28/5/10

A reveure II



A fora plou, com cada dia marcat com a"important" al calendari últimament... les coses han canviat massa d'una setmana amb l'actual i avui faig el trajecte d'anada a Cerlà per última vegada si de feina estem parlant... reconeixeré que no he dormit a gust, que tot i haver passat per una situació semblant sis mesos enrera sóc incapaç de saber dir adéu sense que la nostàlgia i la por a trencar lligams em facin un nus a l'estómac. El rellotge indica que haig d'agafar el parauigües i marxar...
Són les 16:20, he arribat i he tancat la porta amb l'esperança que algun dia es torni a obrir, ja sigui per tornar o per gaudir dels amics que he fet. Aquest cop no ha sigut com l'altre, anímicament millor, personalment pitjor (perquè no em ve gens de gust dir adéu). El temps compartit fa que calin més fons gestos, paraules... Em quedo sense elles quan penso en moments, dies... sé que el que avui perdo demà ho recuperaré com a lliçons. Reescric el que vaig escriure el dia 14/12/09... no sé què puc afegir!! Un plaer haver compartit instants, els trobare a faltar (amb els seus protagonistes).


Una abraçada.


EL REFLEX: "ya nada volverá a ser como antes"

25/5/10

Una porta que es tanca....



Diuen que quan es tanca una porta s’obre una finestra... dons espero que aquest cop sigui un enorme finestral o, com a mínim, que tingui unes vistes d’allò més idíliques...

Avui em prenc amb cert positivisme el que ahir em va fer caure pels terres... seguiré amb les frases fetes i afegeixo que "mai es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat"... quanta raó tenen aquells que la mantenen viva... sovint alguns intentem seguir el vell consell, dur-lo fins al últim instant...però l'evidència del que sembla una certesa en ulls propers ens fa volar pels núvols imaginant un futur proper planificat amb allò que se'ns ha proposat... fins que, de sobte, el dia a dia demostra que només ell juga certes cartes...

Una part d'allò previst s'acaba divendres amb la certesa que la calor de determinades persones fa que vegis menys fosc allò que ha començat essent negre, que no serà un adéu sinó un a reveure (aquest cop més fort que la vegada anterior) i que aquesta vegada... la crisi ha tocat de ple!

El castell de cartró ahir es va ensorrar... no em permetré el luxe de caure amb ell!
Tornaré a cercar el camí amb la seguretat de retrobar-lo i seguir-lo de nou ben aviat.



Fins la propera.


EL REFLEX: "Y esta vez espero que en vez de una puerta viene un ventanal muy solido, muy fuerte y con vistas al mar, con vistas al mar..."

22/5/10

Banda sonora


Avui, a falta d'inspiració, us deixo amb aquesta cançó dels cassanencs Burman Flash. És la banda sonora de setmanes recents, no tant pel missatge com per la melodia i els aires desenfadats que desprèn.
Gaudiu del cap de setmana i carreguem piles... el final de la meva cursa particular s'apropa... ara toca aguantar i que les cames no facin figa a l'últim moment!


Des d'aquestes línies donar la benvinguda al petit Uriel i enviar un petonàs tan a ell com als seus cofois pares... ara us falta dormir a les nits i ja estarà tot bé oi?


Fins la propera!!!



EL REFLEX: "que dos y dos son cuatro solo cuando estás pensando y nada más en matemáticas"

8/5/10

El perds entre silencis


M'estreno al blog d'algú a qui aprecio i de qui em sento molt (massa i tot) propera... gràcies per la sinceritat ;)

"L'has sentit entrar, caminar i aturar-se parlar amb una companya de tots. Te l'has mirat, ell t'ha contestat amb un somriure d'orella a orella i un efusiu "hola" que esperava resposta... no obstant immediatament després has abaixat la mirada i has continuat a la teva, com si no hi fós però atenta en tot moment d'on era per no girar una cantonada i topar-te'l... A dia d'avui tu ets conscient que ell ja no es pregunta el perquè de la teva actitud esquerpa ni els motius que et van fer canviar la manera de tractar-lo... suposes que deu haver desistit i que un cop més s'ha posat com a excusa l'edat per no voler mirar més enllà... Tu en canvi, et maleeixes infinitament no ésser capaç de clavar la mirada mentre li preguntes com van les coses, ni restar en silenci al seu costat escoltant el seu dia a dia... tot per por a que les teves galtes envermelleixin i/o la teva intranquil·litat et delatin mentre et perds en un ulls absorbeixen. El defuges però saps en tot moment com li va tot, com avança... te'n preocupes i preguntes a altres...
Emmudiràs i continuaràs al teu ritme perquè els silencis no facin més mal, perquè no tens ganes d'una altra història amb un mal final.... mentrestant el teu interior es discuteix entre el que és lògic i el que et ve de gust... i amb tot (sense pensar en el que podria ser i no serà) amb el teu mutisme i actitud perds algú a qui valores, a qui aprecies... per qui sents."



EL REFLEX:
"siempre esperando que te diga algo más y mis sentidas palabras no quieren volar"