Hi ha qui diu que en parlar d'ell el meu rostre s'il·lumina, avui el que sento és que els ulls se'm omplen de llàgrimes quan sé que no tornarà a aprèixer, quan el telèfon indica "game over", i quan en creuar-nos els dos tenim massa de què no estar contents i les paraules són escasses... quan en canvi li diria que s'ha passat però que sempre serà algu que ha tocat molt endins! (trobo a faltar mirades blaves, jugades verdes...)
Cal passar pàgina i agafar aire per la propera aventura... comencem a caminar!!
EL REFLEX: "són muntanyes de sucre el que em queda del teu record"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada