Qui diu que ser jove és sinònim de tenir temps? Davant d'un comentari en una conversa decideixo escriure quelcom que fa temps que em balla pel cap... els dies haurien de tenir més hores!!
Cert és que cadascú s'organitza com vol i davant una muntanya de coses per fer, segurament, acabo triant la que menys caldria, però bé, què hi farem?! Feina, classes, apunts, estudiar i un cop a casa el que més de gust ve és desconectar, escriure i anar a fer el toc amb aquells amics que abandonem massa sovint del que voldríem i acaben en un segon pla (per sort, són comprensius). En aquest mateix moment hi ha uns apunts davant el teclat que em recorden que demà els toca a ells, no obstant avui prefereixo actualitzar, ja m'han acompanyat massa estona! I a l'altra banda del telèfon un sopar pendent i algú que reclama un dinar de familia...!!
Relacionat amb el temps hi ha les prioritats que cadascú es marca. La família, els amics són important, però també ho és acabar quan abans allò que hem començat i poder tenir uns estalvis per poder gastar-los amb el que ens fa disfrutar, o no? Triar què passa a davant sovint costa massa. En joc entra el tema esforç. Sóc incapaç de presentar-me un examen amb la sensació que no he fet res (més sempre), hi ha uns mínims que cal complir i sempre aspirar més, no conformar-se amb un nivell de seguretat si es pot accedir al superior; el mateix a la feina. Vull estar segura que si les coses surten malament no serà per no haver-hi posat interés i ganes, sinò perquè alguna cosa ha fallat...
I en arribar a casa després de sopar un sofà que t'enganxa, uns ulls que es tanquen i demanen que el despertador no soni... però un cap que crida que queda molt per fer, i agafar-s'ho amb energia i el millor dels somriures només depèn de mi mateixa... així que A PER TOTES! [entre tot segur que hi ha temps per una conversa via internet o telèfon ;) o una bona lectura ]
EL REFLEX: "no esperes más a las agujas del reloj, a ellas no les importas ni tu ni nadie"
