*Que hago promesas e intento cumplir las que hice.
*Que escribo lo que pienso, a veces de ello hago una historia y mezclo realidad con ficcion y... que tengo guardados escritos de antaño.
*Que detesto el silencio cuando no entiendo el lenguaje de una mirada, de lo contrario... me gusta disfrutarlo.
*Que no he fumado , pero respeto que lo hagan, que debe ser regulada en los lugares públicos, no prohibirlo.
*Que tengo vocación de suicida, pero nuca lo puse en practica, cosa que no descarto.
*Que a veces miro tele basura,…
* Que me da miedo perder la familia, todo y que a veces la mandarías a tomar por saco.
*Que me perdería, si supiera que no arruinaría otras vidas.
*Que no soy fiel a mi felicidad aunque intente buscarla
*Que mentir se me da mal, antes no respondo.
* Que he llorado, y a veces a solas,… pero sin dejar de ser mujer.
* Que no tengo dinero suficiente para regalarlo, pero consigo tenerlo a tiempo para ir subsistiendo..
*Que si alguna vez me pierdo... no me busqueis ni en Donosti ni en Senegal... porque entonces sería fácil encontrarme.
* Que disfruto cuando cocino, no me gusta la plancha, pero no me da miedo hacer mis labores cuando es necesario.
* Que no soy colérica, mido poco mis primitivos impulsos, que se pedir perdón, y asumirlo.
* Que odio las mentiras y la hipocresia
*Que no me preocupa la moda.
* Que me encanta el teatro, todo y que ahora voy poco.
*Que no practico deporte, solo nado, pero me encanta el baloncesto
*Que me gusta conversar con amigos durante horas.
*Que me encanta el mar, desde las rocas o la arena, viendo un atardecer con pocas palabras pero alguien al lado (un buen compañero de viaje que espero no tarde en llegar).
*Que tengo cinco angelitos y qe por ellos... TODO.
*Que desconfio de la gente de buenas a primeras (demasiadas ostias por el camino) pero si lo hago... no dudo.
*Que a menudo me pierde decir demasiados tacos, pero quien me conoce sabe que no soy grosera.
*Que es difícil que me encuentres en una discoteca a las 6 de la mañana, sin embargo puedes buscarme dando vueltas al destino del próximo viaje.
*Que entre mis objetos de cabecera no puede faltar un reproductor de música, un bolígrafo, una libreta ni algo para leer.
*Que no quiero llegar a vieja sin estar entera, y en amante compañía
*Que la felicidad esta por llegar, y que sueño por llegar en Paz.
Avui entrada en idioma poc habitual però el sentit és el mateix.
EL REFLEX: "dile a quien mueve los hilos que hoy no cuente conmigo..."
De sobte em trobo enmig de la conversa i em plantejo el “per què no?” de presentar-te els protagonistes d’aquesta sèrie anomenada “La meva vida” i ho acabo fent sense pensar.
Poc a poc, sense presses, crec fer-ho pel simple motiu que si n’ets espectador et serà més fàcil seguir-la i si, pel contrari, un cop vistos uns quants episodis decideixes entrar a l’elenc actoral és necessari que saber-ne noms i rols. Més enllà dels genèrics “família”, “amics” i “companys de feina” n’hi ha que desenvolupen un paper important, és més, essencials per seguir endavant, sense ells res seria igual i el capítol diari té un desenllaç diferent segons els seus moviments. Cada un amb el seu rol, alguns que fan aparicions més esporàdiques, d’altres que compateixen pels minuts de protagonisme però al cap i a la fi ells són l’ànima de tot. Més endavant segurament també toqui fer les presentacions de la veu en off, aquell fantasma que ronda pel plató, és d’un actor que va decidir marxar abans que l’escena es rodés tot i que va deixar petjada pels seus assajos; i també tocarà el torn a les localitzacions habituals del set de rodatge, racons inóspits de la geografia on perdre’s per fer més amè el serial i d’altres més habituals en el dia a dia on no diries mai que allà estigués passant quelcom interessant.
Poc a poc et vaig presentant els protagonistes, poc a poc em sento més jo.
Fins la propera!!
EL REFLEX: "cuando creo en algo nunca veo la pared"
Avui entre preguntes d’aquells amb qui em sento com a casa malgrat passi el temps, he reconegut que ho havia passat malament, he dit en veu alta que hi va haver algú que em va trencar en mil bocins i que tot just ara (sis mesos després) començaven a cicatritzar-se les ferides. Comentaris típics i tòpics de companys que no sabien que estava parlant de tu, que mai ens haguessin relacionat i per a qui hagués estat una bomba dir que aquell a qui havien llençat pedres era el mateix que passava per darrere i amb qui no m’havia dit més que un “se’t veu bé”.
He sentit murmuris del perquè de la nostra fredor, del no entendre el perquè no et quedaves quan explicava projectes massa visibles ni m’apropava a fer-te els dos petons de cortesia... quan intueixo que el què t’ha molestat és sentir de la meva pròpia boca i d’aquells per qui sumo que el passat va ser dur i cruel però que s’ha acabat regalimar llàgrimes per algú que no ho mereix i que no ha sabut valorar el què va tenir a tocar dels dits, que segur que jo també em vaig equivocar però ara no el vull colpejar més, toca tornar a somriure i a entregar-me a allò que crec.
T’he vist i no m’ha fet mal, només he enyorat que no complissis la promesa de dirigir-me més que dues paraules.
T’he vist i el cor no m’ha saltat, però et penso i em debato entre tenir-te ràbia o guardar per sempre els bons moments.
T’he sentit a anys llum de mi,t’he vist absent de tot i aquí he notat que per tu, fa massa temps que sóc història...
Objectiu complert, ja no espero més de tu! "
Fins la propera!
El dia ha arribat i el cel, com en els darrers acomiadaments, s’ha conxorxat amb el moment i l’ha omplert de melancolia, incrementat així la nostàlgia. Després de dinar, plovia.
Les furgonetes s’omplien sota atentes mirades que, observant-les, no eren fixes,… segurament les ments també eren allà però en un altre temps, en un passat… per alguns proper, per altres contats en desenes d’anys.
Riures que s’alternaven amb el ser massa conscient que aquelles taules eren unió, eren nits de tertúlia i matins de desbrossadora…
Carinyo els guardo als matins amb la iaia quan de peque no volia pujar perquè la casa quedava “lluny”, els gats i en especial en "Dolent" (que sempre serà al mòbil el millor dels fons de pantalla), les voltaretes en el matalàs al prat o l’arribada dels “nous” de la família… les estirades de corda, la nit sota la llum de
Com li acabo de comentar a una bona amiga, ara mateix em falten les paraules i em sobren els records per explicar el que ronda pel meu cap… perquè hi ha coses que no es poden explicar, cal viure-les.
Ha arribat el final que molts vèiem llunyà, la història continua però sense ella.
EL REFLEX: “mil lunas llenas por delante... por lo menos nos queda lo vivido”
