"Hola:
Si t'escric no és per justificar-me (no crec que toqui), sinó perquè em ve de gust.
El temps, per si sol, és incapaç de curar allò que els humans no intentem arreglar, les ferides seguiran obertes fins que la distància o les ganes actuin.
No et negaré que al principi em sabés greu, que perdonés i que intentés tornar a començar com si res; que creiés que tot era fruit de mals dies (tots en tenim) i que les coses es podien solucionar amb esforç, però avui no puc. No puc perquè no són dies, són setmanes, no és un perdò són diversos i la situació es repeteix. Ningú és el centre del món, tothom té problemes i si la por a la por t'impedeix gaudir del que vols... et costarà massa caminar.
No et negaré tampoc que mantinc a la retina matins de platja, nits de còctel i tardes al pavellò, i suposo que és per això que escric aquestes línies. Penso i reflexiono quan avui tinc l'aprovació d'un entorn que m'aguant quan caic i m'impulsen endavant, que saben que la situació no ha sigut fàcil i que t'he valorat (perquè tens un bon fons). Recentment he sentit i algú m'ha repetit que ets així i que no et canviaria, i és que no vull fer-ho, simplement necessito que no m'afecti i que el teu mutisme no sigui prou important com per fer-me plantejar decantar balances vitals.
No continuaré sense nombrar-lo. En algún moment em vaig plantejar que indirectament potser era el fons de tot... però em resisteixo (tot i que segurament m'equivoqui) a creure que has triat un "joc" a una amistat.
I malgrat tot, avui el que tinc més present són silencis i paraules fora de lloc, dos viatges i sis mesos intermitents que, sense voler-ho, m'han canviat perspectives.
Si he dit que en un principi em desanimar ara també dic que miro endavant sense ganes de girar la vista enrera, sense tancar portes i amb la convicció necessària per continuar amb pas ferm.
Els dies diran si haig si haig de signar amb un "Adéu" o un "Fins aviat" "
EL REFLEX: "es más importante hace feliz el camino que llegar al destino"
Si t'escric no és per justificar-me (no crec que toqui), sinó perquè em ve de gust.
El temps, per si sol, és incapaç de curar allò que els humans no intentem arreglar, les ferides seguiran obertes fins que la distància o les ganes actuin.
No et negaré que al principi em sabés greu, que perdonés i que intentés tornar a començar com si res; que creiés que tot era fruit de mals dies (tots en tenim) i que les coses es podien solucionar amb esforç, però avui no puc. No puc perquè no són dies, són setmanes, no és un perdò són diversos i la situació es repeteix. Ningú és el centre del món, tothom té problemes i si la por a la por t'impedeix gaudir del que vols... et costarà massa caminar.
No et negaré tampoc que mantinc a la retina matins de platja, nits de còctel i tardes al pavellò, i suposo que és per això que escric aquestes línies. Penso i reflexiono quan avui tinc l'aprovació d'un entorn que m'aguant quan caic i m'impulsen endavant, que saben que la situació no ha sigut fàcil i que t'he valorat (perquè tens un bon fons). Recentment he sentit i algú m'ha repetit que ets així i que no et canviaria, i és que no vull fer-ho, simplement necessito que no m'afecti i que el teu mutisme no sigui prou important com per fer-me plantejar decantar balances vitals.
No continuaré sense nombrar-lo. En algún moment em vaig plantejar que indirectament potser era el fons de tot... però em resisteixo (tot i que segurament m'equivoqui) a creure que has triat un "joc" a una amistat.
I malgrat tot, avui el que tinc més present són silencis i paraules fora de lloc, dos viatges i sis mesos intermitents que, sense voler-ho, m'han canviat perspectives.
Si he dit que en un principi em desanimar ara també dic que miro endavant sense ganes de girar la vista enrera, sense tancar portes i amb la convicció necessària per continuar amb pas ferm.
Els dies diran si haig si haig de signar amb un "Adéu" o un "Fins aviat" "
EL REFLEX: "es más importante hace feliz el camino que llegar al destino"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada