25/8/11

Fer-se gran








El calendari marca que l'agost s'acaba, amb ell la calor també ho farà aviat i els abonats als llibres de text veuran com el retorn a les aules és pròxim.

Per mi és sinònim de fer-se gran.


Quelcom em diu que aquest any no l'oblidaré fàcilment i que hi ha qui fa dies que està barrinant com fer-lo especial. Per això val la pena bufar les espelmes i continuar sumant.
La sort és meva perquè hagi entrat al dia a dia, perquè s'hagi guanyat als meus sense gaire esforç i en un temps récord. ELL és la peça important del puzzle d'avui.


Als amics que espero que comparteixin la vetllada ammb mi, des d'aquestes línies: sou els millors compis de viatge que podia tenir!!
Als que no podran venir per la distància.... sé que ens retrobarem aviat i que res canviarà allò que ens uneix.
I als que no volen venir... sempre hi ha un punt i a part; el nostre és aquest, no cal buscar culpables externs perquè seria enganyar-nos, era cosa de temps, només espero que trobis el que cerques i a poder ser... sigues feliç!


Aques any una altra mirada es sumarà a la del cel. Sé que allà on esteu sou feliços per veure'ns avançar junts.


Fins la propera!!!



Amb ganes de dissabte.









EL REFLEX: Odiem la rutina però temem els canvis... per això ens agraden les sorpreses!

12/8/11

Post matiner


6:30 del matí. El rellotge indica l'hora de fitxar i... avui no em fa mandra.

Divagar per la columna vertebral que uneix la comarca sense trànsit i el sol amanaçant de sortir en un dia radiant alleugereixen les lleganyes.

Segurament les coses es vegin més senzilles quan el que hi ha  més enllà de la feina rutlla i és el més escencial.

Amb les vacances fetes encaro els quatre darrers mesos de l'any amb il·lusions renovades. Tailàndia ha servit per aclarir idees, posar les coses (i les persones) a lloc; desconnectar de tot i veure el que realment va la pena. La distància ha tornat (o posat) el valor real a allò que em mou i ha arraconat allò que és superficial.
Em nego a que la rutina tornia a fer acte de presència i em veig capaç d'evitar-la amb mil-i-un moments diferents.

"Tens una vida, viu-la"... dons... Endavant!!!

Vitalitat, energia, pausa i silenci. Qui s'apunta a aquest viatge?





EL REFLEX: "voy a romper ventanas para que lluevan cristales"

7/8/11

Post-vacances



Amb es peus ja a Girona i havent dormit el que el cos em demana sembla que el món avanci a càmara lenta.

Les vacances s'acaben després d'haver visitat un país que m'ha aportat vivències (que donen per un extens post), experiències irrepetibles i paissatges de postal tot i deixar-me amb la sensació de poca claredat (si a gustos em refereixo).

Un cop a casa les coses es veuen... diferents (i m'atreviria a dir que des d'una òptica millor).

Amb ganes d'aprofitar cada segon...

Fins la propera




EL REFLEX: "Comptarem estrelles, renegarem del temps perdut"

23/7/11

Tancat per vacances



D'aquí 24 hores l'avió ja hauria d'haver aterrat al país dels somriures (Tailàndia), allà on diuen que la gent és feliç i fer bona cara tot i tenir un mal dia és l'habitual.
M'ho prenc com un parèntesis a la rutina, a tot, amb la convicció que a la tornada tot continuarà igual i diferent a l'hora... que a l'aeroport em retrobaré amb aquells que esperen que gaudeixi a l'hora que retorni aviat... (jo també els trobaré a faltar... però viatgen amb mi).

Dons res gent... a aprofitar l'estiu, les vacances, les terrassetes a la fresca i el desconnectar amb els amics...

Els avions poden volar lluny (però sempre emprenen el camí de tornada) i els meus tenen com a destí....




EL REFLEX: "Jura'm que tot el que estem vivint no és un miratge.Fes-me riure i diga'm que la Lluna rebenta d'enveja quan ens mira"

15/7/11

Rosa negra



Avui poso una rosa negra al seu record.

Ens ha deixat després d’una caiguda dins la rutina i una vida. D’ell i la seva vida poc en puc dir, era home d’escasses paraules però un observador de tot el del seu entorn.
De petita, quan passava estius a Bonmatí, ell feia vida entre la Rovira i casa i mai amb més explicacions del compte. Ara, d’uns anys ençà, havia canviat en la manera de despedir-se i el tarannà... el veia somriure de tan en quan, amb la brometa de “aquí fent companyia als vells” que em feien veure l’avi que sempre havia tingut però que fins aleshores no s’havia fet notori.

Al meu record queda aquell que aparcava la moto a l’ombra sense lligar a la farola (quins temps aquells... ja fa vint anys), el solitari guardià de la Rovira durant molts matins (fins que l’edat va pesar massa) i aquell que des de la butaca del menjador renegava perquè a la caixa tonta no feien res de bo o el que se li havia dit no era de la seva opinió.

Per damunt de tot avui miraré els ulls dels que l’acompanyarem fins l’últim i sé que hi veuré unió... i és que ell i l’àvia són, per damunt de tot, el nexe comú en qualsevol trobada, el pas del temps personificat.



Des d’aquestes línies una menció especial a aquells que fan aquestes hores més passables, als que estan pendents que l’equilibrista de somnis no caigui i que quan ho fa trobi una abraçada que encoratja a seguir endavant.

Fins la propera. 



EL REFLEX: avui els cu-cuts callaran durant uns instants... silenci, sonaran les campanes