Arribo a casa... i malgrat el rellotge marca més de les dues, no tinc son.
He tancat la porta no sense abans mirar-me la Lluna d'hivern i demanar-li inspiració (no només literaria).
Sóc conscient que penso massa sovint en ell, i què? avui no me n'arrepenteixo, em fa somriure de tant en tan.
Fins fa pocs minuts m'acompanyava ella... algú per qui a dia d'avui ho donaria gairebé tot, perquè m'importa veure-la bé i em preocupa quen les coses no li surten com espera, perquè gaudeixo d'una tarda de tertúlia o una vesprada entre convinats...reflexiono i m'assalten dubtes -qui sap si desafortunats- "també creu el mateix? també ho faria per mi?" i el que no tinc tan clar ara són les respostes...(quelcom tangible no meres paraules).
EL REFLEX: "...como un satélite cansado de dar vueltas cierro los ojos intentando imaginar..."
6 comentaris:
Ahir es cert Judith, hi havia una lluna molt maca !!!! Jo tb a les dues la veia amb tota la seva intesitat !!!
Molt maca la canço dels pets !!!!
Albert
Molt maca i trista alhora... però és la millor cançò per definir aquesta reflexió...
Una abraçada!
Era un autoreflexió???
Albert
mmm... sips. una radiografia més que res.
Des d'una altra nit introspectiva... GRÀCIES per ser-hi!
Pero qui es aquest noi que ets conscient que hi penses sobint amb ell i que no t'arrepenteixes??? pq et fa somriure de tant en tant ????
Albert
Potser et podria agradar també aquesta cançó:
http://www.youtube.com/watch?v=VsKPtizBjMg
Publica un comentari a l'entrada