Tancat per vacances

D'aquí 24 hores l'avió ja hauria d'haver aterrat al país dels somriures (Tailàndia), allà on diuen que la gent és feliç i fer bona cara tot i tenir un mal dia és l'habitual.

M'ho prenc com un parèntesis a la rutina, a tot, amb la convicció que a la tornada tot continuarà igual i diferent a l'hora... que a l'aeroport em retrobaré amb aquells que esperen que gaudeixi a l'hora que retorni aviat... (jo també els trobaré a faltar... però viatgen amb mi).

Dons res gent... a aprofitar l'estiu, les vacances, les terrassetes a la fresca i el desconnectar amb els amics...

Els avions poden volar lluny (però sempre emprenen el camí de tornada) i els meus tenen com a destí....

EL REFLEX: "Jura'm que tot el que estem vivint no és un miratge.Fes-me riure i diga'm que la Lluna rebenta d'enveja quan ens mira"

Rosa negra

Avui poso una rosa negra al seu record.

Ens ha deixat després d’una caiguda dins la rutina i una vida. D’ell i la seva vida poc en puc dir, era home d’escasses paraules però un observador de tot el del seu entorn.

De petita, quan passava estius a Bonmatí, ell feia vida entre la Rovira i casa i mai amb més explicacions del compte. Ara, d’uns anys ençà, havia canviat en la manera de despedir-se i el tarannà... el veia somriure de tan en quan, amb la brometa de “aquí fent companyia als vells” que em feien veure l’avi que sempre havia tingut però que fins aleshores no s’havia fet notori.

Al meu record queda aquell que aparcava la moto a l’ombra sense lligar a la farola (quins temps aquells... ja fa vint anys), el solitari guardià de la Rovira durant molts matins (fins que l’edat va pesar massa) i aquell que des de la butaca del menjador renegava perquè a la caixa tonta no feien res de bo o el que se li havia dit no era de la seva opinió.

Per damunt de tot avui miraré els ulls dels que l’acompanyarem fins l’últim i sé que hi veuré unió... i és que ell i l’àvia són, per damunt de tot, el nexe comú en qualsevol trobada, el pas del temps personificat.

Des d’aquestes línies una menció especial a aquells que fan aquestes hores més passables, als que estan pendents que l’equilibrista de somnis no caigui i que quan ho fa trobi una abraçada que encoratja a seguir endavant.

Fins la propera. 

EL REFLEX: avui els cu-cuts callaran durant uns instants... silenci, sonaran les campanes