Per sempre

Ha arribat el final. Te n’has anat després de tres anys i una vida. No vull recordar-te com últimament. Des d’aquell 24 de juny poc a poc et vas anar apagant, els passejos que vas començar, cada cop es van anar escurçant fins que darrera la cadira vaig conèixer llocs de les Deveses on hi tocava la fresca en ple estiu. Em venen a la memòria divendres en què em veies venir tot assegut i quan et donava la mà, esbossaves un somriure, amb això ja n’hi havia prou. Saps? el primer cop que vas ingressar era el primer estiu que vaig treballar, encara parlaves i em vas animar quan a les tardes et venia a veure cansada, no sé perquè però en guardo varies de tardes d’aquelles.
Malgrat tot, avui el que més present tinc és Cassà. Quan abans d’anar a dormir et deia que quan t’aixequessis a les 6 em vinguessis a despertar per anar a regar...mai em vas dir res abans de les 8; quan anàvem a parar la fresca amb els veïns; els dimecres a mercat i els quilos de pomes de la Gracieta i quan ja de més gran et quedaves amb mi perquè no volia anar a bosc. Amb tu i l’avia vaig passar estius, pacient i atent perquè no hi hagués cap mala cara, perquè sabies com ningú que enyorava casa i després de la visita de la mare... em deixaves guanyar al parxís, “sortosa!” repeties, ara sé que no era casualitat que sempre perdessis. Les castanyes a la llar de foc i el preparar les estelles per fer un bon caliu, per més que m’hi vaig fixar...mai n’he après; el primer aficionat al Barça que vaig conèixer...mirant-lo per la tele i escoltant-lo per la ràdio...ara entenc perquè... podria omplir un munt de línies amb moments on et veig, on et recordo.
Ens has ensenyat una part del camí ara ens toca a nosaltres continuar-lo.
Siguis on siguis, sempre amb tu.

EL REFLEX: "trobarem a faltar el teu somriure"