Espai diàfan

Diari de viatge Donosti III

2012-02-02T23:24:00.000+01:00

De nou a l'apartament toca penjar fotos i recordar moments viscuts.
Encarem l'últim tram del viatge, el més feixuc, la tornada. És moment de fer el sopar, començar a organitzar la maleta i no serà fins demà, després de llegir com està el país, que decidirem com encarem la carretera.
Del dia d'avui molt a comentar i a retenir. Ens llevem amb un paissatge enferinat i el cel que ens declara nevada indefinida, cosa que ens fa replentejar tot el que teníem previst. Decidim descartar l'Eureka Zientzia Museoa (museu de la ciència) i gaudir d'un matí de passeig per una Donosti nevada com poques vegades passa a recomenació de la Mar y Mar, la millor amfitriona que podíem trobar. La veritat és que la elecció és boníssima! Continuem per un dinar a A fuego negro, degustació de sabors nous i tradicionals amb textures inverosímils. Un plaer sense cap mena de dubte (el preu és adecuat al servei ofert). El local és diferent a les tavernes, modern, i el tracte una passada!
Tornem a mirar al cel i el termòmetre i decidim que el millor per prevenir és tornar de dia a Igeldo (200 mentres amb gel poden ser complicats) i assegurar la jugada. Per això, amb l'estòmac ple, la Concha ja sense neu però amb els carrers blancs, ens enfundem el banyador i ens submargim a les aigües termals de la Perla amb l'estona suficient com per ser a les sis al què durnt tres dies és casa nosatra.

*Acabo el post bastant més tard del que l'he començat, empapada de notícies i, ho confesso, amb una por a la tornada molt considerable. Estic del fred siberià fins molt amunt.

FINS AVIAT

EL REFLEX: "volveré junto a ti"

Diari de viatge Donosti II

2012-02-01T21:40:00.000+01:00

De tornada a l'apartament i després de gaudir d'uns bons pintxos toca fer revista al dia.

Hem recorregut Orio, Zarautz, Getaria, Zumaia i Hondarribia sota la pluja i el que comporta: veure allò bàsic, enfundar-nos abric i gorro i fer-se l'orni davant la sensció d'un nas glaçat.

Mirem al cel i està gris, amb un clima siberià i l'ona de fred que invadeix Catalunya també fa estralls al nord. Esparem que es comporti i no faci variar els plans just a l'equador d'aquests dies de desconnexió. Del contrari gaudirem del paissatge i les provisions que ja tenim a l'armari.

Al mal temps... ganes i a disfrutar.

Fins demà!

EL REFLEX: "tus ojos azules son mi religión"

Diari de viatge Donosti I

2012-01-31T21:49:00.004+01:00

Arribem a la ciutat senyorial després de 7 hores de viatge i haver "gaudit" d'un àmpli ventall de meteorologia.

Em retribo amb un paissatge que m'ès conegut enmig de pluja i fred que conviden a resguardar-se a l'estudi i descansar per reprendre forces i continuar demà amb la ruta prevista ja que no hi ha gaires previsions de millora.

Tot i la grisor Donosti em transporta al pas amainat del temps i la companyia hi ajuda.

Les coses han canviat molt i poc alhora amb l'any que fa d'aquesta entrada i la veritat és que és positiu. Torno allà on em sento com a casa amb la "missió" complerta, orgullosa i satisfeta de conduir durant massa hores amb algú al cantó... i és que aquest cop... a la sorra de la Concha un cor quedarà dibuixat fins que la marea l'esborri...

Demà més!

EL REFLEX: "duerme la Luna en San Sebastián, oigo llover y pienso en ti"

El primer de l'any

2012-01-07T14:15:00.001+01:00

Amb una mica de retard però no amb menys coses a dir arriba el primer post de l'any.

L'anterior el vaig acomiadar sense la típica entrada "resum de l'any" ni "la llista de nous propòsits" i és que per resum què millor que repassar els posts escrits i per "propósits" fer el mateix però en visió futurista... diuen que sóc transparent i, per més que costi reconèixer-ho, tenen raò.

Tinc la vista posada en la propera parada al calendari laboral, per mi, la setmana a cavall entre gener i febrer. Hi ha ganes de desconnectar de la rutina i reprendre forces.

Durant les darreres setmanes, i com a colofó de sensacions, he sabut posar "nom" al meu estat professional: estic de passada. De passada en un lloc on ni em sento realitzada ni valorada, on sembla que pesi més l'edat que l'experiència, on disfruto i em recreo en els bons moments i mirades de complicitat (deu ser per l'escassetat d'aquestes estones), on no sé fins quan, però sé que en vull sortir, perquè a partir d'aquest moment sé que el meu rostre la tarda de l'últim dia de la setmana de festa, canviarà. Amb tot això escric i dic en veu alta el que un entorn proper ja fa setmanes que coneix (i lamento si arriba a vistes dels meus superiors, tot i que potser així algú entendrà més coses): busco nou destí!

Emprenem el nou any amb energies igual de (des)carregades que el passat tot i la sensació que segueixo sumant per més d'un(a).

Tinc ganes de gaudir, de saltar, plorar, riure, viatjar, descansar, compartir, evadir-me de tot... VIURE!

Una abraçada i fins la propera.

EL REFLEX: " sé que la vida em va xuclant la vida per un sou, tot i així sense motiu i estúpidament, crec que sóc feliç"

Bon Nadal

2011-12-23T11:29:00.000+01:00

A escasses hores perquè les taules es comencin a omplir de menjar i il·lusions només espero que gaudiu d'aquestes dates, que ens deixem endur per uns moments per la màgia que desprèn aquell arbre il·luminat, el Tió en mans del més menut o els retrobaments amb qui fa massa que no veiem.

Que el temps s'aturi per una estona!

Des d'aquestes línies: BONES FESTES!!!

EL REFLEX "Al teu costat el temps camina sense presses"

Dedicatória

2011-12-18T18:27:00.001+01:00

Avui entrada dedicada a aquella persona que fa més passables hores grises, aquell capaç de no caminar ni més endavant ni més enrere sinó al meu cantó, el "culpable" que aquest Nadal sigui molt diferent als passats i el destinetari d'un bitllet amb final a una anhelada Donostia.

Segurament per més que busqui al calaix dels mots per dir no trobi els adients, les intento ajuntar i avui sóc incapaç de formar frases llargues, i és que quan el cor parla és tan difícil que ho facin les mans i el bolígraf...

Lluny queden aquells passejos vora l'Onyar (d'amagat dels meus angels de la guarda), aquell dofí als Àngels per celebrar una merescuda victòria, l'avió que em va portar a Tailàndia i l'arribada a Barcelona... però en recordar-ho... segueixo somrient!

Gràcies per intentar entendre'm, per simular-ho quan no ho aconsegueixes, per somriure per coses que abans no haguéssis pensat importants, per deixar-me entrar al teu món i per fer teu el meu... per formar part de la meva vida i seguir sumant!!!

EL REFLEX: "em dones força, per superar els obstacles, creuar mars i muntanyes i acabar tornant a casa"

Torno a escriure

2011-11-26T20:13:00.001+01:00

Em retrobo amb el paper en blanc massa dies després de la última visita i ho faig amb la necessitat que suposa haver de deixar anar "nosequè" (així literalment).

Dies que aparenten ser "fantàstics" però que en tancar la porta de casa es tornen "grisos i ensopits"... serà que dono massa voltes a tot o la constant vital de trobar nous objectius...

Miro al meu voltant, només falla la feina... i avui el meu cap. Potser en el "només" rau el tot... quan una peça falla un ha de ser capaç d'extreure-la i canviar-la. Pel què m'hi va PROMETO intentar-ho.

Recordo Àfrica i sé que he de tornar-hi, em veig deambulant per Girona i sé que la necessito com a camp base, somnio Donostia i noto que és el millor refugi on reemprendre de nou camins...

El passat em bombardeja, el present em fascina i el futur... em desconcerta a la vegada que m'obliga a descobrir-lo.

I és que en les petites coses està la felicitat instantània!

Fins la propera!

EL REFLEX: "¿cuanto pesa el miedo a ser feliz?

Les petites coses

2011-11-06T22:27:00.002+01:00

Les petites coses són aquelles que, veritablement, ens omplen.

Aquell somriure còmplice enmig d'un dinar de família...

El record que et porta la cançò que sona a la ràdio i que et transporta en un indret especial...

La olor que notes a la roba en arribar a casa després d'una tarda de sofà i pel·lícula....

El retrobament fortuit amb aquell vell conegut amb qui fa un any havíeu planificat un cafè a fi de no eternitzar la següent visita...

L'abraçada en el moment inesperat...

Aquell petò robat en una situació compromesa aprofitant que tothom mira cap una altra banda...

L'atac de riure en entendre una mirada i la satisfacció que suposa només entrende's dos...

Quelcom que duus posat i que només entens tu el veritable significat i la història que enmmarca... tocar-la i saber que no t'abandonarà.

Això són coses que valoro, m'omplen i fan menys feixugues hores de rutina

EL REFLEX: "y es que si me miras a los ojos ves lo más bonito que hay en mi, un reflejo de ti"

Post de Fires

2011-11-01T21:06:00.001+01:00

La tardor sembla, per fi, instaurada al dia a dia i això encara es fa més palès en l'hora que es fa fosc, aquella on, sorprès, et mires el rellotge i t'adones que encara et queda bastant per anar a fer companyia al coixí.

Temps de Fires a Girona, de Barraques a les nits (cosa que el teu coll nota en despertar-te) i paradetes -a les que no pots resistir- durant el dia.

Temps del primer temporal de llevant (fluix) a la costa, el mar esverat i el cel amenaçador durant uns dies...

I per sobre de tot, gaudeixo d'una merescuda setmana de vacances.

*El meu dit llueix un pentagrama, el meu rostre un somriure i el meu cor la sensació que estic fent les coses bé.

EL REFLEX: "doblamos las agujas del reloj, el tiempo lo marcaba solo tu corazón"

Diumenge al matí

2011-10-23T13:02:00.002+02:00

I gairebé sense ser-ne conscient em planto a diumenge al matí, una altra setmana passada al calendari i el fred que ja es comença a apoderar de les hores...

Tinc ganes de divendres, on no m'importarà mirar el rellotge, hi haurà dies de desconnexió, de vacances, de Fires... temps per deambular per la devesa entre música i atraccions, per fer la volta de rigor a la Rambla i deixar-se endur per la marea de gent a les paradetes... tardor, olor de castanyes, fred vora al riu,... primera nit de barraques, dies entre setmana al barri vell, fi de festa amb castell de focs... aquest any abrigada per l'escalfor d'aquell que camina al meu cantó... això farà aquests dies molt diferents que les mateixes dates d'altres anys.

Des d'aquest post donar-vos les gràcies als amics bloggers (i els que esteu a la vora físicament) pels ànims en els moments grisos, m'ajuden a veure que no camino sola, i creiue-me, fil a l'agulla per canviar d'aires, no vull estancar-me!

Fins la propera!

EL REFLEX: "y entre dos cristales pedacitos de aquella tarde donde empezamos a soñar"

Post de diumenge

2011-10-16T23:08:00.001+02:00

Som diumenge al vespre... es fa de nit a Girona. Mentre la ciutat universitària es va reomplint jo veig com s'escolen entre els dits les últimes hores del cap de setmana.

Et miro, em mires i a l'hora que em xiuxiueges un dolç "t'estimo" hi regalimo llàgrimes.

No vull tornar a la feina, a la rutina, tremolo; és la mateixa sensació dels preescolars en veure's a la porta de la guarderia. Ells ploren en sentir-se sols, jo, en no sentir-me realitzada.

No he estudiat quatre anys per acabar cobrant menys de mil euros ni notar-me ignorada i qüestionada a cada pas que faig després de l'experiència adquirida en dos anys i tres feines. Puc ser jove però no vull sentir-me culpable de voler somriure cada dia ni per tenir l'edat que tinc (cosa que incrementa la il·lusió alhora que es retallen perspectives). Reivindicava que m'havia guanyat el lloc a base d'esforç i ganes però avui no em serveix de res ni l'energia ni la vitalitat que setmanes enrere volia fer veure als altres i que m'agradaria mantenir en entrar per la porta; ans al contrari, és pensar-hi i sentir-ne buida.

Com el temporitzador d'una bomba el tic-tac del rellotge s'ha instaurat al meu cervell recordant-me que demà s'apropa i que no sé com avançarà la setmana... l'únic que sé és que necessito forces per sortir d'aquí, esmerçar-me per trobar quelcom que m'ompli i no em faci trontollar...

Tinc una vida personal que m'apassiona, que va sobre rodes i amb qui compartir els moments perduts; per això val la pena seguir endavant, cercant nous horitzons.

Fins la propera

EL REFLEX: "te miro a los ojos y no me sale la voz"

Post de tardor

2011-10-09T12:20:00.001+02:00

-.- Per fi ha arribat la fresqueta del matí en treure el braç per sota els llençols ... -.-

-.- Passejant mentre notes la tramuntana que intenta fer més petits els teus passos ... -.-

-.- Olor de sal, moments de "parada tècnica" -.-

-.- Despertar i saber que no has de fer cas al rellotge és un privilegi que només em puc permetre pocs dies a l'any -.-

-.- Sé que integrar-se porta temps ... però sempre hi ha qui ho fa fàcil! -.-

-.- Observar aquell que em fa feliç disfrutar amb els meus... em fa estar satisfeta de tot! -.-

-.- Tinc ganes de caminar per les Deveses tot notant el crick-creck de les fulles sota els peus -.-

EL REFLEX: "I callat sé que saps que amb tu sóc de veritat"

L'entorn importa

2011-09-19T20:03:00.001+02:00

-.- Perquè més enllà de nosaltres hi ha el nostre entorn .-.

.-. Som esclaus del silenci -.-

-.- Sé que vull i puc .-.

-.- Junts i amb esforç... ho podem aconseguir tot .-.

.-. Seguirem sumant, seguirem somniant -.-

Fins la propera

EL REFLEX: "intenta de hacer sin querer lo que quieres de verdad"

A tornar-hi

2011-09-11T22:15:00.000+02:00

* Pels que demà engeguen de nou motors... SORT i ÀNIMS

* Assumir reptes i tenir clar que els POTS assolir

* Hi ha dies que són únics perquè els acompanyants són immillorables

* No em puc cansar de tenir-te a prop... només agrair-vos que no marxeu

* No PREGUNTIS, ACTUA si ho creus necessari

* Allò bo s'acaba... però haver disfrutat de cada moment viscut és el que queda demà

EL REFLEX: "Si el planeta estalla... que nos pille juntos"

Fer-se gran

2011-08-25T10:45:00.000+02:00

El calendari marca que l'agost s'acaba, amb ell la calor també ho farà aviat i els abonats als llibres de text veuran com el retorn a les aules és pròxim.

Per mi és sinònim de fer-se gran.

Quelcom em diu que aquest any no l'oblidaré fàcilment i que hi ha qui fa dies que està barrinant com fer-lo especial. Per això val la pena bufar les espelmes i continuar sumant.
La sort és meva perquè hagi entrat al dia a dia, perquè s'hagi guanyat als meus sense gaire esforç i en un temps récord. ELL és la peça important del puzzle d'avui.

Als amics que espero que comparteixin la vetllada ammb mi, des d'aquestes línies: sou els millors compis de viatge que podia tenir!!
Als que no podran venir per la distància.... sé que ens retrobarem aviat i que res canviarà allò que ens uneix.
I als que no volen venir... sempre hi ha un punt i a part; el nostre és aquest, no cal buscar culpables externs perquè seria enganyar-nos, era cosa de temps, només espero que trobis el que cerques i a poder ser... sigues feliç!

Aques any una altra mirada es sumarà a la del cel. Sé que allà on esteu sou feliços per veure'ns avançar junts.

Fins la propera!!!

Amb ganes de dissabte.

EL REFLEX: Odiem la rutina però temem els canvis... per això ens agraden les sorpreses!

Post matiner

2011-08-12T22:43:00.000+02:00

6:30 del matí. El rellotge indica l'hora de fitxar i... avui no em fa mandra.

Divagar per la columna vertebral que uneix la comarca sense trànsit i el sol amanaçant de sortir en un dia radiant alleugereixen les lleganyes.

Segurament les coses es vegin més senzilles quan el que hi ha més enllà de la feina rutlla i és el més escencial.

Amb les vacances fetes encaro els quatre darrers mesos de l'any amb il·lusions renovades. Tailàndia ha servit per aclarir idees, posar les coses (i les persones) a lloc; desconnectar de tot i veure el que realment va la pena. La distància ha tornat (o posat) el valor real a allò que em mou i ha arraconat allò que és superficial.

Em nego a que la rutina tornia a fer acte de presència i em veig capaç d'evitar-la amb mil-i-un moments diferents.

"Tens una vida, viu-la"... dons... Endavant!!!

Vitalitat, energia, pausa i silenci. Qui s'apunta a aquest viatge?

EL REFLEX: "voy a romper ventanas para que lluevan cristales"

Post-vacances

2011-08-07T17:36:00.000+02:00

Amb es peus ja a Girona i havent dormit el que el cos em demana sembla que el món avanci a càmara lenta.

Les vacances s'acaben després d'haver visitat un país que m'ha aportat vivències (que donen per un extens post), experiències irrepetibles i paissatges de postal tot i deixar-me amb la sensació de poca claredat (si a gustos em refereixo).

Un cop a casa les coses es veuen... diferents (i m'atreviria a dir que des d'una òptica millor).

Amb ganes d'aprofitar cada segon...

Fins la propera

EL REFLEX: "Comptarem estrelles, renegarem del temps perdut"

Tancat per vacances

2011-07-23T12:18:00.001+02:00

D'aquí 24 hores l'avió ja hauria d'haver aterrat al país dels somriures (Tailàndia), allà on diuen que la gent és feliç i fer bona cara tot i tenir un mal dia és l'habitual.

M'ho prenc com un parèntesis a la rutina, a tot, amb la convicció que a la tornada tot continuarà igual i diferent a l'hora... que a l'aeroport em retrobaré amb aquells que esperen que gaudeixi a l'hora que retorni aviat... (jo també els trobaré a faltar... però viatgen amb mi).

Dons res gent... a aprofitar l'estiu, les vacances, les terrassetes a la fresca i el desconnectar amb els amics...

Els avions poden volar lluny (però sempre emprenen el camí de tornada) i els meus tenen com a destí....

EL REFLEX: "Jura'm que tot el que estem vivint no és un miratge.Fes-me riure i diga'm que la Lluna rebenta d'enveja quan ens mira"

Rosa negra

2011-07-15T10:41:00.000+02:00

Avui poso una rosa negra al seu record.

Ens ha deixat després d’una caiguda dins la rutina i una vida. D’ell i la seva vida poc en puc dir, era home d’escasses paraules però un observador de tot el del seu entorn.

De petita, quan passava estius a Bonmatí, ell feia vida entre la Rovira i casa i mai amb més explicacions del compte. Ara, d’uns anys ençà, havia canviat en la manera de despedir-se i el tarannà... el veia somriure de tan en quan, amb la brometa de “aquí fent companyia als vells” que em feien veure l’avi que sempre havia tingut però que fins aleshores no s’havia fet notori.

Al meu record queda aquell que aparcava la moto a l’ombra sense lligar a la farola (quins temps aquells... ja fa vint anys), el solitari guardià de la Rovira durant molts matins (fins que l’edat va pesar massa) i aquell que des de la butaca del menjador renegava perquè a la caixa tonta no feien res de bo o el que se li havia dit no era de la seva opinió.

Per damunt de tot avui miraré els ulls dels que l’acompanyarem fins l’últim i sé que hi veuré unió... i és que ell i l’àvia són, per damunt de tot, el nexe comú en qualsevol trobada, el pas del temps personificat.

Des d’aquestes línies una menció especial a aquells que fan aquestes hores més passables, als que estan pendents que l’equilibrista de somnis no caigui i que quan ho fa trobi una abraçada que encoratja a seguir endavant.

Fins la propera.

EL REFLEX: avui els cu-cuts callaran durant uns instants... silenci, sonaran les campanes

Reflexos del present

2011-06-19T23:22:00.000+02:00

No hi ha millor metàfora per resumir el moment actual que la imatge del post.

-.-No m'ha calgut posar-me la disfressa per somriure .-.

.-. Moments per fer el boig tot recordant les Barbies... valen la pena -.-

-.- Perquè hi ha estones on el rellotge s'hauria de parar i fer eterna la sensació de benestar? .-.

.-. Si un mes ha passat tan ràpid... també ho faràn 15 dies! -.-

-.- Sé que el temps no esborrarà el que és bo i és de veritat .-.

Fins la propera!

EL REFLEX: "si me pintas un mundo... me cuelo en tu cuadro"

Sensacions II

2011-06-13T20:48:00.000+02:00

.-. És cert, hi ha coses no catalogades com a “drogues” que creen addicció -.-

-.- Intentant normalitzar la situació, vaig per bon camí ! .-.

.-. Hi ha retrobaments que venen de gust, d’altres no tant -.-

-.-Tinc moltes ganes de viure l’aventura, quina? M’acompanyes? .-.

.-.Vull volar, sentir l’aire a la cara i oblidar-me del rellotge -.-

-.- Moments perduts, instants viscuts .-.

EL REFLEX: "quisiera ser un verso dentro de tus pensamientos, que susurres que ya has llegado y que a mi lado eres feliz"

Trossets del que visc

2011-06-03T18:11:00.003+02:00

-reflexions escrites el matí del 2 de juny en una llibreta de viatge a l'habitació 405 d'una clínica barcelonina-

L'espera es fa llarga en una freda i impersonal habitació d'hospital. Fa trenta minuts que se l'han endut al qiròfan i ja em conec pam a pam el que és el meu habitacle durant les pròximes vint-i-quatre hores; la música a l'mp3 és la millor companyia juntament amb el telèfon, el boli i el llibre.

Tinc temps per pensar i reflexionar i, malgrat la situació, ho agraeixo. Últimament la meva vida sembla avançar a massa revolucions per minut.

En moments com els d'avui una és capaç de veure qui te a la vora i reafirmar allò que ja saps, que no tenen preu els remitents dels missatges, que és un luxe que el destí els posi enmig del camí perquè compartir-hi el trajecte no és un repte sinó una paleta de colors alegres per anar pintant el més fantàstic de tots els quadres.

I penso en ell, el culpable de que em toqui l'anell i torni a ahir, on un petó i un "tot sortirà bé" em van semblar el millor dels equipatges per marxar a primera hora del matí sense que la son faci aclucar els ulls ni mermar les forces. M'ha girat el dia a dia cap a bé. El telèfon indica quelcom de nou, miro el rellotge i sense obrir-lo sé que són notícies seves, un equivalent a "sóc aquí i no em mouré" que alleugeren l'espera i les hores restants aquí dins. És també una mirada perduda en l'horitzó, somriures còmplices en una tarda plujosa i escalons d'una muralla on divagar. És present i futur.

No sóc ni vull ser perfecte, però si acceptar i ser acceptada amb els defectes i les virtuts, sentir-me part dels que no em deixen caure ni deixaré s'enfonsin, compartir-hi les victòries i treure ferro a les derrotes...

Per ells, per vosaltres, per tu... això val la pena!!

EL REFLEX "Crec en les persones que miren als ulls"

Gir de 180 º

2011-05-22T13:24:00.002+02:00

Hi ha moments en què la vida et sorprèn i igual que de tan en tan et fot dos òsties que et deixen mig estabornit a terra altres vegades et demostra el perquè val la pena continuar lluitant dia a dia, aixecan-te i tornant a reemprendre de nou el camí.
Escric sobre l'ARA!

De sobte em trobo "encadenada" indefinidament a una feina d'allò que he estudiat... en les èpoques que corren quina notícia podria sonar millor? -alguns dels qui passeu per aquí també en coneixeu els "pros", tot i que avui no els esmentaré-.

I una mà a la cintura que no m'espanta, uns ulls que no defujo i que, tot i fer-me por sé que vull que surti bé. Companyia que frena el rellotge i que fa que els dies variin segons la seva presència... No vull quedar-me amb les ganes d'intentar-ho.

I desde la llunyania qui encoratja, qui és capaç de fer reflexionar, qui s'il·lusiona amb notícies alienes i qui demostra que els quilómetres només són unitats físiques perquè realment... està tan a la vora...!!

Fins la propera

EL REFLEX: "sentir passió per alguna cosa és sentir-se viu"

Te hago una confidencia...

2011-05-14T20:28:00.004+02:00

*Que hago promesas e intento cumplir las que hice.

*Que escribo lo que pienso, a veces de ello hago una historia y mezclo realidad con ficcion y... que tengo guardados escritos de antaño.

*Que detesto el silencio cuando no entiendo el lenguaje de una mirada, de lo contrario... me gusta disfrutarlo.

*Que no he fumado , pero respeto que lo hagan, que debe ser regulada en los lugares públicos, no prohibirlo.

*Que tengo vocación de suicida, pero nuca lo puse en practica, cosa que no descarto.

*Que a veces miro tele basura,…

* Que me da miedo perder la familia, todo y que a veces la mandarías a tomar por saco.

*Que me perdería, si supiera que no arruinaría otras vidas.

*Que no soy fiel a mi felicidad aunque intente buscarla

*Que mentir se me da mal, antes no respondo.

* Que he llorado, y a veces a solas,… pero sin dejar de ser mujer.

* Que no tengo dinero suficiente para regalarlo, pero consigo tenerlo a tiempo para ir subsistiendo..

*Que si alguna vez me pierdo... no me busqueis ni en Donosti ni en Senegal... porque entonces sería fácil encontrarme.

* Que disfruto cuando cocino, no me gusta la plancha, pero no me da miedo hacer mis labores cuando es necesario.

* Que no soy colérica, mido poco mis primitivos impulsos, que se pedir perdón, y asumirlo.

* Que odio las mentiras y la hipocresia

*Que no me preocupa la moda.

* Que me encanta el teatro, todo y que ahora voy poco.

*Que no practico deporte, solo nado, pero me encanta el baloncesto

*Que me gusta conversar con amigos durante horas.

*Que me encanta el mar, desde las rocas o la arena, viendo un atardecer con pocas palabras pero alguien al lado (un buen compañero de viaje que espero no tarde en llegar).

*Que tengo cinco angelitos y qe por ellos... TODO.

*Que desconfio de la gente de buenas a primeras (demasiadas ostias por el camino) pero si lo hago... no dudo.

*Que a menudo me pierde decir demasiados tacos, pero quien me conoce sabe que no soy grosera.

*Que es difícil que me encuentres en una discoteca a las 6 de la mañana, sin embargo puedes buscarme dando vueltas al destino del próximo viaje.

*Que entre mis objetos de cabecera no puede faltar un reproductor de música, un bolígrafo, una libreta ni algo para leer.

*Que no quiero llegar a vieja sin estar entera, y en amante compañía

*Que la felicidad esta por llegar, y que sueño por llegar en Paz.

Avui entrada en idioma poc habitual però el sentit és el mateix.

EL REFLEX: "dile a quien mueve los hilos que hoy no cuente conmigo..."

Els personatges de "La meva vida"

2011-05-08T22:48:00.002+02:00

De sobte em trobo enmig de la conversa i em plantejo el “per què no?” de presentar-te els protagonistes d’aquesta sèrie anomenada “La meva vida” i ho acabo fent sense pensar.

Poc a poc, sense presses, crec fer-ho pel simple motiu que si n’ets espectador et serà més fàcil seguir-la i si, pel contrari, un cop vistos uns quants episodis decideixes entrar a l’elenc actoral és necessari que saber-ne noms i rols. Més enllà dels genèrics “família”, “amics” i “companys de feina” n’hi ha que desenvolupen un paper important, és més, essencials per seguir endavant, sense ells res seria igual i el capítol diari té un desenllaç diferent segons els seus moviments. Cada un amb el seu rol, alguns que fan aparicions més esporàdiques, d’altres que compateixen pels minuts de protagonisme però al cap i a la fi ells són l’ànima de tot. Més endavant segurament també toqui fer les presentacions de la veu en off, aquell fantasma que ronda pel plató, és d’un actor que va decidir marxar abans que l’escena es rodés tot i que va deixar petjada pels seus assajos; i també tocarà el torn a les localitzacions habituals del set de rodatge, racons inóspits de la geografia on perdre’s per fer més amè el serial i d’altres més habituals en el dia a dia on no diries mai que allà estigués passant quelcom interessant.

Poc a poc et vaig presentant els protagonistes, poc a poc em sento més jo.

Fins la propera!!

EL REFLEX: "cuando creo en algo nunca veo la pared"

Assolir objectius

2011-05-06T23:54:00.003+02:00

"Passejant" per posts antics em retrobo amb fotos de Turín (subcampionat de la Uleb Cup en l'època daurada del bàsquet gironí) i no puc evitar tornar a viure aquelles sensacions... i extrapolar-les al dia a dia...

Aconseguir objectius marcats o inesperats, treballar-s'ho i veure les recompenses... un merescut premi! i si a més un entorn els fa seus encara brilla més allò pel que s'ha lluitat, on s'han posat esperances, ganes i hores...

... aprofito aquesta reflexió això quan m'imagino juny amb les llistes penjades a la xarxa i veient que indiquen nova destinació, amb qui ha confiat en una il·lusió a l'altre cantó del telèfon i convocant un sopar per celebrar-ho plegats abans de mesos d'absència...

Que la sort ens acompanyi!!!!

Fins la propera

EL REFLEX: "sueño con robarle un instante al tiempo"

Sensacions

2011-04-30T13:22:00.002+02:00

-.- La millor definició del moment actual: la foto (el passat em dol, vull somriure al futur però només tinc un present).-.

.-. On sóc? Qué faig? Val la pena? -.-

-.- Aquest cop no és impaciència, és indefinició .-.

.-. A quantes persones necessitem a la vora per sentir-nos bé? -.-

-.- M'agraden les sorpreses!!!! .-.

Fins la propera

EL REFLEX: "sóc enmig de tot però tan lluny de tot"

Objectiu complert

2011-04-21T16:19:00.003+02:00

Hola de nou! Després d'uns mesos d'absentisme aquí us deixo la nova enetrada

"T’he retrobat enmig el grup d’amics. No m’ha sorprès excessivament el tarannà passiu que desprenies, l’anar tranquil tot i que la feina se’t mengi però aquest cop has abaixat la mirada evitant així que llegís el què deien els teus ulls. M’hi perdia durant nits de Lluna plena, descobrint cada racó dels teus pensaments que poques vegades prenien paraules però saps?... m’encantava. Per això suposo que em vaig endur la patacada de l’any en adonar-me que per tu només era un joc, un entreteniment, el poder presumir davant dels amics de la “nena” que anava al teu cantó...

Avui entre preguntes d’aquells amb qui em sento com a casa malgrat passi el temps, he reconegut que ho havia passat malament, he dit en veu alta que hi va haver algú que em va trencar en mil bocins i que tot just ara (sis mesos després) començaven a cicatritzar-se les ferides. Comentaris típics i tòpics de companys que no sabien que estava parlant de tu, que mai ens haguessin relacionat i per a qui hagués estat una bomba dir que aquell a qui havien llençat pedres era el mateix que passava per darrere i amb qui no m’havia dit més que un “se’t veu bé”.

He sentit murmuris del perquè de la nostra fredor, del no entendre el perquè no et quedaves quan explicava projectes massa visibles ni m’apropava a fer-te els dos petons de cortesia... quan intueixo que el què t’ha molestat és sentir de la meva pròpia boca i d’aquells per qui sumo que el passat va ser dur i cruel però que s’ha acabat regalimar llàgrimes per algú que no ho mereix i que no ha sabut valorar el què va tenir a tocar dels dits, que segur que jo també em vaig equivocar però ara no el vull colpejar més, toca tornar a somriure i a entregar-me a allò que crec.

T’he vist i no m’ha fet mal, només he enyorat que no complissis la promesa de dirigir-me més que dues paraules.

T’he vist i el cor no m’ha saltat, però et penso i em debato entre tenir-te ràbia o guardar per sempre els bons moments.

T’he sentit a anys llum de mi,t’he vist absent de tot i aquí he notat que per tu, fa massa temps que sóc història...

Objectiu complert, ja no espero més de tu! "

Fins la propera!

Sis dies de... VaCaNcEs!

2011-04-20T21:03:00.002+02:00

Segons el diccionari són vacances "el descans temporal d'una activitat habitua, principalment, treball remunerat o estudis"... dons així oficialment estc de VACANCES!
No són gaire llargues però lo suficient com per poder desconectar de la rutina.

Amb ganes d'aprofitar-los, gaudir de cada moment encara que sigui de l'aborriment, de les olors de la primavera, les imatges de les processons, el soroll del mar,... el no haver de mirar el rellotge,... els retrobaments!

Comencem!

EL REFLEX: "Vivo buscando mentiras que son de verdad"

Nova entrada

2011-04-10T18:46:00.004+02:00

Dies de rutina on el temps s'esmuny entre les mans (o entre les peces de roba planxades).

Porto dies on les idees bullen però escassegen les paraules. Què dir? Què escriure sense que soni a repetitiu i/o buit de contingut?

Mots amb comptagotes però no així les ganes de regalar petits reflexes de realitat...

*-*He notat desperta la olor dels somnis! -literalment- *-*

*-*La sort està en mans dels que treballen per trobar-la *-*

*-*Compta enrere fins a sis dies d'encens, roses i mar *-*

EL REFLEX: " si caigo aprendo, si aún respiro, lucho"

Amb gust de maduixes

2011-03-27T18:21:00.003+02:00

Tic-tac el rellotge no s'atura i a més avui ens han pres una hora... no és prou curt el cap de setmana?!!!
Visualitzo la meva ubicació actual al mapa d'un conegut servidor virtual i... passat present i futur s'alternen segons el zoom que li poso, els records i objectius tots juntets en una pantalla... res és tan lluny ni tan a prop com l'"ara".
Tic-tac tic-tac... no vull pedre més el temps però si disfrutar-lo al ritme que es mereix perquè és el tresor més preuat que tenim; ho dic després d'haver visitat un oasi de calma a pocs km de Girona. Hi ha qui malgrat poder tenir tot allò que entenem per comoditat prefereix viure en la pausa del bosc, tan sols amb el que és bàsic, fugint del garbuix i deixant-se ensisar per la lentitud, pel ritme natural...
Tic-tac, tic-tac m'esmunyo en el sabor de les maduixes i la taula estrangera del dinar d'avui... realment valen la pena les petites coses!!
Tic-tac, tic-tac necessito objectius complerts, un ara amb tasques fetes i no pendents, que el tic-tac vital marqui ritmes, dies, hores!!

