Reflexos del present

No hi ha millor metàfora per resumir el moment actual que la imatge del post.

-.-No m'ha calgut posar-me la disfressa per somriure .-.

.-. Moments per fer el boig tot recordant les Barbies... valen la pena -.-

-.- Perquè hi ha estones on el rellotge s'hauria de parar i fer eterna la sensació de benestar? .-.

.-. Si un mes ha passat tan ràpid... també ho faràn 15 dies! -.-

-.- Sé que el temps no esborrarà el que és bo i és de veritat .-.

Fins la propera!



EL REFLEX: "si me pintas un mundo... me cuelo en tu cuadro"

Sensacions II

.-. És cert, hi ha coses no catalogades com a “drogues” que creen addicció -.-

-.- Intentant normalitzar la situació, vaig per bon camí ! .-.

.-. Hi ha retrobaments que venen de gust, d’altres no tant -.-

-.-Tinc moltes ganes de viure l’aventura, quina? M’acompanyes? .-.

.-.Vull volar, sentir l’aire a la cara i oblidar-me del rellotge -.-

-.- Moments perduts, instants viscuts .-.

EL REFLEX: "quisiera ser un verso dentro de tus pensamientos, que susurres que ya has llegado y que a mi lado eres feliz"

Trossets del que visc

-reflexions escrites el matí del 2 de juny en una llibreta de viatge a l'habitació 405 d'una clínica barcelonina-

L'espera es fa llarga en una freda i impersonal habitació d'hospital. Fa trenta minuts que se l'han endut al qiròfan i ja em conec pam a pam el que és el meu habitacle durant les pròximes vint-i-quatre hores; la música a l'mp3 és la millor companyia juntament amb el telèfon, el boli i el llibre.

Tinc temps per pensar i reflexionar i, malgrat la situació, ho agraeixo. Últimament la meva vida sembla avançar a massa revolucions per minut.

En moments com els d'avui una és capaç de veure qui te a la vora i reafirmar allò que ja saps, que no tenen preu els remitents dels missatges, que és un luxe que el destí els posi enmig del camí perquè compartir-hi el trajecte no és un repte sinó una paleta de colors alegres per anar pintant el més fantàstic de tots els quadres.

I penso en ell, el culpable de que em toqui l'anell i torni a ahir, on un petó i un "tot sortirà bé" em van semblar el millor dels equipatges per marxar a primera hora del matí sense que la son faci aclucar els ulls ni mermar les forces. M'ha girat el dia a dia cap a bé. El telèfon indica quelcom de nou, miro el rellotge i sense obrir-lo sé que són notícies seves, un equivalent a "sóc aquí i no em mouré" que alleugeren l'espera i les hores restants aquí dins. És també una mirada perduda en l'horitzó, somriures còmplices en una tarda plujosa i escalons d'una muralla on divagar. És present i futur.

No sóc ni vull ser perfecte, però si acceptar i ser acceptada amb els defectes i les virtuts, sentir-me part dels que no em deixen caure ni deixaré s'enfonsin, compartir-hi les victòries i treure ferro a les derrotes...

Per ells, per vosaltres, per tu... això val la pena!!




EL REFLEX "Crec en les persones que miren als ulls"