Avui retorno al blog amb un text fet a mida... de què? de sensacions...
"Fa dos mesos que vas reaparèixer a la meva vida i des de llavors inútils han estat els intents de foragitar fantasmes. En silenci t’havia estimat, recolzat quan la cama va decidir començar arrossegar instants i gaudit de les victòries que t’alegraven mesos d’hivern.
Callada, a la vora però en la distància vaig aprendre a veure’t com aquell en qui es pot comptar però que és inaccessible.
De sobte, sense esperar-ho, després d’un sopar compartit entre companys, missatges i un joc que inicies i que continuo. Em vas triar com la teva víctima i jo, tot i ser-ne conscient vaig creure en poder guanyar-te la partida si et canviava les normes, pura utopia! I entre tirada i tirada et confesso el què aposto, em despullo l’ànima amb l’esperança que vegis què hi ha rere la timidesa, rere els vint-i-dos anys i el munt de paraules que més enllà de buscar l’estètica són sinceres... altre acte en va. Ser conscient que ens separa l’edat i posar-li un altre nom és covardia. Voler que malgrat tot jo segueixi jugant, segurament sigui egoisme... seguir mantenint l’esperança tot i haver vist la realitat és dantesc...
I alhora que escric aquestes línies, mentre la meva part cerebral demana parar, que surtis d’un cop per tots dels meus pensaments i que comenci a fer via lluny de tu, el meu jo sentimental anhela notícies teves, que tornis aquesta nit com ho vas fer per primer cop al juliol i que, si és possible, deixin de ser paraules per passar a ser fets. (Boja ingenuïtat!). "
Callada, a la vora però en la distància vaig aprendre a veure’t com aquell en qui es pot comptar però que és inaccessible.
De sobte, sense esperar-ho, després d’un sopar compartit entre companys, missatges i un joc que inicies i que continuo. Em vas triar com la teva víctima i jo, tot i ser-ne conscient vaig creure en poder guanyar-te la partida si et canviava les normes, pura utopia! I entre tirada i tirada et confesso el què aposto, em despullo l’ànima amb l’esperança que vegis què hi ha rere la timidesa, rere els vint-i-dos anys i el munt de paraules que més enllà de buscar l’estètica són sinceres... altre acte en va. Ser conscient que ens separa l’edat i posar-li un altre nom és covardia. Voler que malgrat tot jo segueixi jugant, segurament sigui egoisme... seguir mantenint l’esperança tot i haver vist la realitat és dantesc...
I alhora que escric aquestes línies, mentre la meva part cerebral demana parar, que surtis d’un cop per tots dels meus pensaments i que comenci a fer via lluny de tu, el meu jo sentimental anhela notícies teves, que tornis aquesta nit com ho vas fer per primer cop al juliol i que, si és possible, deixin de ser paraules per passar a ser fets. (Boja ingenuïtat!). "
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada