà trobar resposta allò que se li demana...hi ha algú que s'empetiteix i desvia la mirada per evitar plorar en no entendre res un vespre de Fires, prop de la Catedral i un castell de focs com a teló de fons de l'obra amb títol "Transparència"

Fins la propera



EL REFLEX:
"reniego del subir sin comprender"

12/10/09

Missatges



“Te n'has anat a dormir d'hora després de l'última ruta turística per la comarca però, cosa rara, t'has deixat el mòbil en marxa. De sobte un missatge entrant et fa remoure entre els llençols el just per estirar la mà i intar parar el telèfon, però és llavors quan el teu subconscient decideix llegir què ha arribat: "segur que publicitat" penses mentre prems dos botons i continues llegint; "hem tornat a guanyar!" El teu cervell encara no està del tot activat degut al moment i et costa reaccionar, guanyar?¿ qui?¿ tornes al món real i veus que el remitent és aquell company de feina a qui tots concidereu una miqueta raret i que juga en el matiex club que tu, però...segueixes sense entendre què hi fa aquell missatge, al teu mòbil i aquelles hores -el rellotge marca les 2.47 de la matinada-... i et limites en l'explicació més absurda... o les cerveses estan fent el seu efecte o s'està avorrint massa...penses mentre no aconsegueixes agafar el son de nou... t'interrogues pels motius, et qüestiones perquè, però el més important és que... t'adormiràs amb un somriure i dilluns us creuareu com si res hagués passat”.
De vegades és millor no fer-se preguntes i gaudir de les sensacions que ens provoquen situacions inesperades

“Us heu creuat, us heu mirat i has recordat moments compartits en un passat proper desitjant que, tot i ser pocs, ell tampoc els hagi oblidat. Feia mesos que no en sabies res, ni una trucada, ni un missatge, ni un correu electrònic...malgrat tot avui te n'has anat a dormir deixant encès i a la vora el mòbil amb l'única esperança que donés senyals de vida, aquest cop li toca a ell. No obstant també ets conscient que no serà així i mentre no agafes el son et repeteixes que no et pots permetre el luxe de deixar-lo escolar en la teva música, en les teves lectures, en els teus escrits... en el teu dia a dia... t'intentes convèncer que en tot hi ha una part positiva i en aquesta situació és el fet que la incertesa en la que vius no la ha provocat ningú sinó que l'has creada tu i que fer-la desaparèixer, només és cosa teva... (però de vegades costa tant...)”
Intentar deixar enrere dubtes i fets passats per avançar amb passos segurs...


EL REFLEX: "vivir de borrar i escribir al tiempo"

4/10/09

Avui...VICTÒRIA

Avui per la primera victòria del C.B Sant Josep Girona, treballada i patida al final...tot i que el que importa és que l'electrònic ha acabat en verd... ara ja toca pensar en la següent.
Per haver guanyat, per les mirades creuades i els rebots perduts...
Fins la propera.

EL REFLEX:

19/9/09

Temor basquetbolístic


Avui text/història. Real o ficció?


^^"Malgrat el mal partit, hem acabat guanyant"
El vaig veure entrar i asseure's a les grades de l'altre pista quan el partit ja estava iniciat. Havia canviat les esportives, el xandall i la pissarra amb la tàctica per uns texans, una samarreta de moda i una jaqueta verd caqui a joc amb les ulleres i la gorra; cautelós i sense fer soroll el va buscar pel nostre rectangle blanc i un cop localitzat no li va treure l'ull de sobre en cap jugada. Sabia que el meu germà i ell es coneixien des de feia temps però sempre sense haver-hi una pilota en joc. Fora del pavelló compartien converses basquetbolístiques des de l'òptica d'aficionat avançat i entesos, mai des de la de mestre i alumne. Un era un adolescent disfrutant de l'esport, l'altre havia fet de la seva passió la seva feina i, per sort, no només en vivia sinó que havia saborejat l'èlit.
El vaig veure i en aquell moment vaig augurar el que acabaria passant: o restava en l'anonimat i a la suficient distància perquè en Jofre no el veiés o l'aprenent d'adult no jugaria com ho hauria de fer, defensant, passant i anotant a aro passat; La por, les ganes d'agradar i no decebre en Bernat -això últim pesava massa- el neguitejarien de tal forma que gairebé l'anul·larien.
Tot anava bé fins que algú del públic va identificar aquell solitari de gorra com el tècnic que entrevistava el diari local i no només va ser un murmuri sinó que va acabar arribant a la pista. En un temps mort en Jofre va aixecar el cap, va mirar a graderies i el va veure.
Vaig presenciar el creuament de mirades i la posterior reacció immediata d'ambdós: un va dibuixar un somriure enorme, l'altre va maleir-lo infinitament. A la ment d'en Jofre hi van aparèixer núvols, no entenia perquè era allà, mai li havia ni insinuat que l'anés a visitar i encara menys que ho fes en un partit de lliga, on es creia vulnerable a ulls d'en Bernat, que ja se l'imaginava puntuant-lo i anotant-se jugades a comentar i potenciar. En Bernat, pel contrari, l'únic que pretenia era donar-li una sorpresa el dia que es retrobessin, dir-li que l'havia vist jugar i, senzillament, mostrar-li que el tenia present.
Nefast, així va ser el joc. On quedava tot allò que havia après?perquè es bloquejava a cada atac? perquè, de sobte, aquella por a tirar? Tres minuts després en Jofre s'asseia decebut i amb ell el seu entrenador, qui no entenia el canvi tan sobtat d'un puntal.
Em vaig retrobar amb la mirada d'en Bernat just quan marxava; era l'últim que hagués volgut, però era conscient què havia provocat el temor del jove i va abandonar el pavelló abans del previst.
El matx va acabar, dutxa i cap a casa. "Què t'ha passat?" en Jofre es va sentir la pregunta varis cops, en cap hi va haver resposta, estava enfadat amb si mateix per la inexplicable reacció, no havia d'haver fet res més que jugar com sempre, era fàcil; tot i això sabia que ni ell ni el mestre parlarien del viscut un dissabte de setembre, es tenien suficient confiança i complicitat per no haver-se de dir res.
Em va ensenyar el mòbil "malgrat el mal partit hem acabat guanyant. Merci per venir" deia el missatge enviat a l'èlit.^^

Toca comentar!!

P.D: Sant Josep Girona, campió Copa Catalana leb!!!!!!!!


EL REFLEX: "mil millones de instantes de que hablar"

2/9/09

Rutina

Rutina: Costum pres de fer una cosa d'una certa manera -segons el diccionari de la llengua catalana-.
Per mi la rutina equival a llevar-se a les set -amb el petit plaer de fer-ho 5 minuts més tard que soni el despertador-, preparar allò útil pel dia, prendre's el cafè i agafar el cotxe per esser a les vuit a Celrà; treballar fins a les cinc amb la pausa de dinar pel mig i tenir un temps -mínim- per aprofitar el que queda de tarda. Equival a tenir els dies ocupats i amb un ritme marcat però aprofitant cada petit moment, una olor, una cançò, una imatge, un somriure... per fer diferent el dia a dia.

I per tu, què és la rutina? -pensa-hi i deixan constància-

Fins la propera


EL REFLEX: "Si la vida es un momento... penitas pa'fuera"

28/8/09

Dia únic

El millor testimoni és una fotografia, a la llarga la millor manera de recordar un cert dia, tot i que aquest no s'esborrarà tant fàcilement de la meva memòria...
És impossible transmetre què representa aquesta foto... aquests mamífers marins que són tendresa, intel·ligència... i malgrat veure'ls en captivitat, un símbol de llibertat en trobar-los a mar obert.

Agotant els dies de vacances... FINS LA PROPERA!

EL REFLEX: "No es más rico el que más lleva sino el que tiene algo y lo conserva"

22/8/09

Vacances

Avui per les vacances esperades que vaig començar ahir. Tres setmanes de feina a la fàbrica, una de descans i tornada al laboratori -que també n'hi ha ganes-.
Dons res, així de senzill...VACANCES!!

EL REFLEX: otro barco de vapor para surcar la osa mayor

1/8/09

No és un adéu...es un a reveure


Avui una entrada partint de dues despedides en menys de dotze hores i una frase "créixer és aprendre a acomidar-se" (quanta raò...)
La primera és un parèntesis d'un mes, amb la certesa que en tornar trobaré la mateixa gent amb qui treballar i aprendre es fa en un bon ambient i s'acosnegueix allò que de vegades sembla utòpic: treballar d'allò que més agrada, que el cansament sovint és físic i no pas per la rutina...
La segona és la que més complicada es va fer... i la que quan hi penso més em dol. Sé que a l'altre protagonista no li agrada que em senti així, però hi ha coses que no es trien... és una despedida per objectius complerts...venir cercant una meta i marxar havent-la assolit, davant d'això em trec el barret. A la maleta sé que no només s'hi endú coses materials, allò après i viscut segur que hi té un pes molt important... aquí deixa la petjada d'algú que, de vegades amb molt poc, pot fer molt. Un punt de vista diferent que ajudava a veure la realitat des d'una altra perspectiva., una pregunta en el moment adequat, una resposta inesperada.,.. ara hi haurà quilòmetres pel mig, no obstant des d'aquestes línies confio que allò que sense voler ha carregat en l'equipatge, no ho torni el temps... perquè aquella abraçada significava un a reveure -ara més que mai, i ho compliré, tinc clar que la ciutat del Pilar és un lloc on tornaré-, un seré aquí SeMpRe, quelcom que no poden expressar les paraules...
I és que em quedo sense elles quan teclejo aquestes ratlles, inevitablement un nus a la gola... segurament costi massa transmetre sensacions...


EL REFLEX: una cançó "Cuando me vaya", no sé perquè però és com una fotografia.

7/7/09

Amb un somriure


Avui pel somriure. Perquè facilita i fa més còmode el dia a dia dels que ens envolten. Sortir al carrer, treballar, gaudir dels petits moments és més agradable si en mirar als ulls a algú ens trobem una bona cara, quelcom que ens digui que no cal patir.
Avui pel bon rotllo tot i l'estrés diari!

Us deixo l'enllaç d'una cançó de "Els pets"... perquè hi ha TaNtEs CoSeS a fer...
.
Per cert, ens veiem a la lliga daurada!!!
.
Fins la propera!
.
.
EL REFLEX: "sempre hi ha 1000 camins per on tombar"

18/6/09

Repetició curiosa



Retorno després de dies d'absència satisfeta amb els resultats del curs 2008/09 i amb piles carregades he començat les pràctiques i l'estiu.
Avui una reflexió després d'un intent fallit d'analitzar el per què de les coses. He reviscut una situació del passat en una ubicació i entorn (no només físic) totalment diferent al de la primera vegada; dit així no sembla més que una simple coincidència però és inexplicable si hi afegim que no és el segon cop sinó el tercer en poc més de quatre anys. Mateixos protagonistes, mateixes reaccions...diferent marc. A mi em fa pensar...no sé ben bé què, però no em quedo amb què tan sols és fruit de l'atzar.

Us deixo una cançò adient amb el tema d'avui, EL REFLEX

Fins la propera!

