Enfadada...no

No és estar enfadada o no estar-ho, és la sensació d'estar esperant quelcom més que no arriba -i potser aquí la culpa és meva-.
És la necessitat de rebre una altra explicació, que estirin de tu quan tu no pots, d'una pregunta en el moment adequat, d'insistència i mirar als ulls amb sinceritat... que et miri i no pensi que acabaràs mofant-te de mi, que callaràs, o que canviaràs de tema, que més enllà d'ironia hi hagi veritat... que les paraules sonin a segures i no a "potser"... que em rebatis allò que creus que no és cert i que emfatitzis allò que penses amb seguretat... que no hagi de donar més explicacions de qui i com sóc i que intentis veure-ho per tu...
Escric això mentre m'adono que amaga , en part, cert egoísme... -com tota conversa-.

Aquest post...un mirall de sensacions!


EL REFLEX: "El que crec és el que sóc, però sé que no tinc temps per aprendre-ho tot"

Londres 09 i "resum" de l'any

Aquesta entrada és "doble"...

D'una banda hauria de ser el resum i propòsits per l'any que acabem i el que estem a punt d'encetar, però crec que no el puc fer, ja que el millor resum i les línies a seguir els següents dotze mesos estan ben reflectides en els posts... sentiments, il·lusions, plans... només cal llegir-los.. -i demanar que juny sigui el punt de partida-.

Per altre cantò, LONDRES. És com men l'havien pintada... freda, diversa, rica culturalment parlant, amb un punt d'horterimesme -tipic dels anglesos- però molt recomenable si el que es vol és submergir-se en un estil particular. Des de Paddington a Trafalgar Squere, passant per Covent Garden i el Big Ben sempre hi ha què et sorprèn -més enllà de l'arquitectura-.
A part, m'enduc dos coneguts amb qui m'espero retrobar per Galicia!
Londres, per mi, era sinònim de repte,a aquells que em van avisar... tenieu raò, era massa complicat! -hi ha silencis que fan mal..., no podem pretendre que els altres facin allò que no farem mai nosaltres mateixos-

Fins la propera!!

EL REFLEX: "la vida és una novel·la que algú ha escrit per mi"

Nadal

Avui entrada típica de les dates en les que ens trobem, on el fred, els torrons i la felicitat en els ulls dels més menuts inunden carrers i llars. (Per una altra entrada deixarem la part menys "agradable" -consumisme, hipocresia...-)
Doncs res, a gaudir dels àpats, dels que més estimem i enviem un somriure a aquells que per a o per be no es reuniran amb nosaltres...

Des d'aquestes línies, BONES FESTES!

*Ens retrobem a la tornada, Londres ens espera!

EL REFLEX: "avui que no em fa falta veure't, ni tan sols parlar, per saber que estàs al meu costat"

Per sis mesos...a reveure

Avui per sis mesos de laboratori. Com diu un il·lustre i versionat poeta "caminante no hay camino, se hace camino al andar", dons per la part de camí fet i compartit amb els companys... perquè és un luxe l'ambient que s'hi respira i, malgrat hi hagi qui no ho cregui, el bon rotllo és una part important dels resultats obtinguts...
No se'm oblidarà mai ni la olor, ni la primera imatge, ni la impressió de cadascú del dia que vaig arribar, amb nervis i una por considerable... ara em fa mandra marxar i que el despertador no soni a les set, la rutina, Celrà i el que això representa.
Personificar en quí i què és absurd, però sempre hi ha amb qui tractes més, ja sigui per afinitat i/o per obligació, hi ha qui amb pocs dies va saber veure més enllà d'una simple "faxada"... a ella, a la seva bogeria continguda, als seus nervis quan creia que la feina la desbordaria (mai ho va aconseguir), als seus consells... un plaer haver après al teu cantó!

De TOTS m'emporto un grapat de bons moments, atacs de riure, comentaris amb o sense sentit i consells...
Segur... A REVEURE!


EL REFLEX: "no se es mas rico el que mas lleva sino el que algo tiene y lo conserva "

Assumpte arxivat

I altre cop entre escrits i música apareixes... com aquell fantasma que veus a tot arreu... i amb tot, decideixo donar paraules a setiments, verbalitzar-los per descarregar quelcom que pesa... sembla extrany no? No diré res i en canvi penjo el text en la immensitat de la xarxa, on la persona que menys t'esperes es qui ho llegiex... però avui això poc m'espanta (o potser si, malgrat prefereixo no pensar-hi...).

Cerco mots i em reafirmo en que no em vull tornar a trencar, que no vull jugar aquesta partida... i sé que no en tens cap culpa perquè ni tan sols saps que aquest text t'apunta... avui quan el viatge s'acaba, clicko "publicar", demà que els meus ulls no respiraran a mar en veure't segurament sigui més fàcil el camí a traçar.

Hi ha qui pensa que m'hagués hagut de descobrir, plantar-me i dir-te que la "nena" que tens davant sent, observa i pensa... que no és tan freda com aparenta, que no podia evitar posar-se nerviosa quan creuaves la porta i que amb no més de tres paraules ja te l'havies guanyat... que no et tenia por i que si t'evitava era per no caure de més amunt...
Avui que es tanca una porta decideixo "parlar", decisió presa a consciència...ASSUMPTE ARXIVAT


EL REFLEX: "la soledad es la hipoteca de mi corazon"