20

Ahir ja vaig canviar l’1 pel 2... dia de feina sense gaire res d’especial a no ser dels que em van regalar dos minuts del seu temps per fer-lo millor. GRÀCIES per recordar-vos de mi!

Miro enrere aquest any i... Senegal és el primer que recordo, quantes sensacions acumulades en 10 jorns! Turin i el bàsquet és inevitable, ara encara més quan hi ha hagut tants canvis. Guipuzkoa... el més semblant al futur esperat. Tardes de conversa i el gir del rumb (a nivell d’estudis i personal)... sé que es el millor. Hi ha un munt de detalls emmagatzemats al calaix al llarg d’aquests dotze mesos i haver tingut a la vora amics i família el que fa que cada dia surti el sol.

*És inevitable... 20 mirades al cel.

EL REFLEX: ”Se van las última luces y acaba la función, se van y tu no estas, (creía necesitarte)”

Reflexions

Aviat quedaran enrere els dos mesos de feina a la fàbrica, amb ells veig clar què no vull pel demà, però em quedaré amb el que m’han proporcionat: estalvis i reflexions (algunes d’elles aquí reflectides).

Introspecció. Sóc una més en aquest immens món, com a molt una mera peça del puzle de certes persones.

Resto buscant un camí que em condueixi a allò que he imaginat com a proper a la vida que vull (sense considerar-me una idealista), perseguint objectius i deixant de banda el que no m’agrada o considero injust. El que no tinc tant clar és on trobar-lo i qui m’acompanyarà.

Enyoro moments i gent. Alguns perquè ens han deixat, altres perquè no els tinc a la vora tot i la proximitat quilomètrica.

Avui sé i em repeteixo que és millor no esperar res... perquè tan sols som un gra de sorra en un immens desert.

EL REFLEX: “¿como terminan los mensajes que no mandas?

Oportunitats

Diria que ja puc penjar l’escrit tot i la falta d’oficialitat degut a la burocràcia. Aquest text, com la persona a qui va dirigit (difícilment li arribi, però tan li fa), esperava pacient la oportunitat i avui, quan aquest rumor sona tan com per considerar-se una realitat... he decidit no guardar més el text - dedicatòria,felicitació- al calaix.

Les ratlles següents van per algú que tot i haver compartit pocs minuts al llarg de l’any, gràcies a les casualitats d’una tarda d’abril ha fet dibuixar més d’un somriure després d’estones d’espera.

Ara li arriba el moment de capitanejar un projecte que més enllà de ser-ne una peça, n’és la clau (si més no, la visible). Sempre s’ha dit que per tenir una oportunitat de luxe cal ser en el lloc i el moment adequat però això no és tot i en aquest cas se li afegeixen treball, sacrifici, constància i il·lusió, amb aquests ingredients el projecte que arrencarà té totes les de triomfar, com a mínim a nivell personal. Passet a passet, dia rere dia i fent allò que li agradava ha anat aprenent al costat de bons mestres i ara li toca recollir el que ha sembrat. No serà a dalt de tot, però des d’aquí toca –i es pot- créixer.

No sé si seran derrotes o victòries el que veurem, si serà època d’èxits o tocarà patir, del que estic segura és que a la pista ho donaràs tot i nosaltres, des de les grades ho viurem amb la mateixa força que els últims anys, perquè tot i començar... confiem en tu! (i en l’equip)

EL REFLEX: ”si la vida te brinda una oportunidad, siente tu alma si quiere ganar”

No esperar

Amb el temps una aprèn que és millor NO ESPERAR res de ningú, perquè el millor és que et sorprenguin o senzillament trobar-ho per mi mateixa o per casualitat.

*La felicitat no ha de ser un destí, sinó un trajecte.

EL REFLEX: "Tot va massa lent, però no vull callar, no els moment d'abandonar"

Pot ser...

Rutina, pas dels dies... poques coses a dir



EL REFLEX: "puede ser que la vida me guie hasta el sol"

Nit d'estiu

• Perquè m’ho vaig passar genial
• Perquè la necessitava després de tot.
• Per tots els bitllets només d’anada d’ahir (i els de tornada de demà)
• Per els stops i les voltes donades.
• Per les cocacoles, les cerveses i els cubates.
• Per un objectiu complert
• Perquè vaig riure i et vaig veure riure.
• Perquè les coses poden canviar de rumb quan menys t’ho esperes.
• Perquè observant i callant també s’aprèn.
• Perquè la vaig compartir amb dos persones molt diferents i alhora algú únics i imprescindibles en aquest camí.

Sencillament: NIT D’ESTIU.

EL REFLEX: "Me juego un ajedrez con tu historia"

Endavant

Des d’aquestes línies, GRÀCIES als que heu donat llum a aquests dies, als que hi heu sigut estan a la vora o en la distància.

AMUNT! Als que estan patint, junts hem fet una pinya.

GRÀCIES per aquest cafè, sé que també el necessites.

I a tu, que t’he vist observant tres passos enrere... saps que toca mirar endavant, aquest cop no ens pot vèncer. (no diràs mai res, ho sé, no obstant saps que pel que necessitis...).

* En situacions com aquesta un s'adona que malgrat viure a ritmes diferents, no estem sols.

EL REFLEX: “Adelante, a por los sueños”

Per sempre

Ha arribat el final. Te n’has anat després de tres anys i una vida. No vull recordar-te com últimament. Des d’aquell 24 de juny poc a poc et vas anar apagant, els passejos que vas començar, cada cop es van anar escurçant fins que darrera la cadira vaig conèixer llocs de les Deveses on hi tocava la fresca en ple estiu. Em venen a la memòria divendres en què em veies venir tot assegut i quan et donava la mà, esbossaves un somriure, amb això ja n’hi havia prou. Saps? el primer cop que vas ingressar era el primer estiu que vaig treballar, encara parlaves i em vas animar quan a les tardes et venia a veure cansada, no sé perquè però en guardo varies de tardes d’aquelles.
Malgrat tot, avui el que més present tinc és Cassà. Quan abans d’anar a dormir et deia que quan t’aixequessis a les 6 em vinguessis a despertar per anar a regar...mai em vas dir res abans de les 8; quan anàvem a parar la fresca amb els veïns; els dimecres a mercat i els quilos de pomes de la Gracieta i quan ja de més gran et quedaves amb mi perquè no volia anar a bosc. Amb tu i l’avia vaig passar estius, pacient i atent perquè no hi hagués cap mala cara, perquè sabies com ningú que enyorava casa i després de la visita de la mare... em deixaves guanyar al parxís, “sortosa!” repeties, ara sé que no era casualitat que sempre perdessis. Les castanyes a la llar de foc i el preparar les estelles per fer un bon caliu, per més que m’hi vaig fixar...mai n’he après; el primer aficionat al Barça que vaig conèixer...mirant-lo per la tele i escoltant-lo per la ràdio...ara entenc perquè... podria omplir un munt de línies amb moments on et veig, on et recordo.
Ens has ensenyat una part del camí ara ens toca a nosaltres continuar-lo.
Siguis on siguis, sempre amb tu.

EL REFLEX: "trobarem a faltar el teu somriure"