Temps de Fires

Olor de Castanyes torrades i fulles seques, tardes de paradetes i nits a Barraques.
Estones d'amics, dinars en familia i sopars de tertúlia i retrobaments.

Temps de Fires

EL REFLEX: "volver a disfrutar, con algo que decir, con algo que pensar"

Post nocturn II

Havia decidit que avui no escriuria sobre fets recents, però ho imcompleixo davant l'insomni.

Les 3 de la matinada del primer dissabte de Barraques i ja sóc a casa amb la sensació que m'han quedat massa coses en el tinter d'aquesta nit.

El que em sap greu és que qui m'acompanyava no està en el seu millor moment... però i nosaltres? Què és un amic? Empatia? mots que avui no són més que lletres posades una al cantó de l'altre...

No vull renunciar a tardes de complicitat ni moments on parlar és el menys important, vull disfrutar de cada minut compartit, saber que si caiem ho fem juntes i si cal enlairar-nos també pujarà a l'avió.

I és que, com sempre, mantinc l'esperança i crec en els gestos...

EL REFLEX: "quiero un poquito de normalidad"

Optimisme!

Amb la necessitat de deixar l'entrada anterior en un segon terme em planto davant la pantalla de l'ordinador.

ESTIC DE VACANCES, arriben Fires, retrobaments amb amics a qui fa massa que no veig... a casa però podent disfrutar de minuts, de lectures, piscina i escrits... Sempre podria demanar més (i veient posts anteriors en tinc motius) però avui no em ve de gust...

Cel blau, temperatura agradable i set dies per endavant... a disfrutar-los!

EL REFLEX: "quiero vivir, saborear cada minuto, compartirlo y ser feliz"

M'agradaria...

Diuen que el destí ens posa proves perquè les superem i ens enfortim, que a la llarga ens torna allò que hem sembrat… crec que ja em mereixo un cel blau i un mar en calma on hi naveguin velers sense cap més rumb que el de la brisa...
Sabia que et veuria i no he respost com m’esperava… el cor no entén de normes!
M’agradaria haver-te vist i haver restat tranquil·la. No vull odiar-te, únicament mostrar-me indiferent davant la teva presència.
M’agradaria no estar a punt de trencar el pacte de silenci vers a tu que vaig signar amb aquells angelets que van veure com em trencaves...
M’agradaria que les paraules que un dia vas escriure avui ressonessin al meu cap com les obscenitats més banals que mai m’han dit i, per tant, rebutjar-les amb fermesa...
M’agradaria poder seguir anant els llocs de sempre sense imaginar que et trobaré en girar la cantonada o senzillament fer-ho sense tenir la necessitat que hi siguis...
M’agradaria oblidar-te, ignorar-te, llençar-te lluny de les meves cabòries i que certes notícies no em recordin a tu...
M’agradaria poder esborrar el condicional d’aquest text i remarcar-lo amb imperatius...

Mentrestant jo segueixo amb el meu dia a dia, volent passar pàgina d’un ahir que va posar les coses al seu lloc, d’un avui on t’he retrobat i anhelant un demà serè on TU no signifiqui més que passat llunyà.

Mix d'idees

Recorro a una cançó d'Efecto Mariposa per explicar sensacions d'avui... era un dia d'aquells on t'aixeques grisa malgrat el Sol que entrava per les escletxes de la finestra t'anunciaven el que el despertador estava a punt de fer... i en arribar a la feina algú que amb un simple "hola" és capaç de veure que hi ha quelcom que no rutlla tot i tenir les vacances a tocar.

Parlar amb una simple mirada, estats d'ànim que es fan notoris a cópia d'acomular jornades d'estrés... segurament aquesta sigui una de les coses bones de la rutina del treballador, la complicitat que es forja entre persones aparentment molt distants (ja sigui per ideologia, edat o sintonia).Trobar a faltar aquella "picada d'ullet" que feia seguir treballant amb un somriure i admetre que "avui no toca" em fa estar orgullosa d'haver entregat part del que porto...

Adonar-se que els fantasmes del passat avui han viatjat a una altra caixa de les moltes que acomulem al cervell, que ha canviat de categoria però que segueix fent mal... verbalitzar fets tot i doldre, deixar que preguntin tot i sentir que l'estòmac es remou (evocant sensacions que mai haguessis volgut), ser concient que el seu nom ressona però ho fa en un to diferent... és un pas més cap a la sortida?

Ara la por no em paralitza, només em va fer recapacitar del què realment val la pena, aplicar-me la frase que vaig regalar "que errors aliens no es convertexin en culpes pròpies" i veure que el que es perd es guanya amb escreix si pensem en les experiències... és inútil intentar retenir al cantó allò que la voluntat o el vent ha decidit emportar-se!

Mancada de claredat... fins la propera!

EL REFLEX: "voy a darle a mi corazón una capa de pintura que borre las humedades que le han dejado los recuerdos"

Diari de viatge: Bèlgica 2010

Dia 0 (7/10): Estic cansada i il·lusionada alhora. La feina passa factura però viatjar sempre ve de gust. Bèlgica el destí i l'acompanyant la mateixa que les últimes dues escapades. Amb ganes que tot surti bé deixant enrera Girona, la rutina i el que em fa ballar el cap. A la maleta il·lusió i esperança.

Dia 1 (8/10): Brusel·les. Instal·lades en un apartament cèntric amb totes les comoditats possibles (rentaplats, microones, fogons, aspiradora, planxa,...) visitem la capital europea. Museus, la Borsa, Maneken Pis, Gran Place... té encant! Ciutat aborrida? Un mite. Cervesa, xocolata i ambient... el còctel perfecte per sorprendre. A Girona ningú espera trobar-se la plaça Independència amb grups de gent bebent cervesa i rient, ja no en terrasses i en canvi aquí sembla habitual! Per damunt de tot: correcció, caràcter distant però no menys alegre. Res a envejar a la ciutat d'on venm si a atmosfera ens referim. A tall d'anècdota em pregunto com és possible que no poguem fer un pas sense que somrigui en sentir una paraula en l'idioma que domino. Tothom a tocat el dos per la "fiesta nacional"? (pot més les ganes de viatjar que el patriotisme, olé!!). Sorpresa.

Dia 2 (9/10): Ambers. La ciutat dels diamants i de Rubens. Arribem amb boira i fred, cosa que pressagia un dia feixuc... llluny de la realitat i després de visitar Napoleón i les joies, ens acompanya de nou el Sol i el bon temps. Temperatura molt agradable, on s'ha de signar per mantenir-la? L'univers de Rubens em transporta al segle XVII i deixo que m'impregni. Saber com vivia, el perquè de les seves obres i les inquietuds que el movien m'encurioseix. Ciutat important per la indústria gràcies al port fluvial... el riu impressiona, igual que la catedral, la plaça central i l'avinguda comercial (sembla època de rebaixes). L'estació és una altra gran obra... enorme però no agobiant, arquitectónicament molt agradable. De tornada al campament base recuperem forces amb un gofre (aquí si que saben el que és una bona xocolata negra) i una cervesa (avui toca la krief, de cirera... no em fa el pes). Ja podem fer el sopar i endinsar-nos en la nit belga. Melacolia.

Dia 3 (10/10): Lieja. Situada a una hora en tren de Brusel·les és la ciutat que ocupa el darrer lloc al nostre rànquing particular. La menys turístca i la més "tètrica", silenciosa i certament bruta. Diuen que és universitària però no sabem si és per "l'efecte diumenge" o perque no és tant com diuen però no es veu gran moviment estudiantil. Com dos habitants més de la regió ens submergim al tradicional mercat del diumenge a la llera del riu, aixó si que sembla un formiguer! A la tarda la ciutat s'obre més enllà del curs fluvial gràcies a la fira (com a casa d'aquí un parell de setmanes) i el parc central (on hi ha les atraccions) s'omple de families i grups de joves amunt i avall entre parades i dolços. Segueix sense convèncer i agafem el tren de tornada (l'estació és nova i dissenyada pel conegut Calatraba... igualeta que el centre de les Arts i les Ciències de València). Ja al campament base continuem amb el mal hàbit adquirit en dos dies: gofre de maduixa i xocolata, volta per la Grand Place i cervesa (avui millor que la d'ahir: la tradicional Duval). Quatre compres, l'amenaça de vaga de trens per demà (que dificulta la visita a Gant) i sopar típic belga: vule-vent a la salsa de creme. Descepció oblidada.

Dia 4 (11/10): Gant. La ciutat més flamenca i aire universitari de les que hem visitat. El fred i el cel blau ens invadeixen després de 45 minuts en tren i ens desperta de cop. Característica per les seves tres torres monumentals (dues esglèsies i el campanar municipal) per nosaltres serà recordada per tenir tot el centre històric en obres. Creuem canals, pugem escales, recorrem els carrers entre carpetes... i sentim parlar idioma conegut. Tot massa familiar! Recorrem allò imprescindible amb l'estona justa com per ser al camp base d'hora i repetir la nostra rutina (avui toca la Rodenbach, de moment la millor i la més fluixa). Per cert, ni rastre de la vaga de trens, només el cartell informatiu de la recepció de l'hotel. Aquest país és, per damunt de tot: correcció!. Freda.

Dia 5 (12/10): Bruges. L'estacó freda s'ha instal·lat definitivament a Bèlgica. Arribem a la ciutat dels canals amb ganes de disfrutar de l'última parada i la veritat és que no descepciona gens! Escollir no anar per les vies més convencionals per conèixer la vil·la dels canals ha sigut una de les millors eleccions del viatge. Carrerons amb casetes típiques amb la bici davant (tenint la seguretat que no desapareixerà) i les seves jardineres, vilateans fent vida absents a la multitud qye hi ha a la plaça central... imatges pinotresques i bucòliques que fan impossible no deixar-se absorbir per les papallones que sobrevolen... i m'encanta! Bruges es visita amb facilitat i certa agilitat. A les sis ja tornem a deambular pel centre de Brussel·les amb la nostàlgia de saber que és la última "rutina". Avui la típica Kwak (boníssima) entre converses necessàries. Segurament sigui un: objectiu complert. Nostàlgia.

Dia 6 (13/10): tornada. El despertador no canvia l'hora de sonar malgrat marxem. Volem aprofitar l'últim matí per veure despertar Brussel·les entre boira i humitat. Els carrers solitaris, el pujar persianes (no més aviat de les 10), la Grand Place buida.. conviden a assaborir un bon cafè en un local acollidor de les arxiconegudes galeries Hubert. Compres de records, recollir maletes i cap a l'aeroport. Aixó és el que més mandra em fa i fins que no sigui dalt l'avió no estaré tranquil·la. Resignació.

Epíleg: M'ha agradat i aquest cop torno a casa amb un bon regust de boca (quan escric aquestes línies encara som a terres belgues, espero no haver de canviar-les) i havent complert (fins a cert punt) amb objectius personals marcats a l'anada. Un cop a casa, havent descansat, de la resta d'escapades ja només se'n veu el que els àlbums reflexen, però el fons amaga moments on res és tan com aparenta... segurament aquest viatge també guardi en el seu interior comentaris no fets o quelcom no expressat però estic conveçuda que és diferent. Valorar qui tens al cantó i saber que passaran coses però que hi ha una part teva que està en allò que ha carregat a la maleta, acabar rient d'un comentari sense sentit (a ulls aliens) en una tarda de passeig per Girona pel sol fet de recordar moments compartits... són sensacions que a dia d'avui no tenen preu. Mentiria si digués que no he pensat en casa, en aquells que sense ser-ne concient s'han convertit en imprescindibles (nadarem molt) i en d'altres fantasmes que acaben rebotant entre idees... Ara espero que demà no signifiqui la fi d'un parèntesi sinó el començament d'un nou paràgraf.


EL REFLEX: "volaré"