31/5/09

Recuperar el temps, recuperant somriures


Et miro, reflexiono i escric. A la retina guardo la teva cara de sorpresa en venir-te a buscar. Rere la porta corradera esperaves expectant la visita d'algú que et vingués a recollir i jo encuriosida per veure com era allà on intentaven que et recuperessis; no m'ha sorprès excessivament: hospital maquillat però en el fons...un lloc fred -fins i tot trist-. Avui celebràvem la feta major a la casa de pagès on desconnectem de la rutina i esbargim cabòries, el lloc on el teu temps es para, avui més que mai. Entre els presents una ànima que intentava aparentar normalitat, que ningú notés què havia canviat, però sense bromes i evadint-se de tot quan podia. De sobte, mentre a terra pensava en tot i en res, m'ha vingut a veure la petita de la família i llavors he reaccionat: només ella podia treure't un somriure sincer, i a cau d'orella li he demanat que t'abracés. Cinc segons més tard es llançava sobre teu i t'ezibava un "t'estimo molt" fora de guió que et feia brillar els ulls. Les "ordres" s'havien esfumat, parlava la bondat i la innocència, ho deia de cor. Sense adonar-te'n eres el centre de totes les mirades que coneixem el que està passant i que observàvem la situació; ens hem girat, ens hem buscat i amb silenci hem cridat un"SI!" de victòria. Aleatòriament i sense que ningú manés, has rebut la visita de la menuda, que sense ser conscient que avui les seves ganes de jugar eren el teu respirar, només volia que la llencessis per l'aire i riure. I entre cada somriure intuït i els teus minuts d'absentisme, m'he allunyat mentalment de tots , m'he mirant la Lluna (com en tantes pel·lícules, cançons i escenes de llibres) i amb totes les meves forces li he demanat un desig: que et recuperis molt aviat i que tornis a veure aquella petita llum que et faci tirar endavant veient la realitat, llavors nosaltres haurem recuperat el bromista, el sincer, el lluitador... tu el meu "peqe".

EL REFLEX: "Cuenta conmigo cada vez que no haya nada que no haya nada que contar"

17/5/09

Dues realitats en un trajecte


Actualitzo després d'un cap de setmana intens i de contrastos abans de l'"sprint" final acadèmic que farà que d'aquí tres setmanes (amb una mica de sort) haguem acabat les classes.

Escric l'entrada de manera inusual, al menjador, compartint paper i bolígraf amb una reunió informal al voltant de la televisió dels quatre que compartim sostre.

Dos dies de realitats contrastades. Ahir gaudint d'emocions fortes a Port Aventura acompanyada de vuit persones amb qui m'uneix més que aficions en comú, un cognom -Güell-. Adrenalina, disbauxa i riure, molt de riure. Avui el remat final a Barcelona, Saló de l'automòbil amb qui m'ha donat el nom, amb qui confio i qui m'ha transmès la seva afició pel motor, aquest àngel de la guarda únic i insubstituible altrament -i amb molt carinyo- anomenat pare.

Una realitat "normal" però que no treu que en arribar a casa i tancar la porta els somriures i les ganes de tot es transformin en por i impotència en veure que una de les persones que més estimes està en un pou i no saps com ajudar-lo...saber que demà quatre persones decidiran una part dels pròxims dies i demanar amb cos i ànima... que sigui el correcte, la llum que dibuixi el que fa dos anys es va perdre, que faci que "el peque" torni a ser el bromista i l'alegre, i la "normalitat" de tots els que al seu costat compartim el dia a dia..

Dos dies enrere i... un demà al davant.

Ara demano que la Judith que estima, que sent, que s'emociona... s'ajunti amb la que lluita, la que estudia, la que troba solucions i assoleix objectius, i que no es deixin caure la una a la altre, que es complementin i caminin juntes perquè per molt complicat que sigui el camí... avui toca fer pinya tots i seguir avançant.



Fins la propera



EL REFLEX: "I a força de molt de caure i de tornar-te a aixecar, creus que les coses no canvien però ja no ets qui eres abans"

25/4/09

Últim a casa / Último en casa


Avui torno a escriure sobre una de les meves passions, el bàsquet, i més concretament el C.B Sant Josep Girona. S'ha acabat la temporada a casa (queda el partit a Menorca el divendres que ve) i de quina manera! Guanyant contra l'Àvila -2n classificat- després de dues pròrrogues. No entrarem en aspectes esportius, només en les sensacions. Després d'una primera volta més complicada del que s'esperava en aquesta segona ens hem posat les piles i... acabem on acabem ho donarem per bo. Personifico i m'incloc perquè així ho sento, una derrota em fa mal i perdEM i una victòria...em deixa aquell sabor dolç d'una fruita recent collida que et fa somriure en pensar-hi. Perquè més enllà d'acabar la lliga regular a Girona acabem la temporada del nou inici després de caure i ensopegar a l'èlit, ara en una categoria on ha costat adaptar-s'hi però d'on era obligat partir i on s'ha demostrat que hi ha vida després de l'ACB. Segur que hi ha punts criticables, però si de cas, ho deixem per un altre post. Avui vull saborejar aquest últim matx a casa i pensar que l'any que ve n'hi haurà més i...qui sap a on... de moment amb dos noms confirmats (per la premsa local de la setmana, esperem que no es facin enrere), es queda l'heroi de Girona -Darryl- i el "jefe" de la banqueta, per entrega i sacrifici s'ho mereixen (compartit amb la resta de la plantilla).

Des d'aquestes línies m'acomiado amb un somriure, avui per ells.


EL REFLEX:
"si has perdut saps què és guanyar"




Hoy vuelvo a escribir sobre una de mis pasiones, el baloncesto, y más concretamente el C.B Sant Josep Girona. Se ha acabado la temporada en casa (queda el partido en Menorca el el próximo viernes) y de qué manera! Ganando contra la Ávila -2o clasificado- tras dos prórrogas. No entraremos en aspectos deportivos, sólo en las sensaciones. Tras una primera vuelta más complicada de lo que se esperaba en esta segunda nos hemos puesto las pilas y... acabamos dónde acabamos lo daremos por bueno. Personifico y me incluyo porque así lo siento, una derrota me hace daño y PERDEMOS y una victoria...me deja aquel sabor dulce de una fruta recien cogida del árbol que te hace sonreír en sólo olerla. Porque más allá de acabar la liga regular en Girona acabamos la temporada del nuevo inicio tras caer y tropezar en la élite, ahora en una categoría dónde ha costado adaptarse pero de dónde era obligado partir y dónde se ha demostrado que hay vida más allá de ACB. Seguro que hay puntos criticables, pero si acaso, lo dejamos por otro post. Hoy quiero saborear este último encuentro en casa y pensar que el año que viene habrá más y...quien sabe dónde... por el momento con dos nombres confirmados (por la prensa local de la semana, esperamos que no se echen atrás), se queda el héroe de Girona -Darryl- y el "jefe" del banquillo, por entrega y sacrificio se lo merecen (compartido con el resto de la plantilla).

Desde estas líneas me despido con una sonrisa, hoy por ellos.



EL REFLEJO: "si has perdido sabes lo que es ganar"

14/4/09

Premonición?¿



Ni parada de tren, ni partida de parchís...

Acabas de abandonar la red y hoy me dejas con ese mal sabor de boca que nunca hubiera elegido.

¿Premonición el post anterior? ¿Respuesta inmediata? Ayer la entrada hecha de corazón y hoy esta con... tristeza y la "noticia" con el pretexto de la distancia (hay quien dice que es una mera excusa). No creo que deba juzgar yo ni hacer apreciaciones que tal vez por la situación, mañana me arrepienta, pues aceptar y mirar hacia delante es lo que toca.
Podría poner la metáfora de la lotería: no soy rica sin embargo, me devuelven el dinero, entendiendo esto último como la amistad con la que me quedo, aunque ahora soy algo escéptica y... me fastidia tanto tener que escribir esto.
Gracias por pasarte por este rincón, por compartir horas y... por hacerme pensar que podía ser real.
Otra vez escribo sin pensar y releyendo el texto me doy cuenta que está algo vacío, aunque creo que está la esencia, la rabia, talvez tristeza, el no saber que es realmente lo que siento... así que HASTA LA VISTA



