Recorro a una cançó d'Efecto Mariposa per explicar sensacions d'avui... era un dia d'aquells on t'aixeques grisa malgrat el Sol que entrava per les escletxes de la finestra t'anunciaven el que el despertador estava a punt de fer... i en arribar a la feina algú que amb un simple "hola" és capaç de veure que hi ha quelcom que no rutlla tot i tenir les vacances a tocar.
Parlar amb una simple mirada, estats d'ànim que es fan notoris a cópia d'acomular jornades d'estrés... segurament aquesta sigui una de les coses bones de la rutina del treballador, la complicitat que es forja entre persones aparentment molt distants (ja sigui per ideologia, edat o sintonia).Trobar a faltar aquella "picada d'ullet" que feia seguir treballant amb un somriure i admetre que "avui no toca" em fa estar orgullosa d'haver entregat part del que porto...
Adonar-se que els fantasmes del passat avui han viatjat a una altra caixa de les moltes que acomulem al cervell, que ha canviat de categoria però que segueix fent mal... verbalitzar fets tot i doldre, deixar que preguntin tot i sentir que l'estòmac es remou (evocant sensacions que mai haguessis volgut), ser concient que el seu nom ressona però ho fa en un to diferent... és un pas més cap a la sortida?
Ara la por no em paralitza, només em va fer recapacitar del què realment val la pena, aplicar-me la frase que vaig regalar "que errors aliens no es convertexin en culpes pròpies" i veure que el que es perd es guanya amb escreix si pensem en les experiències... és inútil intentar retenir al cantó allò que la voluntat o el vent ha decidit emportar-se!
Mancada de claredat... fins la propera!
EL REFLEX: "voy a darle a mi corazón una capa de pintura que borre las humedades que le han dejado los recuerdos"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada