Temps de Fires

Olor de Castanyes torrades i fulles seques, tardes de paradetes i nits a Barraques.
Estones d'amics, dinars en familia i sopars de tertúlia i retrobaments.

Temps de Fires

EL REFLEX: "volver a disfrutar, con algo que decir, con algo que pensar"

Post nocturn II

Havia decidit que avui no escriuria sobre fets recents, però ho imcompleixo davant l'insomni.

Les 3 de la matinada del primer dissabte de Barraques i ja sóc a casa amb la sensació que m'han quedat massa coses en el tinter d'aquesta nit.

El que em sap greu és que qui m'acompanyava no està en el seu millor moment... però i nosaltres? Què és un amic? Empatia? mots que avui no són més que lletres posades una al cantó de l'altre...

No vull renunciar a tardes de complicitat ni moments on parlar és el menys important, vull disfrutar de cada minut compartit, saber que si caiem ho fem juntes i si cal enlairar-nos també pujarà a l'avió.

I és que, com sempre, mantinc l'esperança i crec en els gestos...

EL REFLEX: "quiero un poquito de normalidad"

Optimisme!

Amb la necessitat de deixar l'entrada anterior en un segon terme em planto davant la pantalla de l'ordinador.

ESTIC DE VACANCES, arriben Fires, retrobaments amb amics a qui fa massa que no veig... a casa però podent disfrutar de minuts, de lectures, piscina i escrits... Sempre podria demanar més (i veient posts anteriors en tinc motius) però avui no em ve de gust...

Cel blau, temperatura agradable i set dies per endavant... a disfrutar-los!

EL REFLEX: "quiero vivir, saborear cada minuto, compartirlo y ser feliz"

M'agradaria...

Diuen que el destí ens posa proves perquè les superem i ens enfortim, que a la llarga ens torna allò que hem sembrat… crec que ja em mereixo un cel blau i un mar en calma on hi naveguin velers sense cap més rumb que el de la brisa...
Sabia que et veuria i no he respost com m’esperava… el cor no entén de normes!
M’agradaria haver-te vist i haver restat tranquil·la. No vull odiar-te, únicament mostrar-me indiferent davant la teva presència.
M’agradaria no estar a punt de trencar el pacte de silenci vers a tu que vaig signar amb aquells angelets que van veure com em trencaves...
M’agradaria que les paraules que un dia vas escriure avui ressonessin al meu cap com les obscenitats més banals que mai m’han dit i, per tant, rebutjar-les amb fermesa...
M’agradaria poder seguir anant els llocs de sempre sense imaginar que et trobaré en girar la cantonada o senzillament fer-ho sense tenir la necessitat que hi siguis...
M’agradaria oblidar-te, ignorar-te, llençar-te lluny de les meves cabòries i que certes notícies no em recordin a tu...
M’agradaria poder esborrar el condicional d’aquest text i remarcar-lo amb imperatius...

Mentrestant jo segueixo amb el meu dia a dia, volent passar pàgina d’un ahir que va posar les coses al seu lloc, d’un avui on t’he retrobat i anhelant un demà serè on TU no signifiqui més que passat llunyà.

Mix d'idees

Recorro a una cançó d'Efecto Mariposa per explicar sensacions d'avui... era un dia d'aquells on t'aixeques grisa malgrat el Sol que entrava per les escletxes de la finestra t'anunciaven el que el despertador estava a punt de fer... i en arribar a la feina algú que amb un simple "hola" és capaç de veure que hi ha quelcom que no rutlla tot i tenir les vacances a tocar.

Parlar amb una simple mirada, estats d'ànim que es fan notoris a cópia d'acomular jornades d'estrés... segurament aquesta sigui una de les coses bones de la rutina del treballador, la complicitat que es forja entre persones aparentment molt distants (ja sigui per ideologia, edat o sintonia).Trobar a faltar aquella "picada d'ullet" que feia seguir treballant amb un somriure i admetre que "avui no toca" em fa estar orgullosa d'haver entregat part del que porto...

Adonar-se que els fantasmes del passat avui han viatjat a una altra caixa de les moltes que acomulem al cervell, que ha canviat de categoria però que segueix fent mal... verbalitzar fets tot i doldre, deixar que preguntin tot i sentir que l'estòmac es remou (evocant sensacions que mai haguessis volgut), ser concient que el seu nom ressona però ho fa en un to diferent... és un pas més cap a la sortida?

Ara la por no em paralitza, només em va fer recapacitar del què realment val la pena, aplicar-me la frase que vaig regalar "que errors aliens no es convertexin en culpes pròpies" i veure que el que es perd es guanya amb escreix si pensem en les experiències... és inútil intentar retenir al cantó allò que la voluntat o el vent ha decidit emportar-se!

Mancada de claredat... fins la propera!

EL REFLEX: "voy a darle a mi corazón una capa de pintura que borre las humedades que le han dejado los recuerdos"