Asseguda al sofà on anys enrere l'avi em tapava amb la flassada mentre els pares feien el ressopó em deixo endur pel tic-tac del vell rellotge de paret. Ara ja està tot en ordre i el garbuix del dinar ja forma part del passat.
No negaré que em feia certa por, que des de fa una setmana temia que la trobada es convertís en un intercanvi de somriures hipòcrites i paraules dites per compromís. Ara puc dir que, com a mínim, no ha sigut descarat. Suposo que en el fons tots preferim que ens surti la vena familiar, la tendresa que desperta compartir instants després d'haver-los perdut fa tres anys i deixar els retrets i allò que no ens agrada dels altres fora. Sincerament: jo també ho prefereixo, perquè tots els que estaven asseguts en aquella taula, malgrat discrepàncies i menys coincidències amb alguns, són part del sóc.
En un moment determinat, en un brindis improvisat, s'ha dit en veu baixa "perquè l'any que ve siguem un més" i jo, automàticament, he apuntat als que tenia al cantó, que per raons obvies, també els toca. Segurament ningú ha vist l'intercanvi de mirades amb aquell que millor em coneix i que estava davant meu... sabia perfectament que rere el meu gest reflex hi havia un "tan de bo!" cridat als quatre vents, perquè jo també ho vull! i si pot ser que m'acompanyi a mi! (ja tocaria no?¿ però els dos ens hem mirat, hem somrigut i hem continuat amb la conversa buida de contingut però plena de ganes.
I és que de vegades és millor no dir res, indiferència camuflada de normalitat.
No negaré que em feia certa por, que des de fa una setmana temia que la trobada es convertís en un intercanvi de somriures hipòcrites i paraules dites per compromís. Ara puc dir que, com a mínim, no ha sigut descarat. Suposo que en el fons tots preferim que ens surti la vena familiar, la tendresa que desperta compartir instants després d'haver-los perdut fa tres anys i deixar els retrets i allò que no ens agrada dels altres fora. Sincerament: jo també ho prefereixo, perquè tots els que estaven asseguts en aquella taula, malgrat discrepàncies i menys coincidències amb alguns, són part del sóc.
En un moment determinat, en un brindis improvisat, s'ha dit en veu baixa "perquè l'any que ve siguem un més" i jo, automàticament, he apuntat als que tenia al cantó, que per raons obvies, també els toca. Segurament ningú ha vist l'intercanvi de mirades amb aquell que millor em coneix i que estava davant meu... sabia perfectament que rere el meu gest reflex hi havia un "tan de bo!" cridat als quatre vents, perquè jo també ho vull! i si pot ser que m'acompanyi a mi! (ja tocaria no?¿ però els dos ens hem mirat, hem somrigut i hem continuat amb la conversa buida de contingut però plena de ganes.
I és que de vegades és millor no dir res, indiferència camuflada de normalitat.
EL REFLEX: "cuantas cosas sabe mi cabeza que mi pobre corazón no entiende"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada