Em retrobo amb el paper en blanc massa dies després de la última visita i ho faig amb la necessitat que suposa haver de deixar anar "nosequè" (així literalment).
Dies que aparenten ser "fantàstics" però que en tancar la porta de casa es tornen "grisos i ensopits"... serà que dono massa voltes a tot o la constant vital de trobar nous objectius...
Miro al meu voltant, només falla la feina... i avui el meu cap. Potser en el "només" rau el tot... quan una peça falla un ha de ser capaç d'extreure-la i canviar-la. Pel què m'hi va PROMETO intentar-ho.
Recordo Àfrica i sé que he de tornar-hi, em veig deambulant per Girona i sé que la necessito com a camp base, somnio Donostia i noto que és el millor refugi on reemprendre de nou camins...
El passat em bombardeja, el present em fascina i el futur... em desconcerta a la vegada que m'obliga a descobrir-lo.
I és que en les petites coses està la felicitat instantània!
Fins la propera!
EL REFLEX: "¿cuanto pesa el miedo a ser feliz?
1 comentari:
Poc puc dir-te, avui. Però sóc jo, que tinc poques paraules aquests dies. Busca dies fantàstics de debò, i endavant amb la feina. Lluita, si creus que s'ho val!
Publica un comentari a l'entrada