Per fi un respir. Plou i em relaxo una estona. Per davant un cap de setmana d'apunts i un dilluns marcat per la biologia i la feina... però StOp... necessito una estona per relentitzar el pas.
Avui penso en aquells que m'acompanyen un terç del dia, amb qui comparteixo hores entre assajos al laboratori i a qui veig més que els meus amics tot i coincidir només de passada.
Em ve al cap aquell que sense dir res, amb fets, dóna el cop de mà necessari en un dia d'estrés, i que rera el posat de tranquil i discret hi ha algú atent, ja sigui en converses o en la disbauxa.
Ella que després d'una tarda al gimnàs comenta que li fa mal tot, algú cabal i que s'assegurarà mil cops abans d'emetre veredicte .
El viatger empadernit que ja espera tenir lligades les pròximes vacances però que serà el primer de veure quan les coses no rutllen i fer-ho visible. Hi ha qui és fets, d'altres mirades,... ell són paraules que fan canviar el xip per moments. "Com està la Lluna?;)"
La "mallarenga" i la veu de l'experiència. Els anys els porta a l'esquena i les explicacions sobre tot i res a la punta de la llengua. Si hi ha silenci és perquè ella no hi és ;)
L'últim en entrar que entre presses i desconcert entra demanant quelcom,.. moltes idees que acabaran donant fruit d'aquí no gaire temps.
Contrast evident amb qui porta anys a l'empresa i per qui la cúpula no és desconeguda. Diuen que en són la mà dreta. Un fa més hores que un rellotge, marqui la que marqui la feina mana. L'altre... porta l'estrella de la corona. Un discressió, l'altre rebombori.
I ell, que entre silencis sabem què hi ha. Distant per damunt de tot (crec que desconfiança) i un treballador nat. I és que val més un gest, un somriure i un murmuri (alguna cosa que no he entès) que moltes paraules.
Ells, part del meu dia a dia
EL REFLEX: "les paraules no es compten, comptaré els cors"
