Final de partida

Hi ha qui diu que en parlar d'ell el meu rostre s'il·lumina, avui el que sento és que els ulls se'm omplen de llàgrimes quan sé que no tornarà a aprèixer, quan el telèfon indica "game over", i quan en creuar-nos els dos tenim massa de què no estar contents i les paraules són escasses... quan en canvi li diria que s'ha passat però que sempre serà algu que ha tocat molt endins! (trobo a faltar mirades blaves, jugades verdes...)

Cal passar pàgina i agafar aire per la propera aventura... comencem a caminar!!

EL REFLEX: "són muntanyes de sucre el que em queda del teu record"

GRÀCIES

A tots els que heu estat al meu cantó aquests mesos i en especial aquest cap de setmana, GRÀCIES!
Per fer-me veure què em convenia.
Per estar allà pendent que no em fes més mal la caiguda.
Per haver intervingut quan ho has cregut oportú (sé que ara t'espera a tu demà).
Per haver aguantat a l'altre cantó del telèfon fins que la bateria ha dit prou.
Per "haver passat per alt" les meves sortides de to.
Perquè malgrat no veure-ho clar i dir-m'ho heu assumit que em tirés a la piscina.
Per haver-me'n tret quan no hi ha hagut aigua.
Per entendre que el verd no m'agradés (sempre em recordarà algú i fins i tot sé que d'aquí un temps espero poder somriure).
Per cada una de les frases, cançons, correus i sms que he rebut amb paraules que no eren per compromís.
Per estar en guàrdia les 24 hores.

Us debia l'espai... espero que amb això es reflexi una mínima part del que ha representat tot en l'aspecte que sabeu... i saber estar a l'altura!


EL REFLEX: "siempre sereis mis ángeles"

Introspecció

"Sóc navegant solitari, sóc mariner sense port... " així comença una de les millors cançons dels Lax'n'busto i la que m'ha vingut al cap aquest matí en sortir de casa... les 6 i poc del matí, ningú al carrer, només el silenci i el despertar d'una ciutat, d'unes persones que com formiguetes començaran la seva rutina... cotxes comptats amb els dits d'una mà són els que m'he creuat per la via principal, en canvi el petit "plaer" de ser-ne concient... tot perquè en arribar a Riudellots hagi de posar els peus a terra i posar el turbo.

I entre mostra i mostra analitzada el comentari d'un company que em fa adonar de quelcom que es surt d'allò habitual els darrers 19 anys... aquest és el primer que no miro quan és quinze de setembre, que no preparo l'estoig ni que l'estudi fa olor de llibres nous... créixer, seguir aprenent cada dia coses que ni mil pàgines poden ensenyar... aprenent a viure!

Ara espero canvis, no sé quan ni on, qui m'acompanyarà en la pròxima aventura ni qui es negarà a esperar a que torni... però sé que n'hi ha moltes ganes, motius personificats i d'altres que costa explicar en paraules... i en la llunyania sento aquella veueta que et diu "avui pot ser veritat" i tan de bo que per algun cop tingui raó!

EL REFLEX: "totes aquelles pors de sobte s'han fos si et sento a prop" (no dexis mai de "silbar")

Joc de sentiments

Avui retorno al blog amb un text fet a mida... de què? de sensacions...

"Fa dos mesos que vas reaparèixer a la meva vida i des de llavors inútils han estat els intents de foragitar fantasmes. En silenci t’havia estimat, recolzat quan la cama va decidir començar arrossegar instants i gaudit de les victòries que t’alegraven mesos d’hivern.
Callada, a la vora però en la distància vaig aprendre a veure’t com aquell en qui es pot comptar però que és inaccessible.
De sobte, sense esperar-ho, després d’un sopar compartit entre companys, missatges i un joc que inicies i que continuo. Em vas triar com la teva víctima i jo, tot i ser-ne conscient vaig creure en poder guanyar-te la partida si et canviava les normes, pura utopia! I entre tirada i tirada et confesso el què aposto, em despullo l’ànima amb l’esperança que vegis què hi ha rere la timidesa, rere els vint-i-dos anys i el munt de paraules que més enllà de buscar l’estètica són sinceres... altre acte en va. Ser conscient que ens separa l’edat i posar-li un altre nom és covardia. Voler que malgrat tot jo segueixi jugant, segurament sigui egoisme... seguir mantenint l’esperança tot i haver vist la realitat és dantesc...
I alhora que escric aquestes línies, mentre la meva part cerebral demana parar, que surtis d’un cop per tots dels meus pensaments i que comenci a fer via lluny de tu, el meu jo sentimental anhela notícies teves, que tornis aquesta nit com ho vas fer per primer cop al juliol i que, si és possible, deixin de ser paraules per passar a ser fets. (Boja ingenuïtat!). "

Dia 1

Avui, per demà.

Perquè malgrat comptar ja amb 3 mesos demà serà el dia u... i com els nens el primer dia d'escola tinc sensacions diverses. D'un cantó nerviosisme per veure com portaré l'ànim, si em treuran de pullaguera o si pel contrari mantindré bé tot a on toca, per altre la convicció que me`n puc sorir bé...

Evidentment faltarà bagatge, l'hàbit de fer les coses sola i el saber que si jo no ho faig ningú ho farà per mi... aquests quinze dies els errors seràn personals... esperem que també ho siguin les victòries!

Por vs confiança; nerviosisme vs satisfacció; repte vs repte.

EL REFLEX: "sóc a mig camí, demà seguré amb l'etapa que m'ha de dur fins al cim"