He tornat...

... al lloc on no havia estat capaç de posar els peus des del 15 de juliol passat, allà on el passat es fusiona amb el futur amb la única intenció de recordar moments viscuts (sols o en companyia).

Avui he tornat a la Rovira i he tornat a reviure dinars de familia, dies de desconnexió amb els amics, estones d'introspecció (en algun racó de la casa o del prat) amb tan sols 2 minuts de tancar els ulls. 

Amanyegar en Dolent, "escoltar" l'àvia anunciant que ja només faltava jo a taula... realitat que es mescla amb records quan veus cara a cara el mas on, per més que algú es negui a creure-ho, vaig perdre (només una mica) la por a la soletat en sentir-me "perduda" enmig del silenci i la remor dels arbres.

Asseure'm a terra i que els tres gats que hi vam deixar encara es recordin de tu (o com a mínim, ho facin veure) després de més d'un any és la representació real que poden passar anys, hores, massa coses... però per un algú encara som nosaltres.

Malgrat la nostàlgia, estic convençuda d'una cosa: les parets d'aquella casa canviaran de propietaris mil vegades, però el temps no aconseguirà que oblidi que durant molts anys, aquelles 4 parets amaguen la història d'una familia; riures, discusions... el fer-nos grans de tots i cadascún dels que un dia, vam compartir-hi instants.

Fins la propera

EL REFLEX: "Cada paraula que sóna avui és per tu"

Avui reconec que...

… m’agrda veure els del meu entorn disfrutar amb victòries personals i també compartides. Junts tenen millor gust.

… que m’agrada entaular-me en un bon àpat fet a casa, sempre i quant, entre tots ho fem tot (cuinar, riure, beure, desmontar).

… que puc ser egoista, però si me’n adono, és TAN fácil que me’n penedeixi…

… que em queixo de les circumstàncies i entenc que els altres ho fàcin també, però discrepo d’aquells que ho fan quan tenen totes les comoditats al davant.

… que puc intentar dur-me bé amb un interlocutor (desagradable), sempre que rebi un somriure o una allargada de mà.

… que gaudeixo dels records del passat (massa i tot) però que anhelo reviure-ho en un futur, fins i tot, de millors.

… que em capfico per comentaris negatius, que em fan ballar el cap, però, alhora, gaudeixo amb els positius.

… que “regalo” mal humor si em toques el punt flac, però que el canvio per un somriure sincer si veig reciprocitat de moments.

… que compto amb els dits d’una mà aquells en qui confiar a cegues, però sé que si ho faig, no em fallaran (espero).

… que damunt d’un paper, veig les coses clares i que en aixecar-me a viure-ho, hauré suavitzat moviments.

… que si avui penso “blanc” puc acabar pensant “negre” sempre que hi hagi una bona argumentació darrere, del contrari, inenta convèncer algú altre.

… que sovint prefereixo mossegar-me la llengua a dir les coses massa clares ( i no sempre serveix)

… que avui caic, però intentaré enfortir-me per no tornar-hi.

Tocava ser reflexiva... Fins la PROPERA

EL REFLEX:" sigues sempre tu mateix, que no et falli mai la sort, domador de la paraula"

Sant Jordi

Ja de tornada a casa i amb la rosa a l'estanteria reconec que aquest és d'aquells dies de l'any en què m'agrada sortir al carrer i submergir-me en la multitud que tan nerviosa em posa en certs moments.

Girona, en dies com avui, es nota que té vida i que no és una ciutat "adormida". Dóna gust veure la Rambla plena de gent que divaga entre les paradetes de llibres, intentant apropar-s'hi i deixant-se endur pel corrent que t'obliga a avançar. 

De sobte, algú conegut que desde la currua paral·lela et saluda però amb qui és impossible creuar una paraula perquè vas en sentit contrari, t'ensenya la rosa, tu li contestes amb el cap i continues el camí. Això només passa  per Sant Jordi.

Les roses no fan olor però i la il·lusió amb què són regalades i rebudes? Des de la parella a l'avi passant pel pare i/o els amics... un somriure que no es pot esborrar!

Des d'aquestes línies... una rosa @-/--- i... bona lectura!

EL REFLEX: "que no et falli mai la sort"

Enllaç

Entrada breu, us trasllado a 
http://dietaridunaemancipacio.blogspot.com.es/  un nou racó on també podeu trobar-me, segueix essent reflexes de realitat.


Fins la propera!


EL REFLEX: "nunca el tiempo es perdido"

Post positiu

Després de massa dies sense escriure ni una sola ratlla, torno al blog amb una idea molt clara.

HE DECIDIT no queixar-me dels mals rollos a la feina, intentar que tota la resta passi per davant del què hauria de ser un "efecte secundàri" de treballar. No vull fer d'una miniatura el centre del meu univers i que, encara menys, això faci que em converteixi en una roca carregosa per aquells que fan de la meva vida, un camí plàcid.

Ni d'això ni de cap assumpte "transcendental" en el dia a dia... perquè l'únic que fa, és omplir temps en què podria estar gaudint, de la mateixa manera que omple el cap del qui rep la "queixa" i que, segurament, amablement, aguanta el ruixat.

I és que tinc la sort de veure els dies blaus, amb un cel clar gràcies a la tramuntana (amb algun núvol de tan en quan),...

... amb la certesa que com ens agafem les coses NOMÉS DEPÈN DE MI/TU

EL REFLEX: "no nos van a decir como tenemos que vivir"