Avui text/història. Real o ficció? ^^"Malgrat el mal partit, hem acabat guanyant"
El vaig veure entrar i asseure's a les grades de l'altre pista quan el partit ja estava iniciat. Havia canviat les esportives, el xandall i la pissarra amb la tàctica per uns texans, una samarreta de moda i una jaqueta verd caqui a joc amb les ulleres i la gorra; cautelós i sense fer soroll el va buscar pel nostre rectangle blanc i un cop localitzat no li va treure l'ull de sobre en cap jugada. Sabia que el meu germà i ell es coneixien des de feia temps però sempre sense haver-hi una pilota en joc. Fora del pavelló compartien converses basquetbolístiques des de l'òptica d'aficionat avançat i entesos, mai des de la de mestre i alumne. Un era un adolescent disfrutant de l'esport, l'altre havia fet de la seva passió la seva feina i, per sort, no només en vivia sinó que havia saborejat l'èlit.
El vaig veure i en aquell moment vaig augurar el que acabaria passant: o restava en l'anonimat i a la suficient distància perquè en Jofre no el veiés o l'aprenent d'adult no jugaria com ho hauria de fer, defensant, passant i anotant a aro passat; La por, les ganes d'agradar i no decebre en Bernat -això últim pesava massa- el neguitejarien de tal forma que gairebé l'anul·larien.
Tot anava bé fins que algú del públic va identificar aquell solitari de gorra com el tècnic que entrevistava el diari local i no només va ser un murmuri sinó que va acabar arribant a la pista. En un temps mort en Jofre va aixecar el cap, va mirar a graderies i el va veure.
Vaig presenciar el creuament de mirades i la posterior reacció immediata d'ambdós: un va dibuixar un somriure enorme, l'altre va maleir-lo infinitament. A la ment d'en Jofre hi van aparèixer núvols, no entenia perquè era allà, mai li havia ni insinuat que l'anés a visitar i encara menys que ho fes en un partit de lliga, on es creia vulnerable a ulls d'en Bernat, que ja se l'imaginava puntuant-lo i anotant-se jugades a comentar i potenciar. En Bernat, pel contrari, l'únic que pretenia era donar-li una sorpresa el dia que es retrobessin, dir-li que l'havia vist jugar i, senzillament, mostrar-li que el tenia present.
Nefast, així va ser el joc. On quedava tot allò que havia après?perquè es bloquejava a cada atac? perquè, de sobte, aquella por a tirar? Tres minuts després en Jofre s'asseia decebut i amb ell el seu entrenador, qui no entenia el canvi tan sobtat d'un puntal.
Em vaig retrobar amb la mirada d'en Bernat just quan marxava; era l'últim que hagués volgut, però era conscient què havia provocat el temor del jove i va abandonar el pavelló abans del previst.
El matx va acabar, dutxa i cap a casa. "Què t'ha passat?" en Jofre es va sentir la pregunta varis cops, en cap hi va haver resposta, estava enfadat amb si mateix per la inexplicable reacció, no havia d'haver fet res més que jugar com sempre, era fàcil; tot i això sabia que ni ell ni el mestre parlarien del viscut un dissabte de setembre, es tenien suficient confiança i complicitat per no haver-se de dir res.
Em va ensenyar el mòbil "malgrat el mal partit hem acabat guanyant. Merci per venir" deia el missatge enviat a l'èlit.^^
Toca comentar!!
P.D: Sant Josep Girona, campió Copa Catalana leb!!!!!!!!
EL REFLEX: "mil millones de instantes de que hablar"
