Avui reconec que...

… m’agrda veure els del meu entorn disfrutar amb victòries personals i també compartides. Junts tenen millor gust.

… que m’agrada entaular-me en un bon àpat fet a casa, sempre i quant, entre tots ho fem tot (cuinar, riure, beure, desmontar).

… que puc ser egoista, però si me’n adono, és TAN fácil que me’n penedeixi…

… que em queixo de les circumstàncies i entenc que els altres ho fàcin també, però discrepo d’aquells que ho fan quan tenen totes les comoditats al davant.

… que puc intentar dur-me bé amb un interlocutor (desagradable), sempre que rebi un somriure o una allargada de mà.

… que gaudeixo dels records del passat (massa i tot) però que anhelo reviure-ho en un futur, fins i tot, de millors.

… que em capfico per comentaris negatius, que em fan ballar el cap, però, alhora, gaudeixo amb els positius.

… que “regalo” mal humor si em toques el punt flac, però que el canvio per un somriure sincer si veig reciprocitat de moments.

… que compto amb els dits d’una mà aquells en qui confiar a cegues, però sé que si ho faig, no em fallaran (espero).

… que damunt d’un paper, veig les coses clares i que en aixecar-me a viure-ho, hauré suavitzat moviments.

… que si avui penso “blanc” puc acabar pensant “negre” sempre que hi hagi una bona argumentació darrere, del contrari, inenta convèncer algú altre.

… que sovint prefereixo mossegar-me la llengua a dir les coses massa clares ( i no sempre serveix)

… que avui caic, però intentaré enfortir-me per no tornar-hi.

Tocava ser reflexiva... Fins la PROPERA

EL REFLEX:" sigues sempre tu mateix, que no et falli mai la sort, domador de la paraula"

Sant Jordi

Ja de tornada a casa i amb la rosa a l'estanteria reconec que aquest és d'aquells dies de l'any en què m'agrada sortir al carrer i submergir-me en la multitud que tan nerviosa em posa en certs moments.

Girona, en dies com avui, es nota que té vida i que no és una ciutat "adormida". Dóna gust veure la Rambla plena de gent que divaga entre les paradetes de llibres, intentant apropar-s'hi i deixant-se endur pel corrent que t'obliga a avançar. 

De sobte, algú conegut que desde la currua paral·lela et saluda però amb qui és impossible creuar una paraula perquè vas en sentit contrari, t'ensenya la rosa, tu li contestes amb el cap i continues el camí. Això només passa  per Sant Jordi.

Les roses no fan olor però i la il·lusió amb què són regalades i rebudes? Des de la parella a l'avi passant pel pare i/o els amics... un somriure que no es pot esborrar!

Des d'aquestes línies... una rosa @-/--- i... bona lectura!

EL REFLEX: "que no et falli mai la sort"

Enllaç

Entrada breu, us trasllado a 
http://dietaridunaemancipacio.blogspot.com.es/  un nou racó on també podeu trobar-me, segueix essent reflexes de realitat.


Fins la propera!


EL REFLEX: "nunca el tiempo es perdido"

Post positiu

Després de massa dies sense escriure ni una sola ratlla, torno al blog amb una idea molt clara.

HE DECIDIT no queixar-me dels mals rollos a la feina, intentar que tota la resta passi per davant del què hauria de ser un "efecte secundàri" de treballar. No vull fer d'una miniatura el centre del meu univers i que, encara menys, això faci que em converteixi en una roca carregosa per aquells que fan de la meva vida, un camí plàcid.

Ni d'això ni de cap assumpte "transcendental" en el dia a dia... perquè l'únic que fa, és omplir temps en què podria estar gaudint, de la mateixa manera que omple el cap del qui rep la "queixa" i que, segurament, amablement, aguanta el ruixat.

I és que tinc la sort de veure els dies blaus, amb un cel clar gràcies a la tramuntana (amb algun núvol de tan en quan),...

... amb la certesa que com ens agafem les coses NOMÉS DEPÈN DE MI/TU

EL REFLEX: "no nos van a decir como tenemos que vivir"

Diari de viatge Donosti III

De nou a l'apartament toca penjar fotos i recordar moments viscuts.
Encarem l'últim tram del viatge, el més feixuc, la tornada. És moment de fer el sopar, començar a organitzar la maleta i no serà fins demà, després de llegir com està el país, que decidirem com encarem la carretera.
Del dia d'avui molt a comentar i a retenir. Ens llevem amb un paissatge enferinat i el cel que ens declara nevada indefinida, cosa que ens fa replentejar tot el que teníem previst. Decidim descartar l'Eureka Zientzia Museoa (museu de la ciència) i gaudir d'un matí de passeig per una Donosti nevada com poques vegades passa a recomenació de la Mar y Mar, la millor amfitriona que podíem trobar. La veritat és que la elecció és boníssima! Continuem per un dinar a A fuego negro, degustació de sabors nous i tradicionals amb textures inverosímils. Un plaer sense cap mena de dubte (el preu és adecuat al servei ofert). El local és diferent a les tavernes, modern, i el tracte una passada!
Tornem a mirar al cel i el termòmetre i decidim que el millor per prevenir és tornar de dia a Igeldo (200 mentres amb gel poden ser complicats) i assegurar la jugada. Per això, amb l'estòmac ple, la Concha ja sense neu però amb els carrers blancs, ens enfundem el banyador i ens submargim a les aigües termals de la Perla amb l'estona suficient com per ser a les sis al què durnt tres dies és casa nosatra.


*Acabo el post bastant més tard del que l'he començat, empapada de notícies i, ho confesso, amb una por a la tornada molt considerable. Estic del fred siberià fins molt amunt. 




FINS AVIAT






EL REFLEX: "volveré junto a ti"