EL REFLEJO: "dime como se logra olvidar algo que no tuvo lugar"

13/4/09

Reflexión nocturna


De repente, sin buscarlo, me encuentro de madrugada apoyada en la pared de mi habitación, con la luz del delfín iluminando el papel y LOVG acompañando el silencio... reflexionando sobre hoy y mañana, lo que dicen que soy y lo que quiero ser, sobre todo y sobre nada.
Me viene a la memoria un escrito que llegó a mis manos por confianza, una buena metáfora de la vida interpretada como partida de parchís; casillas de seguridad, avanzar rápido con un 6, arriesgar con un 2 para llegar aunque sea despacio a casa...¡cuanta razón lleva!
No quiero perder otra vez, me niego a arriesgar y que salga cruz... a pesar de haber aprendido con cada bache. No me gustaría pensar mañana que quedaron cosas en el tintero, levantarme mientras veo pasar el tren allí a lo lejos.
Hay quien dice que a algunos nos gusta complicarnos la vida, pero ¿porque no hacerlo si se puede tener recompensa? Apostarlo todo sabiendo que lo vas a perder es de tontos, pero ¿y cuando algo te dice que puede salir bien, te quedarás de brazos cruzados?
Talvez es soñar, pero... ojala pudiera encontrarme contigo una parada de tren, cruzarnos y saber que, por lo menos, compartimos una amistad, algo que no entiende de distancias ni de idiomas y que con una mirada me devuelvas aquello que sin querer te has ido quedando -aquella parte de mi que guardo como un pequeño tesoro frágil, muy frágil-.
Reflexiono sobre conversaciones recientes con los míos, aquellas opiniones que necesitamos en cierto momento y que tenían un nexo común " si es lo que quieres...pa'lante". Sobre los temores que hicieron tirarme tres pasos atrás y sin embargo luego vi que no eran necesarios a pesar que... talvez sin ellos hoy estaría escribiendo que vino y que, por lo menos, supe quien era.

Y entre palabra y palabra... me acecha Morfeo... ¡Tengo ganas de soñar!


EL REFLEJO: "Nunca se me dió demasiado bien poner las cartas sobre la mesa"

4/4/09

LOVG

Avui per ahir. Un post sense passar per un paper en blanc, escrit directament sobre la marxa. Concert d'estrena i concert de nou. El punt que falta... es perd pel camí en trobar a faltar "El 28" o "Soñaré", però anecdòtic. Bon ambient, bona música i...uns protagonistes que en baixar de l'escenari demostren que la seva professionalitat no només es queda en lletres i melodies sinó que va més enllà: sencillesa i humilitat "maquillats" amb simpatia, saber estar i ganes d'agradar naturals.
Quina millor forma de començar les vacances?¿ concert del teu grup! Emocions i energia...tot en un pack.
.
.
.
.
.
Hoy por ayer. Un post sin pasar por un papel en blanco, escrito directamente sobre la marcha.
Concierto de estrena y concierto de nueve. El punto que falta... se pierde por el camino en echar de menos "El 28" o "Soñaré", pero anecdótico. Buen ambiente, buena música y... unos protagonistas que en bajarse del escenario demuestran que su profesionalidad no se queda en sus letras y melodías sino que va más allá: sencillez y humildad "maquillados" con una simpatía, saber estar y ganas de gustar naturales.
¿Qué mejor forma de empezar vacaciones? ¡Concierto de tu grupo! Emociones i energia... todo en un pack.



EL REFLEX: "Volver a ver"

19/3/09

Egoisme (egoísmo)



Avui escric sobre l'egoisme perquè m'ha inspirat i em ve de gust. Segons el diccionari de la RAE egoisme és " l'immoderat i excessiu amor cap a un mateix, que fa atendre desmesuradament el propi interés sense cuidar-se dels altres". A la meva manera d'entendre un egoista és aquell ser que primer i per damunt de tot mirarà per ell i els seus interessos i que quan s'apropa als altres és perquè en pot treure algun benefici, sinó seguirà al seu món, vivint de i per les seves hisòries. Segurament tots en algun moment ho som, entra dins la normalitat, hi ha coses i situacions que hi obliguen, però ser-ho per naturalesa és... cansat i detestabe per qui ho ha de suportar (com a mínim per mi). Avui aplaudeixo -irònicament- l'egoísme. Si aquest ha de ser el tarannà a partir d'avui... comença a caminar, jo em quedo aquí.

EL REFLEX:
"Saber mirar enrera i rectificar"




Hoy escribo sobre el egoísmo porque me ha inspirado y me apetece hablar de ello.
Sgun el doccionario de la RAE "egoísmo es el inmoderado y excesivo amor hacia uno mismo, que hace atender desmesuradamente el propio interés sin cuidarse de los demás". A mi manera de entender un egoísta es aquel que primero y por encima de todo mirará por él i sus intreses y que cunado se acerca a los demás es porque pueden sacar algún beneficio, sinó, seguirá a su mundo, viviendo de y para sus historias.
Seguramente todos en algún momento lo somos, entra dentro la normalidad, pues hay cosas y situaciones que lo requieren, pero serlo por naturaleza es... cansado y detestable por quin lo debe soportar (por lo menos para mi lo es).
Hoy aplaudo -irónicamente- el egoísmo. Si éste debe ser el modo de hacer a partir de hoy... empieza a andar, yo me quedo aquí.

EL REFLEJO:
"Saber mirar atrás y rectificar"






13/3/09

Escrit vs parlat /Escrito vs hablado

La veu denota l'estat d'ànim d'una persona, la tensió, la tranquil·litat o la falta de confiança, cosa que escrit costa més d'interpretar a menys que es conegui bé l'interlocutor (cosa que es va aconseguint passet a passet).
Diuen que no parlem com escrivim i que tampoc escrivim tot allò que diem. Sobre el paper les paraules potser són més meditades, més sinceres, menys covardes. Parlant a voltes no es diu tot allò que es voldria i sovint pren més protagonisme el context i les emocions que el missatge en sí.
Avui va per aquestes paraules escrites transformades en veu. Perquè costa trencar el gel i encadenar una frase rere l'altra quan l'important és la situació. M'ha agradat sentir una veu a l'altre cantó del telèfon i poder atribuir-li paraules escrites; que hi hagi qui parli de les seves sensacions amb més proximitat de la que representa un full en blanc... i és que avui... he confirmat allò que intuïa que podia ser cert... i el millor de tot... el bon sabor de boca que m'ha deixat en penjar.


La voz denota el estado de ánimo de una persona, la tensión, la tranquilidad o la falta de confianza, cosa que escritoc cuesta más interpretar a menos que se conozca bien al interlocutor (casa que pasito a pasito se va consiguiendo).
Dicen que no hablamamos como escribimos y que tampoco escribimos atodo quello que decimos. Sobre el papel las palabras quizás son más meditadas, más sinceras, menos cobardes. Hablando, a menudo no se dice todo aquello que se querría y muchas veces coge más protagonismo el contexto y las emociones que el mensaje en sí.
Hoy va por estas palabras escritas transformadas en voz. Porque cuesta romper el hielo y encadenar una frase con otra cuando lo importante es la situación. Me ha gustado oír una voz al otro lado del telefono y poderle atribuir palabras escritas; que haya quién hable de sus sensaciones con más proximidad de la que representa una hoja en blanco... y es que hoy he confirmado aquello que intuia que podía ser cierto... y lo mejor de todo... el buen sabor de boca que me ha dejado en colgar.



