T'escric quan encara no sé de quin color seran els teus ulls ni quina cara fas... però, saps? Som molts els que esperem maig amb una sensació extranya d'impaciència i necessitat d'anar tranquil·ls (perquè encara hem de fer massa).
És nombrar-te i provocar somriures a aquells que sabem de tu.No t'extranyis quan d'aquí uns anys et repeteixin què va provocar la teva notícia -incredulitat i alegria-. No riguis tampoc en saber de la cara de qui més t'estima quan cofois ells parlaven d'un futur proper ja a tres ni tampoc si et comenten que algú en un atarda de bàsquet, enmig d'un pavelló es va haver d'asseure's mentre s'eixugava les llàgrimes i no deixava de somriure...
Segurament no entenguis res del que hi ha escrit ni perquè les coses en el dia a dia avancen a rodolons però sense descans... hi ha qui pensarà el contrari però arribes en un bon moment... no dubtis que es desviuran per tu, que els avis i oncles (com no) ja fan plans al teu cantó i s'imaginen tardes fen-te de cangur...
I jo, que malgrat necessiti que maig no tingui pressa per arribar, ja tinc ganes que soni el telèfon, tenir-te a prop, veure't, i que també et pugui ensenyar quelcom...
Avui per ell, qui tantes converses recents omple.
EL REFLEX: "el que faig a cada instant és la força que em fa gran"
2 comentaris:
Tenc molt que envellar-te... en mil i un sentits, poc a poc en mica a mica les novel·les van agafant sentit, es van dissenyant i conquirint racons que mai ningú hauria esperat, però això es la simple actitut del escriptor que pot triar el seu propi desenllàs.
un petonàssss!!!!!
Molt bonic,
moltes gràcies :)
Publica un comentari a l'entrada