*-* M'encanten les maduixes *-*

EL REFLEX: "no basta con darle cuerda y mirarlo, no esperes más a las agujas del reloj porque a ellas no les importas tu ni nadie"

Nedar

2011-03-19T15:58:00.003+01:00

Quan nedar es converteix en quelcom més que en una tasca per "mantenir-se"...
...banyador, gorro i ulleres -ara ja pot sonar la claqueta i "l'acció!"-. Et remulles sota el sortidor i et tires a l'aigua. Una la primera braçada i deixes feina enrera, una altra i et deslliures de la notícia del diari que et transportava mesos enllà i t'ha fet trontollar els darrers 3 dies; gir per tornar a crol i empenys el seu record, capbussada per tocar el terra i el tic-tac del maleït rellotge es comença a desdibuixar; apnea fins a mitja piscina i, per fi, la ment en blanc. Només t'interessa notar com cada múscul fa la seva funció, com l'aigua t'envolta i la teva respiració flueix al compàs de braços i cames... res és tan important com tu i el sentir-se a gust. Quan el cos et mana a parar agafes empenta i surts d'una embranzida. Dutxa, recuperes la roba de carrer, t'arregles els cabells i emprens la tornada a casa amb un posat relaxat que, com a mínim, saps que envejaràs quan et trobis al bell mig de la setmana. Abans però, et promets perllongar aquest estat fins dilluns a les 8 del matí. Prohibit estressar-se, recordar i encara menys, treure't el somriure que llueixes.

Et mereixes gaudir de les temperatures a l'alça, dels moments amb els amics i el dinar amb aquells que enyores.

Nedar és esport però també és desconnexió i "reparador" espiritual ;)

EL REFLEX:" No hi ha dies perfectes, hi ha moments meravellosos"

:-) (-:

2011-03-13T13:49:00.004+01:00

*-* Per les nits que valen realment la pena }+{

}+{ Matinada moguda --> matí d'stand by *-*

*-* Divendres va equivaldre a "setmana acabada :)" }+{

}+{ I és que bufar espelmes només és sinònim d'envellir però... i pel que pot donar un aniversari? *-*

*-*Hi ha qui porta una disfressa sempre, exceptuant dies puntuals}+{

--@M'avanço a demà, aquestes línies van per tu, perquè ets una part imprescindible del meu puzzle. Sonen temps de canvis però cap a millor i ho saps! 23 roses vermelles @--

EL REFLEX: "sóc quasi fidel al costum de confiar sempre en nous abrils"

Post de dilluns

2011-03-07T10:28:00.004+01:00

-.- Avui "setmana" = "repte"; tan de bo divendres "repte"= ":-)" .-.

.-. Hi ha flames que segueixen enceses tot i que adormides -.-

-.- Mar en calma, matí d'esbarjo, tarda de tortuga .-.

.-. Obviem les formes i entenem el fons, només així extraurem l'essència -.-

-.- La por compta? .-.

Fins la propera!

EL REFLEX: "en cada paraula hi ha un missatge, un jeroglífic, un nou viatge"

Què són?... Idees vàries

2011-02-26T15:05:00.005+01:00

-.- Un cop triat el camí en una cruïlla... és inútil pensar què hauria pogut passar si haguéssim triat l'altra opció. Segura de la decisió presa i a punt d'engegar de nou! .-.

.-. Sempre hi ha algú capaç de treure un somriure del més interior de l'ànima -.-

-.- I si fos possible? .-.

.-. Tinc quatre opcions: a) ignorar b) engegar a pastar fang c) continuar d) somriure -.-

-.-M'encanta l'olor de voletes! .-.

Fins la propera!

EL REFLEX: "si la vida es un momento...penitas pa'fuera"

Adéu... La Rovira!

2011-02-20T19:24:00.004+01:00

El dia ha arribat i el cel, com en els darrers acomiadaments, s’ha conxorxat amb el moment i l’ha omplert de melancolia, incrementat així la nostàlgia. Després de dinar, plovia.

La Rovira significa família, però també amics. És Güell i era “desconnexió”. Avui la porta s’ha tancat per darrer cop i , tot i que dins poques coses materials hi quedaven, s’hi acumulen records i vivències. Mentre la acabàvem de buidar he recorregut una a una les estances, parant-me en totes i deixant que la ment viatgés temps enrere, on sentir-hi una veu o evocar-hi un instant compartit.

Les furgonetes s’omplien sota atentes mirades que, observant-les, no eren fixes,… segurament les ments també eren allà però en un altre temps, en un passat… per alguns proper, per altres contats en desenes d’anys.

Riures que s’alternaven amb el ser massa conscient que aquelles taules eren unió, eren nits de tertúlia i matins de desbrossadora…

Carinyo els guardo als matins amb la iaia quan de peque no volia pujar perquè la casa quedava “lluny”, els gats i en especial en "Dolent" (que sempre serà al mòbil el millor dels fons de pantalla), les voltaretes en el matalàs al prat o l’arribada dels “nous” de la família… les estirades de corda, la nit sota la llum de la Lluna, el gronxador i els rondos de futbol,…

Com li acabo de comentar a una bona amiga, ara mateix em falten les paraules i em sobren els records per explicar el que ronda pel meu cap… perquè hi ha coses que no es poden explicar, cal viure-les.

Ha arribat el final que molts vèiem llunyà, la història continua però sense ella.

EL REFLEX: “mil lunas llenas por delante... por lo menos nos queda lo vivido”

A càmara ràpida

2011-02-19T20:07:00.002+01:00

El temps passa a velocitats de vèrtig mentre els dies s'escolen entre els dits com la sorra de la platja un matí sense pressa.

Gairebé sense adonar-me'n (menys quan hi sóc pel mig) ens plantem a febrer contant ja 8 mesos de la nova feina, 2 desde que no veig aquell biòleg que tinc per amic i 4 desde que vam saber que demà hi haurà un adéu que ens marcarà a tots.

Em trobo al bell mig de setmanes marcades totes per algun dia "especial", d'aquells que et fan somriure i/o omplir-me de records...

És dissabte així que intentarem relantitzar el pas i disfrutar de la nit i la companyia.

Fins la propera

EL REFLEX: "si em pintes un món... em colo en el teu quadre"

Sorpresa?

2011-02-06T09:03:00.002+01:00

Ho confesso obertament, sense pors i amb una seguretat que pot sorprendre: ESTIC ENAMORADA! I n’estic orgullosa.

Al març farà sis anys i… han passat volant! Tot va començar en un viatge d’estudis, n’havia sentit parlar però mai l’havia vista. Em va captivar la seva elegància, el saber estar, l’alegria i la discreció que desprèn, aires de normalitat que embolcalla grandesa, diversitat amb un fons tradicional… així, és per mi, aquella que m’ha captivat…DONOSTIA.

Ja podeu respirar tranquils, no he portat sis anys de vida oculta!

El “casco viejo”, Ondarreta, el monte Orgull, el Boulevart i la Bretxa; el Paseo Nuevo, Kursal, “El peine del viento” i La Concha; Gros, Antiguo, Igeldo i centro… en tots i cadascun d’ells em sento bé, llocs on embadalir-me i on empapar-me d’una ciutat que viu oberta al mar i a la gent. Txacolí, pintxos, sidra i bons peixos… l’estómac també cal portar-lo a ratlla… i fa una oloreta l’entrada de qualsevol restaurant a última hora del matí (mmmmm)

Quatre són les vegades que l’àlbum marca que hi he deambulat i espero poder-ne emmarcar més perquè no m’hi sento estranya i sempre hi ha novetats. Com a casa.

I és que sempre he dit que si mai puc triar on plantar el campament base, obviant Girona, ho faré a la ciutat que encapçala rànquings per vida cara, aquella que respira sal i vida, al bressol del grup de música que m’acompanya (en aquest precís instant sona “Cuidate”) i no em cansaré de reproduir (La Oreja).

Amb dos desitjos escrits on les onades trenquen: tornar i fer-ho de la mateixa manera que comença el text.

Amb les maletes a punt per fer el viatge de tornada a la ciutat dels Quatre Rius…

Fins la propera.

EL REFLEX: “♫Y volver a ver San Sebastián, en el siglo XXVI des de mi nave espacial… como dijo aquel genio esta vida es un sueño y soñaré ♫”

Post de divendres

2011-01-29T00:33:00.002+01:00

Per fi un respir. Plou i em relaxo una estona. Per davant un cap de setmana d'apunts i un dilluns marcat per la biologia i la feina... però StOp... necessito una estona per relentitzar el pas.

Avui penso en aquells que m'acompanyen un terç del dia, amb qui comparteixo hores entre assajos al laboratori i a qui veig més que els meus amics tot i coincidir només de passada.

Em ve al cap aquell que sense dir res, amb fets, dóna el cop de mà necessari en un dia d'estrés, i que rera el posat de tranquil i discret hi ha algú atent, ja sigui en converses o en la disbauxa.

Ella que després d'una tarda al gimnàs comenta que li fa mal tot, algú cabal i que s'assegurarà mil cops abans d'emetre veredicte .

El viatger empadernit que ja espera tenir lligades les pròximes vacances però que serà el primer de veure quan les coses no rutllen i fer-ho visible. Hi ha qui és fets, d'altres mirades,... ell són paraules que fan canviar el xip per moments. "Com està la Lluna?;)"

La "mallarenga" i la veu de l'experiència. Els anys els porta a l'esquena i les explicacions sobre tot i res a la punta de la llengua. Si hi ha silenci és perquè ella no hi és ;)

L'últim en entrar que entre presses i desconcert entra demanant quelcom,.. moltes idees que acabaran donant fruit d'aquí no gaire temps.

Contrast evident amb qui porta anys a l'empresa i per qui la cúpula no és desconeguda. Diuen que en són la mà dreta. Un fa més hores que un rellotge, marqui la que marqui la feina mana. L'altre... porta l'estrella de la corona. Un discressió, l'altre rebombori.

I ell, que entre silencis sabem què hi ha. Distant per damunt de tot (crec que desconfiança) i un treballador nat. I és que val més un gest, un somriure i un murmuri (alguna cosa que no he entès) que moltes paraules.

Ells, part del meu dia a dia

EL REFLEX: "les paraules no es compten, comptaré els cors"

Desconexió

2011-01-22T00:48:00.002+01:00

El rellotge marca les 00:49, la tassa de cafè fumeja i al carrer només es sent el remor de la tramuntana. Les temperatures han baixat de cop i anar pel carrer sense rumb es converteix en acte de valents.

Davant d'una pantalla, amb la música a volum baix... moment ideal per posar les idees en clar, si més no per desconnectar de la setmana, la rutina i els rellotges que ens marquen el ritme.

I demà? Realment cal pensar-hi?

Propera estació? Esperança!

EL REFLEX: "i qe pinti el reflex del Sol sobre la teva mirada... qui vol donar-me un trocet del seu cor?"

Agafar aire

2011-01-11T10:08:00.003+01:00

Text dedicat a algú amb qui la distància sembla trencar els tòpics... sé que ets fort i que d'aquesta te'n surts (¡jamás dudaré de ti! te lo has ganado)

Obres els ulls, no has passat una bona nit però tot i així has pres una decisó: no pensar-hi més. Deixar que entre el temps i la claredat que pugui proporcionar la ajudin a que deixis de torturar-te, que el teu cos freni una miqueta i no pagui els excesos del teu Cervell..

Has decidit però a l’hora saps que és complicat, te l’estimes i això és el que més pesa… la balança hi ha moments que es decanta, i malgrat tot, a tu no se’t passa pel cap defellir… ets un lluitador nat!

De vegades cal frenar l’energia que portem, mirar un cantó i a l’altre, a l’horitzó… i poc a poc posar-nos de nou a caminar… a pas lent però amb les idees clares. El temps no et vencerà!

Un abrazo enorme!!!

EL REFLEX: "la vida es bonita pero a veces complicada"

Sensacions?

2011-01-09T01:58:00.003+01:00

Entrada en forma de carta... qui sap si trobada per la xarxa o de collita pròpia.

"Hola
Si t’escric és perquè no entenc res. Calles, ocultes i encara ets capaç de dir que no passa res fora del normal.
S’intenta per activa i passiva treure temes de conversa, picades d’ullet còmplices per posar-t’ho fàcil i en canvi,,, resulta del tot impossible.
No em puc sentir culpable… aquest cop no era un sopar a dos (tot i que ho semblava).
Tinc sensacions contradictòries amb tu i quelcom que em diu que no m’equivoco, aquest cop per molt que em pesi (massa), no és lluny.
El temps ens posa cadascú al seu lloc… sort en el teu!"

Fins la propera

EL REFLEX: "me siento una equilibrista bailando entre sueños"

Vull volar

2011-01-02T20:01:00.003+01:00

Primer de tot:BON ANY NOU!!!

Estreno aquests dotze mesos amb un text de sensacions viscudes en primera persona per algú proper...

"Necessito dir-te adéu o convidar-te al meu cantó d’ara en endavant. No cal que dos dies després de l’inici d’any em trenquis la llista de nous propòsits i em recordis que hi ets, fent miques així el “passar pàgina” que s’iniciava amb el primer gra de raïm. Com a mínim no de la manera banal i obscena que et caracteritzava i em vas dir que esborrés del meu record, dius que en el fons no ets així… i en canvi a la que reapareixes és el primer que aflora del teu comportament. I és que vull tenir-te a prop però no en una partida perduda des de bon principi, sinó a la real, la que es juga amb somriures i estucades de sinceritat, la que compensa les estones dolentes per les bones, la que es viu mirant els ulls i no pas una pantalla…
Jo faig l’esforç de no respondre’t, tu oblida que sóc una fitxa del teu joc… ho aposto tot a real o res, no vull odiar-te.
Ets passat i present, jo necessito un “ara” i un futur realitzable. Ets qui em fa somriure i alhora allò que m’ennuvola, la ment contra els sentiments…
Però tinc clara una cosa: necessito volar, sinó vens no m’encadenis a terra sisuplau !"

Fins la propera i... a dir-hi la vostra

La primera...

2011-01-02T19:41:00.003+01:00

*Escrit el dia 1/1/11 en la llibreta de viatge

Em trasllado davant d’una pantalla en blanc després d’una nit de menjar, beure i jocs de taula…
El cap i el refredat fan de les seves: poca claredat d’idees i manca de son mentre les meves companyes d’aventures segueixen fent companyia a morfeu…
Si ahir tocava fer balanç avui toca agafar forces i creuar els dits perquè allò que guarden els dotze grans de raïm es compleixi en l’any que comencem.
Vaig alçar la copa i vam brindar, jo ho vaig fer perquè tot surti com espero, per sumar sense restar, per somriure sense haver de plorar… suposo que el que amagava el gest era un seguit d’utopies… però… i perquè no?
Ahir en tocar les 12 el món semblava paralitzar-se mentre celebràvem que estàvem junts per inaugurar un nou any, el pas del temps… i és que caminar té això, incongruències constants.

Una abraçada i fins la propera

EL REFLEX: “las cosas pasan muy deprisa y los recuerdos tan lentos…”

Canvi d'any

2010-12-30T09:52:00.004+01:00

A menys de 48 hores pel canvi d'any i després de quelcom que em fes canviar de "xip" em planto davant una pantalla en blanc amb intenció de passar revista als últims dotze mesos... com ahir preguntaven a la TV "ha sigut bo o dolent aquest 2010?" dons jo respondria que depèn l'època en que l'analitzo, dir que dolent seria injust, de moment conservo allò que ens fa viure (salut, amics, familia i feina) però dir que ha sigut bo sense argumentar els "pros" també seria enganyar-me, perquè en trobar-te enmig de dies grisos, rutinaris i on les coses no rutllen vols tirar-ho tot per la borda.

Segurament aquest 2010 el recordaré per...

... un "fins aviat" al juny que em va costar pair, persones que van deixar petjada i a qui, a dia d'avui, encara mantinc per poder-los dir que, de tant en tant, m'encanta retrobar-m'hi.

... per l'arribada d'algu inesperat a la familia al maig, aquell que avui fa les delicies d'uns pares cofois, uns avis que es desfan en tendresa i un tiet que encara no s'acaba de creure que allò que té entre mans té vida.

... per la dedicació a temps complert a la feina, els estudis queden una miqueta lluny.

... per l'aparició de tres persones (en especial) que han condicionat la manera de moure'm. Ella amb qui comparteixo piscines entre confessions (ara això seria més complicat sense tu!). Ell, qui des del passat té el poder de sorprendre'm -i fer-me somriure-i a qui li costa massa el cara a cara (no temis, al cap i a la fi cadascú va jugar les seves cartes!). I ell, que va aparèixer una nit de juliol i tal com va arribar va marxar, deixant pendent una carta i la certesa que podia ser real.

... per tres escapades: València, Bèlgica i Roma. En cada una he après coses diferents.

I, evidentment, passarà com un any més, on el que més m'importa és que els que tinc a la vora són el millor que em podia passar. Compartir somriures còmplices en entendre'ns sense dir res, saber amb un "hola" escrit que qui tinc a l'altra cantó de la pantalla no passa per un moment dolç, mirar-nos als ulls i saber que no necessito gaire més per estar bé...

A aquest 2011 ja sabeu què li demano... (o no?¿) amb cada gra de raïm que demà em mengi hi haurà quelcom en què posar energies...

A tots FELIÇ ANY NOU!!!!

EL REFLEX: "és més important fer el camí feliç que arribar al destí"

Post nadalenc

2010-12-26T16:29:00.003+01:00

Després de les sobretaules extenses de la nit del 24 i el dia de Nadal sembla que les festes donin una treva fins al cap de setmana que ve...
Estem en aquella època de l'any on apartem les tibantors personals, on mirem als menuts amb la ingenuitat que els torna bojos i somriem. Dies de taules plenes i regals, de fred i... bons desitjos.

Per aquestes estones on el rellotge es para, on prohibida queda la nostalgia... per aquells que ens dediquen un instant i pels que resten lluny...

EL REFLEX:"prendí velas por cada ausencia que no logré olvidar"

A un pas de Nadal....

2010-12-16T12:03:00.003+01:00

... us deixo aquesta estampa. En ella hi ha desitjos, il·lusions, cada cosa i cada persona que trobo a faltar, aquells que marquen el dia a dia i els que, per motius aliens, han baixat del vaixell.

En poquetes hores Roma serà el lloc on passi les tres properes nits i on agafar forces per quinze dies de regals alhora qe de feina.

Si no hi ha entrada abans de Nadal, BONES FESTES!

Des d'aquestes línies un abraçada enorme a algú que empren quilòmetres per saber quin serà el compàs que marcarà el ritme a partir d'ara, crec que no arribarà a aquestes línies, però compartir tantes hores al cap de la setmana implica que sigui important i que el tingui en compte. Que el fred no et geli els ideals, no et sentis culpable de res, estava més enllà de les teves mans...

EL REFLEX: "és Nadal al meu cor quan somric de veure't"

Il·lusió (en una postal)

2010-12-07T11:46:00.003+01:00

"Portava setmanes pensant què havia de posar a la postal. No havia dit res a ningú perquè a la que nombres “postal” seguit de “Nadal” a molts els ve al cap “hipocresia” i no li venia de gust haver de sentir paraules tòpiques. Només tenia per objectiu recordar aquells que havien marcat una part del camí i fer-los saber que per aquestes dates, també els tenia en compte, que el 2010 segurament venia iniciat per ells i la petjada que havien deixat en el seu tarannà, en el seu mapa; i que esperava que el 2011 no signifiqués oblit.

Breu, sincer i sense nostàlgia. Triades les paraules i l’estampa. Sòbria, freda però amb aquell toc que la feia especial… Un somriure la delatava en deixar-la a la bústia groga situada al bell mig de la plaça, avui solitària i envoltada de fulles seques. No era una postal rutinària sinó molt més.

No l’havia escrita pensant ni en ella, l’amiga amb qui casualment va treballar durant mesos i amb qui cada dissabte compartia sopar i còctel; tampoc en ell, qui vertaderament ha significat un canvi de rumb; el que havia incitat la idea eren uns ulls sincers en una retrobada, el caliu d’un sopar, el més enllà de vuit hores de feina, el cafè solidari,…

Ara confia que el carter faci la feina, que arribi als destinataris i que, com a mínim, hi hagi qui en la distància vegi uns ulls brillants quan deixava que la postal iniciés el seu camí, quan amb pols serè intentava escriure paraules que, malgrat ser positives, desprenien melancolia."

Comencem a entrar en èpoques nadalenques!

EL REFLEX: " Llargues nits de desembre, en la negre nit hi ha la la promesa de la llum que vindrà"

Encadenada al passat

2010-12-04T01:03:00.002+01:00

Vius encadenada a un passat que t’atormenta i en trenca cada cop que t’hi retrobes. Digues prou!
No et permetis el luxe de desaprofitar cada moment de llibertat anhelant temps que ja estan a millor vida!
Avui obres el diari i després d’una setmana d’allò més bona personalment parlant i t’hi retrobes sense esperar-ho, el teu rostre es debat entre el somriure i el desencant mentre la recepcionista de l’oficina et demana si vols una fotocòpia d’allò que tan atentament llegeixes: “no gràcies” etzibes mentre a corre-cuita tanques la pàgina clamant que ningú relacioni el teu tarannà amb el contingut publicat. PROU, és passat.
Assumeix que aquell company de feina per qui creies passar desapercebuda et comenti si fas vida al poble tot pensant que no ets de ciutat... no et provoca, només ha sentit veus i ja t’ha etiquetat. No pots pretendre que tothom et conegui si no parles!
Disfruta de mirades còmplices en hores laborables mentre parleu del partit de l’any, no et torturis ni miris enrere, aquest cop és diferent!
Posa’t davant aquella oferta de feina que tens per l’altre punta de la península, valora-la i fes el pas que el cap et demana. No et paris per res ni per ningú. Oblida’t de què faria en el teu lloc, pensa en tu! Saps què et convé i que t’amagues rere qualsevol excusa per emmascarar la por, però alhora saps que ha arribat el moment... el futur només és teu!
I per sobre de tot, no et culpis per haver estimat... perquè ho vas fer de la manera més sincera i silenciosa que ho podies fer, en canvi, van jugar amb tu com un nen amb una baldufa. Si de quelcom pots flagel·lar-te és per creure que algú tant banal pot entendre el significat de sentiments, de creure que ell canviaria o, simplement, d’atribuir-li adjectius que li queden molt lluny.
A la vida cal caure mil cops i aixecar-se’n mil un, aprendre d’allò que no ha sortit bé i caminar endavant.
Saps què has de fer: Trencar amb el passat! (tria allò que vols endur-te, recicla allò que altres poden aprofitar i llença allò que pesa massa o té olor a resclosit). Davant teu, nous horitzons!!

Recomanació literària

2010-11-28T21:53:00.002+01:00

No acostumo a recomanar llibres però avui us emplaço a “Contra el vent del nord” de Daniel Glattauer, fàcil de llegir, ràpida i del tot entretinguda.

Un mail enviat a una direcció equivocada desencadena un anar i tornar de missatges entre dos personatges d’allò més diferents. Ella és una dona casada, mare de dos fills i acomodada en una vida d’allò més tranquil•la.. Ell un “jove” sortint d’una relació fracassada. No els importa res de la seva vida diària, només la satisfacció d’uns missatges que acaben trancant la rutina. El desig per allò desconegut que amaguen les pantalles d’ordinador i la necessitat de retrobar-s’hi. Passió, secretisme, ser imprescindible tot i tenir una vida real en tancar el pc… la por una trobada real…

Del tot recomanable!

EL REFLEX: "I sóc jo, ni filtres ni etiquetes, ni boires..."

Eleccions?

2010-11-28T01:00:00.003+01:00

Ja camí de tornada. Estic una mica casada però ha valgut molt la pena el circ!

Demà "la gran cita" del darrer mes, com a mínim, de ressó popular: toca votar.

Però la gran pregunta: A QUI? Els polítics de primera línia s'omplen la boca amb paraules i "panaceas" als problemes actuals vistos des d'un despatx; a dia d'avui encara em pregunto si algun ha trepitjat realment els carrers dels pobles i ciutats sense un cartell al front que indiqui qui és, perquè sinó el que dirien no estaria "políticament correcte" però "dificilment aplicable al 100 %" sinó que serien mesures d'abast real. El què passa és que sobre una tarima queda bé dir allò que una majoria vol sentir, fent demagogia de problemes que toquen els ciutadants i fent-nos creure que TOT pot canviar si surten els seus colors...

A l'altre cantó hi ha els partits petits. On van els seus vots si no aconseguiexen uns mínims? Segurament ells toquin més de peus a terra malgrat no abarquen prou massa social com per sortir al Parlement...

A poques hores perquè obrin els col·legis electorals jo segueixo sense tenir clar quina papereta posar al sobre, de moment n'envio una a la Lluna on hi ha escrit "LLIBERTAT"

EL REFLEX: "no estamos locos sabemos lo que queremos, vive la vida igual que si fuera un sueño"

Ells

2010-11-28T00:08:00.004+01:00

Em retrobo amb la llibreta de viatge camí de Barcelona, al tren, on malgrat la multitud tots som petits planetes errants en un univers. Així és com em poso a pensar en ells/es.

La primera que em ve al cap és ella, la amiga que prové de la boira i amb qui em retrobaré en baixar del tren. Enrera queda aquell matí de setembre que, tot baixant de la uni, vam creuar quatre paraules després de classe. Ara s'ha convertit algú amb qui compartir més que apunts. Amb ella tardes de compres i nits de bogeria. Càlida com la gorra blanca que a mà a teixit.

També penso en ella, que vestida de negre és el sol més gran que pot il·luminar moments. Assegudes de cantó el primer dia d'institut ara compartim més que deures. Sé que per més dies que passin, per més freda que pugui semblar la retrobada, en veure'ns no hi haurà ni un sol monosíl·lab, que sempre tenim quelcom de nou a dir-nos, si més no, per acabar rient en un banc tot recordant instants compartits.

Rebo un sms d'ella i somric. I és que en sis (simples i curts) mesos ha passat de ser una companya de feina a un dels tresors que no vull perdre. Dolça i tenaç, una currante de cap a peus. La vida segur que li torna amb escreix tot el que ha donat.

I també penso en ella, que rera la desconfiança creada (potser siguin sensacions) guarda vivencies juntes. Davant seu alguna cosa em frena i em sap greu no saber / poder dir el què... serà el temps que ho curarà? Malgrat tot crec tenir-hi un estel guia.

I ara mateix la meva ment es retroba amb el seu rostre sincer en obrir la porta d'arribades de l'aeroport ahir. És ell, l'amic estudiós que té una feina envejable a la capital de l'estat i una parella que l'espera a cent quilòmetres. Passaran mesos abans no ens tornem a veure però els dos sabem on som i què ens passa pel cap en tot moment. (siempre "silbando")

En ell també hi penso, com no, fent de pare. Ara ja no és un joc sinó una realitat de vuit mesos. La vida li ha canviat perspectives però seguiex essent el foc d'una tarda d'hivern o el gelat d'una nit d'estiu.

De sobte em sorprèn el missatge entrant d'ella i instentàniament el responc. Va començar per formar part de la familia i ara és una bona companya de crepes i amanides. Converses on tot té importància i, el millor, que podem dir absurditats sense quedar fatal :)

Tampoc m'oblido d'ell, que des de la freda Irlanda emprèn el camí cap a Àsia. L'adolescent que ha crescut sense trencar amb Girona i el que va representar. Un passat comú i un present de fotografies. El poc que parlem sempre és per retenir-ho.

I inevitablement penso, també en ell. Qui fa temps hauria hagut de tocar el dos dels meus pensaments, però qui sense pretendre-ho, m'ha canviat (prespectives de futur, amistats,...)

Hi més ells (vosaltres) que formen part del meu dia a dia, però des del vagó de tren m'han aparegut escrits els seus noms en la ment.

EL REFLEX: "gente que recibe y que despide a gente en los andenes"

Post-dinar

2010-11-21T18:09:00.004+01:00

Asseguda al sofà on anys enrere l'avi em tapava amb la flassada mentre els pares feien el ressopó em deixo endur pel tic-tac del vell rellotge de paret. Ara ja està tot en ordre i el garbuix del dinar ja forma part del passat.

No negaré que em feia certa por, que des de fa una setmana temia que la trobada es convertís en un intercanvi de somriures hipòcrites i paraules dites per compromís. Ara puc dir que, com a mínim, no ha sigut descarat. Suposo que en el fons tots preferim que ens surti la vena familiar, la tendresa que desperta compartir instants després d'haver-los perdut fa tres anys i deixar els retrets i allò que no ens agrada dels altres fora. Sincerament: jo també ho prefereixo, perquè tots els que estaven asseguts en aquella taula, malgrat discrepàncies i menys coincidències amb alguns, són part del sóc.

En un moment determinat, en un brindis improvisat, s'ha dit en veu baixa "perquè l'any que ve siguem un més" i jo, automàticament, he apuntat als que tenia al cantó, que per raons obvies, també els toca. Segurament ningú ha vist l'intercanvi de mirades amb aquell que millor em coneix i que estava davant meu... sabia perfectament que rere el meu gest reflex hi havia un "tan de bo!" cridat als quatre vents, perquè jo també ho vull! i si pot ser que m'acompanyi a mi! (ja tocaria no?¿ però els dos ens hem mirat, hem somrigut i hem continuat amb la conversa buida de contingut però plena de ganes.

I és que de vegades és millor no dir res, indiferència camuflada de normalitat.

EL REFLEX: "cuantas cosas sabe mi cabeza que mi pobre corazón no entiende"

Records...

2010-11-14T01:37:00.016+01:00

Recolzada a l’ampit de la finestra del seu menjador reflexiono mentre ell es perd rere el somriure de la seva dona que embadalida dona les primeres cullerades de fruita al petit recent arribat. Són l’estampa de la família feliç, aprenents de tot però amb objectius complerts. Jo també em deixo absorbir per l’ambient... i m’agrada.
Ell ha canviat. Enrere queda el somniador que volia canviar el món, el rebel sense causa que damunt d’un vespino fugia a la màgia del teatre o al local amb els amics de sempre i aquells convidats que feien diferents tardes on res era normal.
Amb ell vaig créixer, primer em donava el berenar, després compartíem vesprades entre videojocs i ordinadors i, ja de més gran, es convertí en el millor baül on guardar causes perdudes. Pendent que sempre em tornés a aixecar, hi ha qui diu que va despertar les enveges d’uns pares protectors... capficats en què hi havia en les nostres trobades... i és que és un d’aquells angelets perennes que tots tenim a l’hora que es converteix en una mosquit estiuenc quan vol fer-me reflexionar, d’aquelles veus que ronden per la consciència fins a trobar la clau de tot... s’ho proposa i aconsegueix que les coses no siguin blanc a la primera, que ho pinti dels mil colors possibles i que, si cal, acabi canviant a negre...
Avui, amb el petit, l’he vist gran. Gran a edat i com a persona. Temorosa però amb intenció d’encertar-la (i ho farà). Els seus ulls irradien força i amaguen aquell bohèmic que en converses encara treu...
I és que en veure’l jugar amb el menut recordo tardes entre coixins i entrepà de formatge, en el racó de sempre on em llençava reflexions entre bromes, banalitats embolcallades de compliciat.

Els anys ens passen, però passin els que passin, sé que van lligats a moments compartits o explicats.

EL REFLEX: "què seria d'aquests dinars sense uns glops de nostàlgia gola avall?"

Coses que mai t'he dit

2010-11-07T21:25:00.006+01:00

Si et tingués cara a cara m'agradaria veure't reaccionar sense que m'evitis o marxis. Dir-te que siguis prou valent com per mirar-me a la cara i poder prendre una decisió: marxem o em deixes sortir d'aquest espiral on he entrat.

Dir-te que t'imagino al cantó i creure-ho possible només depèn de tu, això o que del contrari, toquis el dos.

Dir-te que no em serveix de res un perdó i no saber de tu en dos mesos si a la que et crec lluny o et veig com algú que només va entrar a la meva vida em retrobo amb allò que em va fascinar i ara, per sorpresa meva, encara somric.

Dir-te que tinc motius per odiar-te i no obstant quan crec començar a fer-ho tornes i esborres fets passats.

Dir-te que has aconseguit posar d'acord aquells quatre angelets que tinc per amics i malgrat tot, em sento l'advocat del diable davant d'ells mentre els seu ulls em jutgen i em tracen el que sé que hauria de ser el meu full de ruta; jo segueixo creient en tu.

Dir-te que altre cop em trobo amb un full en blanc davant mentre prenc un cafè amb les amigues de sempre i m'absento de la conversa pensant en tu. I mentre el locutor radia un quasi gol de Mesi jo t'imagino davant la televisió al bar del poble posan-te les mans al cap sense poder ni imaginar que algu en aquest precís instant t'està escrivint allò que mai et dirà, no per falta de ganes, sinó per no saber com.

EL REFLEX: "traficando con cosas que creía olvidadas"

Temps de Fires

2010-10-31T16:14:00.002+01:00

Olor de Castanyes torrades i fulles seques, tardes de paradetes i nits a Barraques.
Estones d'amics, dinars en familia i sopars de tertúlia i retrobaments.

Temps de Fires

EL REFLEX: "volver a disfrutar, con algo que decir, con algo que pensar"

Post nocturn II

2010-10-30T03:15:00.002+02:00

Havia decidit que avui no escriuria sobre fets recents, però ho imcompleixo davant l'insomni.

Les 3 de la matinada del primer dissabte de Barraques i ja sóc a casa amb la sensació que m'han quedat massa coses en el tinter d'aquesta nit.

El que em sap greu és que qui m'acompanyava no està en el seu millor moment... però i nosaltres? Què és un amic? Empatia? mots que avui no són més que lletres posades una al cantó de l'altre...

No vull renunciar a tardes de complicitat ni moments on parlar és el menys important, vull disfrutar de cada minut compartit, saber que si caiem ho fem juntes i si cal enlairar-nos també pujarà a l'avió.

I és que, com sempre, mantinc l'esperança i crec en els gestos...

EL REFLEX: "quiero un poquito de normalidad"

Optimisme!

2010-10-25T10:10:00.002+02:00

Amb la necessitat de deixar l'entrada anterior en un segon terme em planto davant la pantalla de l'ordinador.

ESTIC DE VACANCES, arriben Fires, retrobaments amb amics a qui fa massa que no veig... a casa però podent disfrutar de minuts, de lectures, piscina i escrits... Sempre podria demanar més (i veient posts anteriors en tinc motius) però avui no em ve de gust...

