19/7/08

Parla


Estàs absent i no sé perquè. Només que et perds en silencis.

Parla, que avui sóc aquí per escoltar-te, per perdre’m pel teu món i aprendre que hi ha coses que s’ensenyen amb els ulls i el “no dit”, perquè mai m’hagués imaginat veure’t tan mut.

Puc passar-me les nits en vetlla si no dorms, intentar espantar els teus mal sons, dir més bestieses si amb això rius de nou, però això és impossible si no em deixes entrar i no parles.

Amb tot, ja no sé si és blau el color que veig, però et reconec en l’ombra de la tènue llum de la teva habitació, d’esquenes al món. Surt d’aquesta closca que t’acompanya i mira el que tens davant.

Somriu, res no està perdut si creus que els somnis també poden ser una realitat.


Simple i senzillament: no m’ha agradat veure’t tancat en tu mateix, en una habitació fosca... toca alçar-se!


EL REFLEX: "Si pudiera me llevaria las nubes de tu cabeza"

1 comentari:

Sandra ha dit...

A vegades un silenci diu molt més que mil paraules, un gest es capaç d'explicar el que a vegades parlant no en som capaços.
S'ha de saber indagar en l'interior trobar el significat ocult de cada mirada, cada acció, cada detall...