18/12/11

Dedicatória



Avui entrada dedicada a aquella persona que fa més passables hores grises, aquell capaç de no caminar ni més endavant ni més enrere sinó al meu cantó, el "culpable" que aquest Nadal sigui molt diferent als passats i el destinetari d'un bitllet amb final a una anhelada Donostia.

Segurament per més que busqui al calaix dels mots per dir no trobi els adients, les intento ajuntar i avui sóc incapaç de formar frases llargues, i és que quan el cor parla és tan difícil que ho facin les mans i el bolígraf...

Lluny queden aquells passejos vora l'Onyar (d'amagat dels meus angels de la guarda), aquell dofí als Àngels per celebrar una merescuda victòria, l'avió que em va portar a Tailàndia i l'arribada a Barcelona... però en recordar-ho... segueixo somrient!

Gràcies per intentar entendre'm, per simular-ho quan no ho aconsegueixes, per somriure per coses que abans no haguéssis pensat importants, per deixar-me entrar al teu món i per fer teu el meu... per formar part de la meva vida i seguir sumant!!!





EL REFLEX: "em dones força, per superar els obstacles, creuar mars i muntanyes i acabar tornant a casa"


2 comentaris:

XeXu ha dit...

Bé, poca cosa es pot dir davant d'aquestes paraules. El que sí que queda lluny és la inseguretat que t'he llegit altres cops, quan no sabies si estaves bé o malament. Ara em sembla que està força clar, i només me'n puc alegrar, naturalment.

Yáiza ha dit...

I tant, em sumo al que diu el XeXu. Això que expliques sona molt a bones notícies! Me n'alegro!