Torno a escriure

Em retrobo amb el paper en blanc massa dies després de la última visita i ho faig amb la necessitat que suposa haver de deixar anar "nosequè" (així literalment).

Dies que aparenten ser "fantàstics" però que en tancar la porta de casa es tornen "grisos i ensopits"... serà que dono massa voltes a tot o la constant vital de trobar nous objectius... 

Miro al meu voltant, només falla la feina... i avui el meu cap. Potser en el "només" rau el tot... quan una peça falla un ha de ser capaç d'extreure-la i canviar-la. Pel què m'hi va PROMETO intentar-ho.

Recordo Àfrica i sé que he de tornar-hi, em veig deambulant per Girona i sé que la necessito com a camp base, somnio Donostia i noto que és el millor refugi on reemprendre de nou camins...

El passat em bombardeja, el present em fascina i el futur... em desconcerta a la vegada que m'obliga a descobrir-lo.

I és que en les petites coses està la felicitat instantània!

Fins la propera!

EL REFLEX: "¿cuanto pesa el miedo a ser feliz?

Les petites coses

Les petites coses són aquelles que, veritablement, ens omplen.

Aquell somriure còmplice enmig d'un dinar de família...

El record que et porta la cançò que sona a la ràdio i que et transporta en un indret especial...

La olor que notes a la roba en arribar a casa després d'una tarda de sofà i pel·lícula....

El retrobament fortuit amb aquell vell conegut amb qui fa un any havíeu planificat un cafè a fi de no eternitzar la següent visita...

L'abraçada en el moment inesperat...

Aquell petò robat en una situació compromesa aprofitant que tothom mira cap una altra banda...

L'atac de riure en entendre una mirada i la satisfacció que suposa només entrende's dos...

Quelcom que duus posat i que només entens tu el veritable significat i la història que enmmarca... tocar-la i saber que no t'abandonarà.

Això són coses que valoro, m'omplen i fan menys feixugues hores de rutina






EL REFLEX: "y es que si me miras a los ojos ves lo más bonito que hay en mi, un reflejo de ti"

Post de Fires

La tardor sembla, per fi, instaurada al dia a dia i això encara es fa més palès en l'hora que es fa fosc, aquella on, sorprès, et mires el rellotge i t'adones que encara et queda bastant per anar a fer companyia al coixí.

Temps de Fires a Girona, de Barraques a les nits (cosa que el teu coll nota en despertar-te) i paradetes -a les que no pots resistir-  durant el dia.

Temps del primer temporal de llevant (fluix) a la costa, el mar esverat i el cel amenaçador durant uns dies...

I per sobre de tot, gaudeixo d'una merescuda setmana de vacances.

*El meu dit llueix un pentagrama, el meu rostre un somriure i el meu cor la sensació que estic fent les coses bé.

EL REFLEX: "doblamos las agujas del reloj, el tiempo lo marcaba solo tu corazón"

Diumenge al matí

I gairebé sense ser-ne conscient em planto a diumenge al matí, una altra setmana passada al calendari i el fred que ja es comença a apoderar de les hores...

Tinc ganes de divendres, on no m'importarà mirar el rellotge, hi haurà dies de desconnexió, de vacances, de Fires... temps per deambular per la devesa entre música i atraccions, per fer la volta de rigor a la Rambla i deixar-se endur per la marea de gent a les paradetes... tardor, olor de castanyes, fred vora al riu,... primera nit de barraques, dies entre setmana al barri vell, fi de festa amb castell de focs... aquest any abrigada per l'escalfor d'aquell que camina al meu cantó... això farà aquests dies molt diferents que les mateixes dates d'altres anys.

Des d'aquest post donar-vos les gràcies als amics bloggers (i els que esteu a la vora físicament) pels ànims en els moments grisos, m'ajuden a veure que no camino sola, i creiue-me, fil a l'agulla per canviar d'aires, no vull estancar-me!

Fins la propera!








EL REFLEX: "y entre dos cristales pedacitos de aquella tarde donde empezamos a soñar"

Post de diumenge

Som diumenge al vespre... es fa de nit a Girona. Mentre la ciutat universitària es va reomplint jo veig com s'escolen entre els dits les últimes hores del cap de setmana.

Et miro, em mires i a l'hora que em xiuxiueges un dolç "t'estimo" hi regalimo llàgrimes.

No vull tornar a la feina, a la rutina, tremolo; és la mateixa sensació dels preescolars en veure's a la porta de la guarderia. Ells ploren en sentir-se sols, jo, en no sentir-me realitzada.

No he estudiat quatre anys per acabar cobrant menys de mil euros ni notar-me ignorada i qüestionada a cada pas que faig després de l'experiència adquirida en dos anys i tres feines. Puc ser jove però no vull sentir-me culpable de voler somriure cada dia ni per tenir l'edat que tinc (cosa que incrementa la il·lusió alhora que es retallen perspectives). Reivindicava que m'havia guanyat el lloc a base d'esforç i ganes però avui no em serveix de res ni l'energia ni la vitalitat que setmanes enrere volia fer veure als altres i que m'agradaria mantenir en entrar per la porta; ans al contrari, és pensar-hi i sentir-ne buida.

Com el temporitzador d'una bomba el tic-tac del rellotge s'ha instaurat al meu cervell recordant-me que demà s'apropa i que no sé com avançarà la setmana... l'únic que sé és que necessito forces per sortir d'aquí, esmerçar-me per trobar quelcom que m'ompli i no em faci trontollar...

Tinc una vida personal que m'apassiona, que va sobre rodes i amb qui compartir els moments perduts; per això val la pena seguir endavant, cercant nous horitzons.

Fins la propera

EL REFLEX:  "te miro a los ojos y no me sale la voz"