20

Ahir ja vaig canviar l’1 pel 2... dia de feina sense gaire res d’especial a no ser dels que em van regalar dos minuts del seu temps per fer-lo millor. GRÀCIES per recordar-vos de mi!

Miro enrere aquest any i... Senegal és el primer que recordo, quantes sensacions acumulades en 10 jorns! Turin i el bàsquet és inevitable, ara encara més quan hi ha hagut tants canvis. Guipuzkoa... el més semblant al futur esperat. Tardes de conversa i el gir del rumb (a nivell d’estudis i personal)... sé que es el millor. Hi ha un munt de detalls emmagatzemats al calaix al llarg d’aquests dotze mesos i haver tingut a la vora amics i família el que fa que cada dia surti el sol.

*És inevitable... 20 mirades al cel.

EL REFLEX: ”Se van las última luces y acaba la función, se van y tu no estas, (creía necesitarte)”

Reflexions

Aviat quedaran enrere els dos mesos de feina a la fàbrica, amb ells veig clar què no vull pel demà, però em quedaré amb el que m’han proporcionat: estalvis i reflexions (algunes d’elles aquí reflectides).

Introspecció. Sóc una més en aquest immens món, com a molt una mera peça del puzle de certes persones.

Resto buscant un camí que em condueixi a allò que he imaginat com a proper a la vida que vull (sense considerar-me una idealista), perseguint objectius i deixant de banda el que no m’agrada o considero injust. El que no tinc tant clar és on trobar-lo i qui m’acompanyarà.

Enyoro moments i gent. Alguns perquè ens han deixat, altres perquè no els tinc a la vora tot i la proximitat quilomètrica.

Avui sé i em repeteixo que és millor no esperar res... perquè tan sols som un gra de sorra en un immens desert.

EL REFLEX: “¿como terminan los mensajes que no mandas?

Oportunitats

Diria que ja puc penjar l’escrit tot i la falta d’oficialitat degut a la burocràcia. Aquest text, com la persona a qui va dirigit (difícilment li arribi, però tan li fa), esperava pacient la oportunitat i avui, quan aquest rumor sona tan com per considerar-se una realitat... he decidit no guardar més el text - dedicatòria,felicitació- al calaix.

Les ratlles següents van per algú que tot i haver compartit pocs minuts al llarg de l’any, gràcies a les casualitats d’una tarda d’abril ha fet dibuixar més d’un somriure després d’estones d’espera.

Ara li arriba el moment de capitanejar un projecte que més enllà de ser-ne una peça, n’és la clau (si més no, la visible). Sempre s’ha dit que per tenir una oportunitat de luxe cal ser en el lloc i el moment adequat però això no és tot i en aquest cas se li afegeixen treball, sacrifici, constància i il·lusió, amb aquests ingredients el projecte que arrencarà té totes les de triomfar, com a mínim a nivell personal. Passet a passet, dia rere dia i fent allò que li agradava ha anat aprenent al costat de bons mestres i ara li toca recollir el que ha sembrat. No serà a dalt de tot, però des d’aquí toca –i es pot- créixer.

No sé si seran derrotes o victòries el que veurem, si serà època d’èxits o tocarà patir, del que estic segura és que a la pista ho donaràs tot i nosaltres, des de les grades ho viurem amb la mateixa força que els últims anys, perquè tot i començar... confiem en tu! (i en l’equip)

EL REFLEX: ”si la vida te brinda una oportunidad, siente tu alma si quiere ganar”

No esperar

Amb el temps una aprèn que és millor NO ESPERAR res de ningú, perquè el millor és que et sorprenguin o senzillament trobar-ho per mi mateixa o per casualitat.

*La felicitat no ha de ser un destí, sinó un trajecte.

EL REFLEX: "Tot va massa lent, però no vull callar, no els moment d'abandonar"

Pot ser...

Rutina, pas dels dies... poques coses a dir



EL REFLEX: "puede ser que la vida me guie hasta el sol"