Cel blau, temperatura agradable i set dies per endavant... a disfrutar-los!

EL REFLEX: "quiero vivir, saborear cada minuto, compartirlo y ser feliz"

M'agradaria...

2010-10-24T01:37:00.008+02:00

Diuen que el destí ens posa proves perquè les superem i ens enfortim, que a la llarga ens torna allò que hem sembrat… crec que ja em mereixo un cel blau i un mar en calma on hi naveguin velers sense cap més rumb que el de la brisa...
Sabia que et veuria i no he respost com m’esperava… el cor no entén de normes!
M’agradaria haver-te vist i haver restat tranquil·la. No vull odiar-te, únicament mostrar-me indiferent davant la teva presència.
M’agradaria no estar a punt de trencar el pacte de silenci vers a tu que vaig signar amb aquells angelets que van veure com em trencaves...
M’agradaria que les paraules que un dia vas escriure avui ressonessin al meu cap com les obscenitats més banals que mai m’han dit i, per tant, rebutjar-les amb fermesa...
M’agradaria poder seguir anant els llocs de sempre sense imaginar que et trobaré en girar la cantonada o senzillament fer-ho sense tenir la necessitat que hi siguis...
M’agradaria oblidar-te, ignorar-te, llençar-te lluny de les meves cabòries i que certes notícies no em recordin a tu...
M’agradaria poder esborrar el condicional d’aquest text i remarcar-lo amb imperatius...

Mentrestant jo segueixo amb el meu dia a dia, volent passar pàgina d’un ahir que va posar les coses al seu lloc, d’un avui on t’he retrobat i anhelant un demà serè on TU no signifiqui més que passat llunyà.

Mix d'idees

2010-10-23T00:14:00.005+02:00

Recorro a una cançó d'Efecto Mariposa per explicar sensacions d'avui... era un dia d'aquells on t'aixeques grisa malgrat el Sol que entrava per les escletxes de la finestra t'anunciaven el que el despertador estava a punt de fer... i en arribar a la feina algú que amb un simple "hola" és capaç de veure que hi ha quelcom que no rutlla tot i tenir les vacances a tocar.

Parlar amb una simple mirada, estats d'ànim que es fan notoris a cópia d'acomular jornades d'estrés... segurament aquesta sigui una de les coses bones de la rutina del treballador, la complicitat que es forja entre persones aparentment molt distants (ja sigui per ideologia, edat o sintonia).Trobar a faltar aquella "picada d'ullet" que feia seguir treballant amb un somriure i admetre que "avui no toca" em fa estar orgullosa d'haver entregat part del que porto...

Adonar-se que els fantasmes del passat avui han viatjat a una altra caixa de les moltes que acomulem al cervell, que ha canviat de categoria però que segueix fent mal... verbalitzar fets tot i doldre, deixar que preguntin tot i sentir que l'estòmac es remou (evocant sensacions que mai haguessis volgut), ser concient que el seu nom ressona però ho fa en un to diferent... és un pas més cap a la sortida?

Ara la por no em paralitza, només em va fer recapacitar del què realment val la pena, aplicar-me la frase que vaig regalar "que errors aliens no es convertexin en culpes pròpies" i veure que el que es perd es guanya amb escreix si pensem en les experiències... és inútil intentar retenir al cantó allò que la voluntat o el vent ha decidit emportar-se!

Mancada de claredat... fins la propera!

EL REFLEX: "voy a darle a mi corazón una capa de pintura que borre las humedades que le han dejado los recuerdos"

Diari de viatge: Bèlgica 2010

2010-10-13T19:36:00.011+02:00

Dia 0 (7/10): Estic cansada i il·lusionada alhora. La feina passa factura però viatjar sempre ve de gust. Bèlgica el destí i l'acompanyant la mateixa que les últimes dues escapades. Amb ganes que tot surti bé deixant enrera Girona, la rutina i el que em fa ballar el cap. A la maleta il·lusió i esperança.

Dia 1 (8/10): Brusel·les. Instal·lades en un apartament cèntric amb totes les comoditats possibles (rentaplats, microones, fogons, aspiradora, planxa,...) visitem la capital europea. Museus, la Borsa, Maneken Pis, Gran Place... té encant! Ciutat aborrida? Un mite. Cervesa, xocolata i ambient... el còctel perfecte per sorprendre. A Girona ningú espera trobar-se la plaça Independència amb grups de gent bebent cervesa i rient, ja no en terrasses i en canvi aquí sembla habitual! Per damunt de tot: correcció, caràcter distant però no menys alegre. Res a envejar a la ciutat d'on venm si a atmosfera ens referim. A tall d'anècdota em pregunto com és possible que no poguem fer un pas sense que somrigui en sentir una paraula en l'idioma que domino. Tothom a tocat el dos per la "fiesta nacional"? (pot més les ganes de viatjar que el patriotisme, olé!!). Sorpresa.

Dia 2 (9/10): Ambers. La ciutat dels diamants i de Rubens. Arribem amb boira i fred, cosa que pressagia un dia feixuc... llluny de la realitat i després de visitar Napoleón i les joies, ens acompanya de nou el Sol i el bon temps. Temperatura molt agradable, on s'ha de signar per mantenir-la? L'univers de Rubens em transporta al segle XVII i deixo que m'impregni. Saber com vivia, el perquè de les seves obres i les inquietuds que el movien m'encurioseix. Ciutat important per la indústria gràcies al port fluvial... el riu impressiona, igual que la catedral, la plaça central i l'avinguda comercial (sembla època de rebaixes). L'estació és una altra gran obra... enorme però no agobiant, arquitectónicament molt agradable. De tornada al campament base recuperem forces amb un gofre (aquí si que saben el que és una bona xocolata negra) i una cervesa (avui toca la krief, de cirera... no em fa el pes). Ja podem fer el sopar i endinsar-nos en la nit belga. Melacolia.

Dia 3 (10/10): Lieja. Situada a una hora en tren de Brusel·les és la ciutat que ocupa el darrer lloc al nostre rànquing particular. La menys turístca i la més "tètrica", silenciosa i certament bruta. Diuen que és universitària però no sabem si és per "l'efecte diumenge" o perque no és tant com diuen però no es veu gran moviment estudiantil. Com dos habitants més de la regió ens submergim al tradicional mercat del diumenge a la llera del riu, aixó si que sembla un formiguer! A la tarda la ciutat s'obre més enllà del curs fluvial gràcies a la fira (com a casa d'aquí un parell de setmanes) i el parc central (on hi ha les atraccions) s'omple de families i grups de joves amunt i avall entre parades i dolços. Segueix sense convèncer i agafem el tren de tornada (l'estació és nova i dissenyada pel conegut Calatraba... igualeta que el centre de les Arts i les Ciències de València). Ja al campament base continuem amb el mal hàbit adquirit en dos dies: gofre de maduixa i xocolata, volta per la Grand Place i cervesa (avui millor que la d'ahir: la tradicional Duval). Quatre compres, l'amenaça de vaga de trens per demà (que dificulta la visita a Gant) i sopar típic belga: vule-vent a la salsa de creme. Descepció oblidada.

Dia 4 (11/10): Gant. La ciutat més flamenca i aire universitari de les que hem visitat. El fred i el cel blau ens invadeixen després de 45 minuts en tren i ens desperta de cop. Característica per les seves tres torres monumentals (dues esglèsies i el campanar municipal) per nosaltres serà recordada per tenir tot el centre històric en obres. Creuem canals, pugem escales, recorrem els carrers entre carpetes... i sentim parlar idioma conegut. Tot massa familiar! Recorrem allò imprescindible amb l'estona justa com per ser al camp base d'hora i repetir la nostra rutina (avui toca la Rodenbach, de moment la millor i la més fluixa). Per cert, ni rastre de la vaga de trens, només el cartell informatiu de la recepció de l'hotel. Aquest país és, per damunt de tot: correcció!. Freda.

Dia 5 (12/10): Bruges. L'estacó freda s'ha instal·lat definitivament a Bèlgica. Arribem a la ciutat dels canals amb ganes de disfrutar de l'última parada i la veritat és que no descepciona gens! Escollir no anar per les vies més convencionals per conèixer la vil·la dels canals ha sigut una de les millors eleccions del viatge. Carrerons amb casetes típiques amb la bici davant (tenint la seguretat que no desapareixerà) i les seves jardineres, vilateans fent vida absents a la multitud qye hi ha a la plaça central... imatges pinotresques i bucòliques que fan impossible no deixar-se absorbir per les papallones que sobrevolen... i m'encanta! Bruges es visita amb facilitat i certa agilitat. A les sis ja tornem a deambular pel centre de Brussel·les amb la nostàlgia de saber que és la última "rutina". Avui la típica Kwak (boníssima) entre converses necessàries. Segurament sigui un: objectiu complert. Nostàlgia.

Dia 6 (13/10): tornada. El despertador no canvia l'hora de sonar malgrat marxem. Volem aprofitar l'últim matí per veure despertar Brussel·les entre boira i humitat. Els carrers solitaris, el pujar persianes (no més aviat de les 10), la Grand Place buida.. conviden a assaborir un bon cafè en un local acollidor de les arxiconegudes galeries Hubert. Compres de records, recollir maletes i cap a l'aeroport. Aixó és el que més mandra em fa i fins que no sigui dalt l'avió no estaré tranquil·la. Resignació.

Epíleg: M'ha agradat i aquest cop torno a casa amb un bon regust de boca (quan escric aquestes línies encara som a terres belgues, espero no haver de canviar-les) i havent complert (fins a cert punt) amb objectius personals marcats a l'anada. Un cop a casa, havent descansat, de la resta d'escapades ja només se'n veu el que els àlbums reflexen, però el fons amaga moments on res és tan com aparenta... segurament aquest viatge també guardi en el seu interior comentaris no fets o quelcom no expressat però estic conveçuda que és diferent. Valorar qui tens al cantó i saber que passaran coses però que hi ha una part teva que està en allò que ha carregat a la maleta, acabar rient d'un comentari sense sentit (a ulls aliens) en una tarda de passeig per Girona pel sol fet de recordar moments compartits... són sensacions que a dia d'avui no tenen preu. Mentiria si digués que no he pensat en casa, en aquells que sense ser-ne concient s'han convertit en imprescindibles (nadarem molt) i en d'altres fantasmes que acaben rebotant entre idees... Ara espero que demà no signifiqui la fi d'un parèntesi sinó el començament d'un nou paràgraf.

EL REFLEX: "volaré"

Final de partida

2010-09-23T11:39:00.003+02:00

Hi ha qui diu que en parlar d'ell el meu rostre s'il·lumina, avui el que sento és que els ulls se'm omplen de llàgrimes quan sé que no tornarà a aprèixer, quan el telèfon indica "game over", i quan en creuar-nos els dos tenim massa de què no estar contents i les paraules són escasses... quan en canvi li diria que s'ha passat però que sempre serà algu que ha tocat molt endins! (trobo a faltar mirades blaves, jugades verdes...)

Cal passar pàgina i agafar aire per la propera aventura... comencem a caminar!!

EL REFLEX: "són muntanyes de sucre el que em queda del teu record"

GRÀCIES

2010-09-19T19:54:00.002+02:00

A tots els que heu estat al meu cantó aquests mesos i en especial aquest cap de setmana, GRÀCIES!
Per fer-me veure què em convenia.
Per estar allà pendent que no em fes més mal la caiguda.
Per haver intervingut quan ho has cregut oportú (sé que ara t'espera a tu demà).
Per haver aguantat a l'altre cantó del telèfon fins que la bateria ha dit prou.
Per "haver passat per alt" les meves sortides de to.
Perquè malgrat no veure-ho clar i dir-m'ho heu assumit que em tirés a la piscina.
Per haver-me'n tret quan no hi ha hagut aigua.
Per entendre que el verd no m'agradés (sempre em recordarà algú i fins i tot sé que d'aquí un temps espero poder somriure).
Per cada una de les frases, cançons, correus i sms que he rebut amb paraules que no eren per compromís.
Per estar en guàrdia les 24 hores.

