Fins aviat

Avui l'entrada va dedicada a unes persones de qui m'allunyo una miqueta durant dos anys per necessitat, amb qui em retrobaré de tan en tan i amb qui espero no perdre mai la màgia.
Les circumstàncies van voler que compartíssim tardes de divendres, que les marqués com a intocables... junts, entre conversa i conversa, he anat creixent, aprenent lliçons que ningú pot trobar en un llibre.
Primer va ser un el que es va mostrar proper, transparent, i em va prometre (amb una mirada) que mai caminaria sola; ara sé que tot i no veure'ns gaire, és una xarxa de seguretat.
Amb els dies vaig canviar de "confident", era "l'altre", el diferent, no obstant m'ha dibuixat un munt de paisatges entre silencis, un grapat de tonalitats en una paleta translúcida. I és a ell a qui avui per avui trobaré més a faltar, perquè tot i fer-se el sord, ser apàtic en certs moments, quan vol, deixa veure la llum que duu dins; perquè li dec el canvi de rumb, els ànims en moments grisos i els riures en hores tontes. Qui es picarà amb mi en una tarda fosca? Amb la seva ironia el temps ha passat més ràpid! Si algú s'arriba a apostar amb mi que l'intentaria entendre segur que perdo i en canvi avui m'interrogo cada cop que intueixo que algo no rutlla. Ara ja trobo a faltar les tardes, demà les reviuré.

Fins la propera!


EL REFLEX: "los pararrayos no sirven cuando hay tormentas dentro de mi"