Som diumenge al vespre... es fa de nit a Girona. Mentre la ciutat universitària es va reomplint jo veig com s'escolen entre els dits les últimes hores del cap de setmana.
Et miro, em mires i a l'hora que em xiuxiueges un dolç "t'estimo" hi regalimo llàgrimes.
No vull tornar a la feina, a la rutina, tremolo; és la mateixa sensació dels preescolars en veure's a la porta de la guarderia. Ells ploren en sentir-se sols, jo, en no sentir-me realitzada.
No he estudiat quatre anys per acabar cobrant menys de mil euros ni notar-me ignorada i qüestionada a cada pas que faig després de l'experiència adquirida en dos anys i tres feines. Puc ser jove però no vull sentir-me culpable de voler somriure cada dia ni per tenir l'edat que tinc (cosa que incrementa la il·lusió alhora que es retallen perspectives). Reivindicava que m'havia guanyat el lloc a base d'esforç i ganes però avui no em serveix de res ni l'energia ni la vitalitat que setmanes enrere volia fer veure als altres i que m'agradaria mantenir en entrar per la porta; ans al contrari, és pensar-hi i sentir-ne buida.
Com el temporitzador d'una bomba el tic-tac del rellotge s'ha instaurat al meu cervell recordant-me que demà s'apropa i que no sé com avançarà la setmana... l'únic que sé és que necessito forces per sortir d'aquí, esmerçar-me per trobar quelcom que m'ompli i no em faci trontollar...
Tinc una vida personal que m'apassiona, que va sobre rodes i amb qui compartir els moments perduts; per això val la pena seguir endavant, cercant nous horitzons.
Fins la propera
EL REFLEX: "te miro a los ojos y no me sale la voz"
4 comentaris:
Precisament perquè ets jove és important que et sentis a gust amb el que fas. Ja arribaran moments d'haver de pensar tant més en altres coses que la feina serà la que serà i punt. Ara per ara, si pots, no t'estanquis en una feina que et desmotiva i t'enfonsa només de pensar-hi. És clar que no és bon moment per anar jugant a deixar feines, però hi va la teva salut mental, i això és important.
Estic d'acord amb el que t'ha dit en XeXu. Intenta aguantar i recolzar-te en la teva gent mentre un canvi de feina no sigui possible. Però així que puguis, toca el dos. Si et fa sentir així de malament, no val la pena. Ànims i molta sort!
Arrisca't pel que més t'agradi i segur que no te'n penediràs.
Per cert, la foto és molt bonica.
A reveure,
Merci als 3, és em sento afortunada i recolzada des de la distància!
Estic buscant actvament, necessito marxar i reemprendre un nou projecte que m'il·lusioni i, com a mínim, no em faci trontollar els diumenges.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada