1/8/09

No és un adéu...es un a reveure


Avui una entrada partint de dues despedides en menys de dotze hores i una frase "créixer és aprendre a acomidar-se" (quanta raò...)
La primera és un parèntesis d'un mes, amb la certesa que en tornar trobaré la mateixa gent amb qui treballar i aprendre es fa en un bon ambient i s'acosnegueix allò que de vegades sembla utòpic: treballar d'allò que més agrada, que el cansament sovint és físic i no pas per la rutina...
La segona és la que més complicada es va fer... i la que quan hi penso més em dol. Sé que a l'altre protagonista no li agrada que em senti així, però hi ha coses que no es trien... és una despedida per objectius complerts...venir cercant una meta i marxar havent-la assolit, davant d'això em trec el barret. A la maleta sé que no només s'hi endú coses materials, allò après i viscut segur que hi té un pes molt important... aquí deixa la petjada d'algú que, de vegades amb molt poc, pot fer molt. Un punt de vista diferent que ajudava a veure la realitat des d'una altra perspectiva., una pregunta en el moment adequat, una resposta inesperada.,.. ara hi haurà quilòmetres pel mig, no obstant des d'aquestes línies confio que allò que sense voler ha carregat en l'equipatge, no ho torni el temps... perquè aquella abraçada significava un a reveure -ara més que mai, i ho compliré, tinc clar que la ciutat del Pilar és un lloc on tornaré-, un seré aquí SeMpRe, quelcom que no poden expressar les paraules...
I és que em quedo sense elles quan teclejo aquestes ratlles, inevitablement un nus a la gola... segurament costi massa transmetre sensacions...


EL REFLEX: una cançó "Cuando me vaya", no sé perquè però és com una fotografia.

2 comentaris:

Miguel A. M. ha dit...

Sin palabras... sé que últimamente he estado ausente, pero ya sabes todo lo que pienso, y espero que sepas que lo digo todo de corazón... Eres una gran amiga (de las mejores que uno se puede encontrar), y sé que estos kilómetros de distancia no harán que esta amistad termine. Te hecharé de menos y lo sabes... :-)

Sandy ha dit...

Hola guapa!!!

Es molt trist acomiadar-se d'algú estimat però sempre queda la certesa de que encara que hi hagi km's pel mig la complicitat amb aquesta persona fa que continui al teu costat.

Quan va acabar la temporada de l'olesa (i aquesta sensació segur que et resulta familiar) vaig estar unes setmanes amb la incertesa de no tenir ni idea de si el Lucas seguiria a l'equip. Quan vaig saber que continuaba em vaig quedar amb la sensació de poder sobreviure sense cap problema a qualsevol baixa que hi hagués a l'equip però m'hauria costat moltissim assumir la seva marxa.

Cuida't molt i pel que necessitis saps on trobar-me.