No puc escriure res si penso que ho llegiràs. Si en sóc conscient només busco la bellesa dels mots, textos buits però ben sonants o simplement, si penso que llegeixes, deixo el paper en blanc.
No escric perquè m’espanta què en puguis extreure, la impressió que tindràs i fins i tot que vegis més enllà, perquè quan deixo que el bolígraf traci línies surt l’essència i aquella veueta que tots duem dins.
Si penso que ets a l’altra cantó de la pantalla poso massa cops a la balança el “si” i el “no”, si puc escriure o és millor que ho desi al calaix.
Però avui escric i deixo la por a banda perquè si no ho faig no seré jo ni tampoc es complirà l’objectiu d’”Espai diàfon”: desconnectar i deixar a l’aire coses que dites...mai (o poques vegades) veurien la llum.
Si has arribat fins a aquest text, ets el “tu”... espero que com a mínim hagis desconnectat del teu dia a dia dos minuts. Deixar o no la teva petjada als comentaris ja és cosa teva, però què costa?
EL REFLEX: "Algunas veces vivo y otras veces la vida se me va con lo que escribo"
2 comentaris:
Jo que escric bastant si ho hagués de fer pensant en el que opinaran els demés si ho escric o ho deixo d'escriure em moriria perque sempre et queda aquell petit dubte de si la persona que ho llegeixi reaccionarà be o no i la veritat he arribat a la conclusió de que prefereixo no donar-li voltes.
Una abraçada guapa. Ets genial.
Hola Wapixima!!! juer... cuantísimo tiempo sin pasarme por aqui!!! ahora toy tomándome un break... será un comienzo de semana muyyy intenso, pero espero que merezca la pena jeje.
Me hubiera gustado mucho verte antes de irme y lo sabes... pero bueno, que sepas que en septiembre vuelvo a estar por aquellos lugares jejeje
Un bexico enormeeee :)
Publica un comentari a l'entrada