EL REFLEJO: " Quiero ser una perada en la estación"



20/2/09

Defectos y virtudes


Me gusta cumplir lo que digo, así que aquí va esta entrada.
Antes de nada aclarar el cambio de idioma. Es simplemente para llegar a personas que si no fuera así, pasarían de largo en no entenderlo (intentaré solucionarlo en breve).
Hace unos días, hablando con un amigo, reflexionamos sobre las virtudes y los defectos y me hizo ver las cosas desde otro punto de vista. hay ciertos atributos que cambian de positivo a negativo según quien se los mire. Por poner un ejemplo: la puntualidad. Uno puede verla como una virtud, no obstante hay quien piensa que en los tiempos que corren es una bobada, pocos llegan a toque de reloj. Como éste seguro que podemos encontrar un montón y de mejores, pero éste es el caso que hoy os expongo y que se me ha ocurrido así a bote pronto. Aunque más allá de esta idea hay otra reflexión: ¿realmente conocemos nuestros puntos fuertes y nuestros puntos débiles? Pienso que no... y añado que quien no hace el esfuerzo de intentar entenderse, jamás podrá entender a su interlocutor. Tarea complicada la del conocimiento personal... da que pensar.

Hoy va por esta persona que ha inspirado la entrada... sabes encontrar una sonrisa en un dia gris y hacer que me ría en solo taclear una palabra... ¡creía que los robots no tenían alma! xDD

Un abrazo y hasta pronto.


EL REFLEJO: "vas ganando poquito a poco tu que llegaste por casualidad"

3/2/09

I segueix plovent...




... avui entrada improvitzada, entre apunts, melodies i una finestra humida...
La fotgrafia, mullar-se i oblidar-se de tot... (cantant sota la pluja...perquè utilitzar el paraigües?¿)

EL REFLEX: "Plou, però avui em vull mullar"

23/1/09

Esforç -> Recompensa



Avui entrada dedicada als “esforços” i les conseqüents “recompenses”.
Per aquells mesos, setmanes, dies on un sembla immers en un camí recte, molt recte, on la meta sembla llunyana però es veu; on sembla que per més que caminis els passos són inútils perquè el teu objectiu el segueixes divisant en la llunyania, no obstant, cada cop és més a prop.Hi ha esforços que es veuen recompensats ràpidament, d’altres, en canvi, cal que ens equivoquem d’arribada i que refem el camí per assolir-lo; malgrat tot, si ens ho proposem, es pot aconseguir allò pel que s’han emprat hores i hores.>Avui dedicat als objectius complerts, a les victòries treballades i al temps de dedicació –mai és en va-.


Una abraçada i... FELICITATS a aquells que van arribant a la meta...


EL REFLEX:
"todo llega cuando sabes esperar. Hay cosas que no son lo que pueden parecer, el secreto está en saber mirar"

9/1/09

A tornar-hi



Després de la pausa de vacances, tornem a la rutina amb les piles carregades. Tres mesos i escaix fins la pròxima aturada llarga tenim per davant un nou trimestre, on mantenir el ritme de l'anterior és l'objectiu mínim.

Continuar per arribar...

EL REFLEX: "Cada dia és una oportunitat per eqivocar-se i aprendre. Caminar per la sorra"

4/1/09

Derrota



Mai abans havia escrit després d'un partit de bàsquet, però avui és del que més de gust em ve fer l'entrada.
Hem tornat a perdre tot i guanyar de 14, i el que fa ràbia no és aquesta avantatge aconseguida (que també) sinó la sensació de "dejà vú", aquest partit ha estat bastant igual que els últims a casa...i això deixa molt mal regust de boca. Nervis, precipitació i poc encert eren els ingredients de la segona part, no es pot tirar per terra un bon inici! El pitjor? que s'han de començar a buscar solucions i em fa ràbia. Per qüestions extraesportives no m'agradaria la sortida ràpida en busca de resultats, potser la més efectiva en un futur immediat...sincerament no crec que s'ho mereixi (suposo que algú sí). Tant de bo no sigui més que una impressió i el pròxim partit veiem l'staff tècnic igual que avui...



EL REFLEX: "I a força de molt de caure i de tornar-te a aixecar veus que les coses poden canviar"