Actualitzo després d'un cap de setmana intens i de contrastos abans de l'"sprint" final acadèmic que farà que d'aquí tres setmanes (amb una mica de sort) haguem acabat les classes.
Escric l'entrada de manera inusual, al menjador, compartint paper i bolígraf amb una reunió informal al voltant de la televisió dels quatre que compartim sostre.
Dos dies de realitats contrastades. Ahir gaudint d'emocions fortes a Port Aventura acompanyada de vuit persones amb qui m'uneix més que aficions en comú, un cognom -Güell-. Adrenalina, disbauxa i riure, molt de riure. Avui el remat final a Barcelona, Saló de l'automòbil amb qui m'ha donat el nom, amb qui confio i qui m'ha transmès la seva afició pel motor, aquest àngel de la guarda únic i insubstituible altrament -i amb molt carinyo- anomenat pare.
Una realitat "normal" però que no treu que en arribar a casa i tancar la porta els somriures i les ganes de tot es transformin en por i impotència en veure que una de les persones que més estimes està en un pou i no saps com ajudar-lo...saber que demà quatre persones decidiran una part dels pròxims dies i demanar amb cos i ànima... que sigui el correcte, la llum que dibuixi el que fa dos anys es va perdre, que faci que "el peque" torni a ser el bromista i l'alegre, i la "normalitat" de tots els que al seu costat compartim el dia a dia..
Dos dies enrere i... un demà al davant.
Ara demano que la Judith que estima, que sent, que s'emociona... s'ajunti amb la que lluita, la que estudia, la que troba solucions i assoleix objectius, i que no es deixin caure la una a la altre, que es complementin i caminin juntes perquè per molt complicat que sigui el camí... avui toca fer pinya tots i seguir avançant.
Fins la propera
EL REFLEX: "I a força de molt de caure i de tornar-te a aixecar, creus que les coses no canvien però ja no ets qui eres abans"
