Tancat per vacances

D'aquí 24 hores l'avió ja hauria d'haver aterrat al país dels somriures (Tailàndia), allà on diuen que la gent és feliç i fer bona cara tot i tenir un mal dia és l'habitual.

M'ho prenc com un parèntesis a la rutina, a tot, amb la convicció que a la tornada tot continuarà igual i diferent a l'hora... que a l'aeroport em retrobaré amb aquells que esperen que gaudeixi a l'hora que retorni aviat... (jo també els trobaré a faltar... però viatgen amb mi).

Dons res gent... a aprofitar l'estiu, les vacances, les terrassetes a la fresca i el desconnectar amb els amics...

Els avions poden volar lluny (però sempre emprenen el camí de tornada) i els meus tenen com a destí....

EL REFLEX: "Jura'm que tot el que estem vivint no és un miratge.Fes-me riure i diga'm que la Lluna rebenta d'enveja quan ens mira"

Rosa negra

Avui poso una rosa negra al seu record.

Ens ha deixat després d’una caiguda dins la rutina i una vida. D’ell i la seva vida poc en puc dir, era home d’escasses paraules però un observador de tot el del seu entorn.

De petita, quan passava estius a Bonmatí, ell feia vida entre la Rovira i casa i mai amb més explicacions del compte. Ara, d’uns anys ençà, havia canviat en la manera de despedir-se i el tarannà... el veia somriure de tan en quan, amb la brometa de “aquí fent companyia als vells” que em feien veure l’avi que sempre havia tingut però que fins aleshores no s’havia fet notori.

Al meu record queda aquell que aparcava la moto a l’ombra sense lligar a la farola (quins temps aquells... ja fa vint anys), el solitari guardià de la Rovira durant molts matins (fins que l’edat va pesar massa) i aquell que des de la butaca del menjador renegava perquè a la caixa tonta no feien res de bo o el que se li havia dit no era de la seva opinió.

Per damunt de tot avui miraré els ulls dels que l’acompanyarem fins l’últim i sé que hi veuré unió... i és que ell i l’àvia són, per damunt de tot, el nexe comú en qualsevol trobada, el pas del temps personificat.

Des d’aquestes línies una menció especial a aquells que fan aquestes hores més passables, als que estan pendents que l’equilibrista de somnis no caigui i que quan ho fa trobi una abraçada que encoratja a seguir endavant.

Fins la propera. 

EL REFLEX: avui els cu-cuts callaran durant uns instants... silenci, sonaran les campanes

Reflexos del present

No hi ha millor metàfora per resumir el moment actual que la imatge del post.

-.-No m'ha calgut posar-me la disfressa per somriure .-.

.-. Moments per fer el boig tot recordant les Barbies... valen la pena -.-

-.- Perquè hi ha estones on el rellotge s'hauria de parar i fer eterna la sensació de benestar? .-.

.-. Si un mes ha passat tan ràpid... també ho faràn 15 dies! -.-

-.- Sé que el temps no esborrarà el que és bo i és de veritat .-.

Fins la propera!



EL REFLEX: "si me pintas un mundo... me cuelo en tu cuadro"

Sensacions II

.-. És cert, hi ha coses no catalogades com a “drogues” que creen addicció -.-

-.- Intentant normalitzar la situació, vaig per bon camí ! .-.

.-. Hi ha retrobaments que venen de gust, d’altres no tant -.-

-.-Tinc moltes ganes de viure l’aventura, quina? M’acompanyes? .-.

.-.Vull volar, sentir l’aire a la cara i oblidar-me del rellotge -.-

-.- Moments perduts, instants viscuts .-.

EL REFLEX: "quisiera ser un verso dentro de tus pensamientos, que susurres que ya has llegado y que a mi lado eres feliz"

Trossets del que visc

-reflexions escrites el matí del 2 de juny en una llibreta de viatge a l'habitació 405 d'una clínica barcelonina-

L'espera es fa llarga en una freda i impersonal habitació d'hospital. Fa trenta minuts que se l'han endut al qiròfan i ja em conec pam a pam el que és el meu habitacle durant les pròximes vint-i-quatre hores; la música a l'mp3 és la millor companyia juntament amb el telèfon, el boli i el llibre.

Tinc temps per pensar i reflexionar i, malgrat la situació, ho agraeixo. Últimament la meva vida sembla avançar a massa revolucions per minut.

En moments com els d'avui una és capaç de veure qui te a la vora i reafirmar allò que ja saps, que no tenen preu els remitents dels missatges, que és un luxe que el destí els posi enmig del camí perquè compartir-hi el trajecte no és un repte sinó una paleta de colors alegres per anar pintant el més fantàstic de tots els quadres.

I penso en ell, el culpable de que em toqui l'anell i torni a ahir, on un petó i un "tot sortirà bé" em van semblar el millor dels equipatges per marxar a primera hora del matí sense que la son faci aclucar els ulls ni mermar les forces. M'ha girat el dia a dia cap a bé. El telèfon indica quelcom de nou, miro el rellotge i sense obrir-lo sé que són notícies seves, un equivalent a "sóc aquí i no em mouré" que alleugeren l'espera i les hores restants aquí dins. És també una mirada perduda en l'horitzó, somriures còmplices en una tarda plujosa i escalons d'una muralla on divagar. És present i futur.

No sóc ni vull ser perfecte, però si acceptar i ser acceptada amb els defectes i les virtuts, sentir-me part dels que no em deixen caure ni deixaré s'enfonsin, compartir-hi les victòries i treure ferro a les derrotes...

Per ells, per vosaltres, per tu... això val la pena!!




EL REFLEX "Crec en les persones que miren als ulls"