31/5/09

Recuperar el temps, recuperant somriures


Et miro, reflexiono i escric. A la retina guardo la teva cara de sorpresa en venir-te a buscar. Rere la porta corradera esperaves expectant la visita d'algú que et vingués a recollir i jo encuriosida per veure com era allà on intentaven que et recuperessis; no m'ha sorprès excessivament: hospital maquillat però en el fons...un lloc fred -fins i tot trist-. Avui celebràvem la feta major a la casa de pagès on desconnectem de la rutina i esbargim cabòries, el lloc on el teu temps es para, avui més que mai. Entre els presents una ànima que intentava aparentar normalitat, que ningú notés què havia canviat, però sense bromes i evadint-se de tot quan podia. De sobte, mentre a terra pensava en tot i en res, m'ha vingut a veure la petita de la família i llavors he reaccionat: només ella podia treure't un somriure sincer, i a cau d'orella li he demanat que t'abracés. Cinc segons més tard es llançava sobre teu i t'ezibava un "t'estimo molt" fora de guió que et feia brillar els ulls. Les "ordres" s'havien esfumat, parlava la bondat i la innocència, ho deia de cor. Sense adonar-te'n eres el centre de totes les mirades que coneixem el que està passant i que observàvem la situació; ens hem girat, ens hem buscat i amb silenci hem cridat un"SI!" de victòria. Aleatòriament i sense que ningú manés, has rebut la visita de la menuda, que sense ser conscient que avui les seves ganes de jugar eren el teu respirar, només volia que la llencessis per l'aire i riure. I entre cada somriure intuït i els teus minuts d'absentisme, m'he allunyat mentalment de tots , m'he mirant la Lluna (com en tantes pel·lícules, cançons i escenes de llibres) i amb totes les meves forces li he demanat un desig: que et recuperis molt aviat i que tornis a veure aquella petita llum que et faci tirar endavant veient la realitat, llavors nosaltres haurem recuperat el bromista, el sincer, el lluitador... tu el meu "peqe".

EL REFLEX: "Cuenta conmigo cada vez que no haya nada que no haya nada que contar"

17/5/09

Dues realitats en un trajecte


Actualitzo després d'un cap de setmana intens i de contrastos abans de l'"sprint" final acadèmic que farà que d'aquí tres setmanes (amb una mica de sort) haguem acabat les classes.

Escric l'entrada de manera inusual, al menjador, compartint paper i bolígraf amb una reunió informal al voltant de la televisió dels quatre que compartim sostre.

Dos dies de realitats contrastades. Ahir gaudint d'emocions fortes a Port Aventura acompanyada de vuit persones amb qui m'uneix més que aficions en comú, un cognom -Güell-. Adrenalina, disbauxa i riure, molt de riure. Avui el remat final a Barcelona, Saló de l'automòbil amb qui m'ha donat el nom, amb qui confio i qui m'ha transmès la seva afició pel motor, aquest àngel de la guarda únic i insubstituible altrament -i amb molt carinyo- anomenat pare.

Una realitat "normal" però que no treu que en arribar a casa i tancar la porta els somriures i les ganes de tot es transformin en por i impotència en veure que una de les persones que més estimes està en un pou i no saps com ajudar-lo...saber que demà quatre persones decidiran una part dels pròxims dies i demanar amb cos i ànima... que sigui el correcte, la llum que dibuixi el que fa dos anys es va perdre, que faci que "el peque" torni a ser el bromista i l'alegre, i la "normalitat" de tots els que al seu costat compartim el dia a dia..

Dos dies enrere i... un demà al davant.

Ara demano que la Judith que estima, que sent, que s'emociona... s'ajunti amb la que lluita, la que estudia, la que troba solucions i assoleix objectius, i que no es deixin caure la una a la altre, que es complementin i caminin juntes perquè per molt complicat que sigui el camí... avui toca fer pinya tots i seguir avançant.



Fins la propera



EL REFLEX: "I a força de molt de caure i de tornar-te a aixecar, creus que les coses no canvien però ja no ets qui eres abans"