-reflexions escrites el matí del 2 de juny en una llibreta de viatge a l'habitació 405 d'una clínica barcelonina-
L'espera es fa llarga en una freda i impersonal habitació d'hospital. Fa trenta minuts que se l'han endut al qiròfan i ja em conec pam a pam el que és el meu habitacle durant les pròximes vint-i-quatre hores; la música a l'mp3 és la millor companyia juntament amb el telèfon, el boli i el llibre.
Tinc temps per pensar i reflexionar i, malgrat la situació, ho agraeixo. Últimament la meva vida sembla avançar a massa revolucions per minut.
En moments com els d'avui una és capaç de veure qui te a la vora i reafirmar allò que ja saps, que no tenen preu els remitents dels missatges, que és un luxe que el destí els posi enmig del camí perquè compartir-hi el trajecte no és un repte sinó una paleta de colors alegres per anar pintant el més fantàstic de tots els quadres.
I penso en ell, el culpable de que em toqui l'anell i torni a ahir, on un petó i un "tot sortirà bé" em van semblar el millor dels equipatges per marxar a primera hora del matí sense que la son faci aclucar els ulls ni mermar les forces. M'ha girat el dia a dia cap a bé. El telèfon indica quelcom de nou, miro el rellotge i sense obrir-lo sé que són notícies seves, un equivalent a "sóc aquí i no em mouré" que alleugeren l'espera i les hores restants aquí dins. És també una mirada perduda en l'horitzó, somriures còmplices en una tarda plujosa i escalons d'una muralla on divagar. És present i futur.
No sóc ni vull ser perfecte, però si acceptar i ser acceptada amb els defectes i les virtuts, sentir-me part dels que no em deixen caure ni deixaré s'enfonsin, compartir-hi les victòries i treure ferro a les derrotes...
Per ells, per vosaltres, per tu... això val la pena!!
EL REFLEX "Crec en les persones que miren als ulls"
3 comentaris:
Estic més habituada a viure les operacions quirúrgiques des de l'altra banda, des d'on a voltes costa fer-se càrrec que allà fora hi ha algú esperant que la persona que és dins surti millor de com ha entrat. No sé si per ser bons professionals sanitaris hi hauríem de pensar constantment, o si seria insuportable la pressió de tenir-ho present. Suposo que des de fora la primera opció sembla la òbvia, però crec que no és tan fàcil. Bé, els anys i la pràctica ho diran, suposo...
Espero que tot sortís bé, en tot cas!
Yáiza: tot bé. Entenc la teva postura des de l'altre cantó és molt lògica, sinó seria impossible poder treballar bé.
Pels que no estem habituats passar estones en un hospital és una mica engorrós...
Una abraçada
Sabes de sobra, aunque a veces no quieras darte cuenta, que tienes a gente (buena gente si me permites decirlo) siempre a tu lado. A veces los malos tragos entran mejor tan sólo con poner una mano amiga en la espalda, y estoy seguro de que te faltará espalda para tantos manos que están a tu lado. Todo saldrá bien, estoy seguro, en todos los aspectos...
Por otra parte me quedo con la frase:
"No sóc ni vull ser perfecte, però si acceptar i ser acceptada amb els defectes i les virtuts, sentir-me part dels que no em deixen caure ni deixaré s'enfonsin, compartir-hi les victòries i treure ferro a les derrotes..."
Un beso!
Publica un comentari a l'entrada