No puc escriure...

No puc escriure res si penso que ho llegiràs. Si en sóc conscient només busco la bellesa dels mots, textos buits però ben sonants o simplement, si penso que llegeixes, deixo el paper en blanc.

No escric perquè m’espanta què en puguis extreure, la impressió que tindràs i fins i tot que vegis més enllà, perquè quan deixo que el bolígraf traci línies surt l’essència i aquella veueta que tots duem dins.

Si penso que ets a l’altra cantó de la pantalla poso massa cops a la balança el “si” i el “no”, si puc escriure o és millor que ho desi al calaix.

Però avui escric i deixo la por a banda perquè si no ho faig no seré jo ni tampoc es complirà l’objectiu d’”Espai diàfon”: desconnectar i deixar a l’aire coses que dites...mai (o poques vegades) veurien la llum.

Si has arribat fins a aquest text, ets el “tu”... espero que com a mínim hagis desconnectat del teu dia a dia dos minuts. Deixar o no la teva petjada als comentaris ja és cosa teva, però què costa?

EL REFLEX: "Algunas veces vivo y otras veces la vida se me va con lo que escribo"

Sort Marc!

Avui, des d'aquest petit raconet, per en Marc.
Perquè l'MVP de la lliga s'acomiada de l'ACB i pren rumb als EUA des de Girona. (gest que l'honra encara més).
Partit rere partit ens ha fet vibrar amb les seves esmaixades, els tirs "fàcils", la defensa, el treure faltes del rival més dur i el joc en equip. Els números parlen per si sols, però en directe -ja sigui des del seient de Fontajau o essent visitant i seguint per la TV o la ràdio- era... dels millors (bé el millor 5 d'Europa).
El que el mitjà dels Gasol ha demostrat aquí pocs s'ho podien imaginar quan va arribar des del Barça, ha crescut i...de quina manera!
MARC, molta sort! i tan de bo que si d'aquí uns anys tornes a jugar a l'ACB (i nosaltres encara siguem on a dalt), et puguem tornar amb una ovació el que ens has donat aquests dos anys (que no és poc).



EL REFLEX: "segueix el que et dicti la raó"

Camino...

Camino, fa fred. M’he deixat la jaqueta i malgrat ser juny les nits encara no són càlides; tot i que potser no és això el que em fa tremolar...
Camino per arribar a casa, però també per allunyar-me. Avui no puc més. Altre cop veig clar que “cor” i “possible” no van junts i necessito posar distàncies malgrat aquesta volta sé que serà més complicat. Vull deixar enrere promeses que demà no es compliran, esperances de “potser avui”, paraules dites per quedar bé o silencis que callen el que un cap crida.
Camino per uns carrers que em conec a ulls clucs mentre el meu pensament degusta un combinat de rom i les mans dibuixen línies sobre un paper blanc (un de tants altres que quedarà guardat en un calaix).
Sé que em costarà seguir recte evitant certs moviments que només tenen un sol objectiu “saber-ne”, més quan hi ha qui per a prop que estigui sempre serà un autèntic desconegut, però qui sap què hi ha més enllà de la carretera de corbes?

Camino sola, desgranant cada instant de por, cada moment somrigut, cada pas que ara començo a fer, però en la freda nit... encara veig el seu somriure abans de l’últim adéu.

Una abraçada.

EL REFLEX: "que lento es el coco cuando hay que aprender"

Segueixo buscant...

... aquell somriure que vas perdre fa uns dies. Busco aquella mirada que es divertia amb acudits dolents i cerco en tu aquelles poques paraules que il·luminaven el dia.

Ho busco i no ho trobo, enlloc d’això mirades que tallen, paraules que calles però que ressonen com una tempesta i algú absent de tot i d’esquenes al món ( o com a mínim, d’esquenes a mi).

Avui no faré com Pereza (“sigo buscando tu sonrisa en la barra de un bar”), tot i que m’agradaria que amb la birra que em deus es canviés el guió recent...

*Decideixo allunyar-me i seguir la pista des de la barrera, tan de bo em retrobi amb el somriure a mig camí.

Una abraçada

EL REFLEX: "me gustaría despertarme en un río siendo gota de agua y dejarme llevar"

Segueix

Veure’l tot i no coincidir, m’alegra el dia. Saber on trobar-lo (de moment) i que ni el mòbil ni el mail indiquin que hi ha un nou missatge complint el “si me’n vaig, tranquil·la que et dic alguna cosa” em dóna un bri d’esperança avui que tothom creu que això s’ensorra. Perquè si la situació no avancés o no es veiés una llumeta al final del camí ell ja no seguiria aquí, on va arribar amb una oportunitat sota el braç que ha aprofitat d’allò més bé. Segurament hauria començat les seves vacances i/o ja buscaria un nou destí, però tot des de la seva terra.
Les coses no van bé, les notícies que arriben no són d’allò més bones tot i que encara hi ha temps; però avui l’he vist, és aquí i això a part d’alegrar-me’n per ell (també per mi) vol dir que de moment, l’any que ve, encara som al lloc que ens toca.

Una abraçada!

EL REFLEX: "Si has perdut saps que és guanyar..." GIRONA ACB