Us debia l'espai... espero que amb això es reflexi una mínima part del que ha representat tot en l'aspecte que sabeu... i saber estar a l'altura!

EL REFLEX: "siempre sereis mis ángeles"

Introspecció

2010-09-16T19:54:00.003+02:00

"Sóc navegant solitari, sóc mariner sense port... " així comença una de les millors cançons dels Lax'n'busto i la que m'ha vingut al cap aquest matí en sortir de casa... les 6 i poc del matí, ningú al carrer, només el silenci i el despertar d'una ciutat, d'unes persones que com formiguetes començaran la seva rutina... cotxes comptats amb els dits d'una mà són els que m'he creuat per la via principal, en canvi el petit "plaer" de ser-ne concient... tot perquè en arribar a Riudellots hagi de posar els peus a terra i posar el turbo.

I entre mostra i mostra analitzada el comentari d'un company que em fa adonar de quelcom que es surt d'allò habitual els darrers 19 anys... aquest és el primer que no miro quan és quinze de setembre, que no preparo l'estoig ni que l'estudi fa olor de llibres nous... créixer, seguir aprenent cada dia coses que ni mil pàgines poden ensenyar... aprenent a viure!

Ara espero canvis, no sé quan ni on, qui m'acompanyarà en la pròxima aventura ni qui es negarà a esperar a que torni... però sé que n'hi ha moltes ganes, motius personificats i d'altres que costa explicar en paraules... i en la llunyania sento aquella veueta que et diu "avui pot ser veritat" i tan de bo que per algun cop tingui raó!

EL REFLEX: "totes aquelles pors de sobte s'han fos si et sento a prop" (no dexis mai de "silbar")

Joc de sentiments

2010-09-12T23:53:00.005+02:00

Avui retorno al blog amb un text fet a mida... de què? de sensacions...

"Fa dos mesos que vas reaparèixer a la meva vida i des de llavors inútils han estat els intents de foragitar fantasmes. En silenci t’havia estimat, recolzat quan la cama va decidir començar arrossegar instants i gaudit de les victòries que t’alegraven mesos d’hivern.
Callada, a la vora però en la distància vaig aprendre a veure’t com aquell en qui es pot comptar però que és inaccessible.
De sobte, sense esperar-ho, després d’un sopar compartit entre companys, missatges i un joc que inicies i que continuo. Em vas triar com la teva víctima i jo, tot i ser-ne conscient vaig creure en poder guanyar-te la partida si et canviava les normes, pura utopia! I entre tirada i tirada et confesso el què aposto, em despullo l’ànima amb l’esperança que vegis què hi ha rere la timidesa, rere els vint-i-dos anys i el munt de paraules que més enllà de buscar l’estètica són sinceres... altre acte en va. Ser conscient que ens separa l’edat i posar-li un altre nom és covardia. Voler que malgrat tot jo segueixi jugant, segurament sigui egoisme... seguir mantenint l’esperança tot i haver vist la realitat és dantesc...
I alhora que escric aquestes línies, mentre la meva part cerebral demana parar, que surtis d’un cop per tots dels meus pensaments i que comenci a fer via lluny de tu, el meu jo sentimental anhela notícies teves, que tornis aquesta nit com ho vas fer per primer cop al juliol i que, si és possible, deixin de ser paraules per passar a ser fets. (Boja ingenuïtat!). "

Dia 1

2010-09-12T12:30:00.004+02:00

Avui, per demà.

Perquè malgrat comptar ja amb 3 mesos demà serà el dia u... i com els nens el primer dia d'escola tinc sensacions diverses. D'un cantó nerviosisme per veure com portaré l'ànim, si em treuran de pullaguera o si pel contrari mantindré bé tot a on toca, per altre la convicció que me`n puc sorir bé...

Evidentment faltarà bagatge, l'hàbit de fer les coses sola i el saber que si jo no ho faig ningú ho farà per mi... aquests quinze dies els errors seràn personals... esperem que també ho siguin les victòries!

Por vs confiança; nerviosisme vs satisfacció; repte vs repte.

EL REFLEX: "sóc a mig camí, demà seguré amb l'etapa que m'ha de dur fins al cim"

Disc de vinil

2010-08-29T20:07:00.004+02:00

Vaig decidir pujar a les golfes per evadir-me de tot i retrobar-me amb el passat més llunyà. Enmig de la polseguera i arraconat descobreixo un disc de vinil, el cercle central del qual denota el pas dels anys esmorteint el blau cel que el devia caracteritzar (ja no es llegeix ni el nom dels intèrprets i encara menys les cançons de la “relíquia”). Em crida l’atenció, tant que decideixo que m’acompanyi i el converteixo en la melodia dels últims dies. Llàstima que mai em deixi un gran regust de boca! (a menys que no l’escolti a mitges, cosa que no crec oportú).
M’explicaré... la cara “A” és dolça, amable, amb melodies que a dia d’avui podrien ésser actuals, encisadores... i lletres capaces de tocar-te el cor.. amb les que reconfortar-te d’un mal dia de feina o desconnectar en una nit moguda d’estiu...
Pel contrari la cara “B” és fosca, massa i tot. Amb notes que et transporten a la música més dura, menys dolça... fàcilment etiquetable com la banda sonora d’una nit de “sexe, drogues i rock&roll” o fins i tot d’un documental de tràfic de dones,... (encara no entenc com aquesta va ésser la imatge que em va venir a la ment quan van sonar els primers compassos).
Avui he preguntat a l’antic propietari la procedència del meu nou company de viatge i poc me’n ha sabut dir, tan sols que sembla ser dels anys setanta, d’un grup poc habitual de les grans discogràfiques d’aleshores però comú en els bars de poble... a qui pocs coneixen pels títols de les cançons però si per les seves melodies...
Jo personalment, mentre em debato si convertir-lo en BSO o no, tinc posades al cap lletres enganxoses (de la cara dolça)...

*la vida expressada en metàfores...

EL REFLEX: "has de triar la millor opció per tu, has d'escollir el teu color..."

Gran nit

2010-08-28T14:23:00.002+02:00

Des d'aquestes línies agrair als presents en la fotografia la nit d'ahir...
Va ser perfecte tot i que a alguns apenes us coneixieu...
Hi ha instants en què el temps sembla aturar-se... hi ha estones on el més important és compartir converses, riures i ser capaços de mirar als ulls i creure en tots i cadascun del que ens envolten... i això és el que vaig sentir ahir... a gust, cómplice de moments...
Al voltant d'aquella taula hi faltaven alguns d'aquells que considero "intocables" però sabeu què? en la distància també hi eren presents...

Mirant la Lluna ahir, absent del rebombori per segons i avui, recordant-los... espero poder-la repetir!

EL REFLEX: "gracias por todo, por lo que se puede y no contar"

Castells de sorra

2010-08-18T22:35:00.003+02:00

"Pensativa al parc de sempre em quedo embadalida amb els més petits. De sobte em sorprenen dos menuts que em miren i ella, somrient, m’etziba “ Hola, jo sóc la Berta i el és el meu novio Bernat” dona mitja volta i s’allunyen saltironejant mentre es fan un petó a la galta i ell li dona una flor recent arrencada del parterre municipal. Marxen feliços fent veure que són grans,… dibuixant en la plaça un esbós d’una casa i simulant una família que només veuen ells…

Algú els hauria de dir la veritat… que d’aquí vint anys el més possible és que no es recordin l’un de l’altre, que les parelles de per vida només són una utopia i que la mitja taronja (ja no perfecte) no existeix… bé si, tan sols en els contes dolços i pel·lícules roses. Que els amics no es conten per cubells de sorra plens ni globus d’aigua explotats, sinó amb els dits d’una mà… però que són els angelets que no ens deixaran caure en èpoques de tempesta i que ens acompanyen pels núvols en dies de vent i saltimbanquis…"

EL REFLEX: "La chica que recicla corazones cambia el rumbo y aconseja aterrizar"

A ells

2010-08-13T15:28:00.010+02:00

Avui entrada doble... a dos persones que sense ser-ne concients... han tocat la fibra.

A ella li dic que si escric això és per què vull dir en veu alta allò que la part interior crida... Perquè en menys del què consciderava pròpiament necessari has sabut llegir el què deien els meus ulls i la meva forma de caminar. Has estat disposada a fer-me tirar a la piscina tot i jo creure que l'aigua era freda i a l'hora has sabut frenar el cavall desbocat i trotador de somnis que de vegades se'm desperta... GRÀCIES!!
Amb tot, crec que he trobat algú introvertit però capaç de donar-ho tot per allò que creu i sent (sense anar més lluny en un mes viuras dies treballats a fons, plens d'emocions i on, estic segura, veuràs reflexat allò que has entregat), algú a qui per més voltes dongui la vida, portaré en aquella part que no entreguem mai del tot... perquè te l'has guanyat! Sé que no ha sigut fàcil i que avui entendre certes coses t'ha portat a veure'n d'altres que costaran... però saps que sempre hi ha una part positiva...
Pel que hi ha escrit, pel que es queda en el tinter i per el que sabem... ets un SOL!

A ell li diria que sigui valent, que ho és i que ho ha demostrat anant contra certes coses i fent el primer pas. Que va aparèixer en un moment on em va ajudar a tancar una porta que no vull tornar a obrir i a creure que més enllà dels núvols també hi havia sol (cosa que segueixo creient). Que per més que em canviin la perspectiva tinc clar que hi ha, en la seva persona, un amic en potència (futur però possible)... i que no el jutjaré perquè l'entenc. Perquè de vegades, sense saber-ho, hi ha gent que transmet molt en molt poc... i així ha estat. I si mai necessita res o sencillament té una hora per perdre xerrant de tot i de res... sap on trobar-me (malgrat jo baixo en aquesta estació amb l'esperança que el dia menys pensat, algú demani un cafè).

Avui una part del que sento es queda en forma de paraules...

EL REFLEX: "hay un amigo en mi" -avui per ells-

Per animar!

2010-08-01T23:02:00.003+02:00

Per motius diversos aquesta cançó dona positivisme, com aquella veueta que ens diu "endavant, res ens pot fer caure"... esperem que se'ns contagii.

EL REFLEX: "te quedas con la tentación de tenerle a media voz"

Mirades esquivades

2010-07-26T17:26:00.002+02:00

Si he tornat era per retrobar-me amb el setmanes enrere havia deixat tot i doldre’m, per mantenir oberta aquella flama que representen els protagonistes “companys” i “equip” i… perquè negar-m’ho, he tornat per veure’t.
Necessitava saber si el joc s’acabava en les nits cibernètiques o si, pel contrari, en veure’m guanyaria rellevància els “sentiments” pels quals vaig decidir retirar-me de la partida d' e-mails. Missatges prohibits però sincers on jo, qui sentia, sabia que tenia molt a perdre i menys a guanyar… perquè la meva victòria haguessis estat tu. Saber, amb una mirada, que havia de fer camí sola o si vindries amb mi, em sembla motiu prou important com per trobar excusa possible per un cara a cara. I entre conversa i conversa amb companys tu que passes pel costat etzibes un adéu sense esperar resposta i abaixes la mirada com si res tinguéssim per dir-nos… (les nits, per tu, deuen quedar massa llunyanes).
En veure això i acomiadar-me de tots he recorregut el solitari passadís amb els ulls clucs, absorbit cada olor, cada record i imaginant-me que en arribar a l’aparcament et trobaria esperant-me i em diries que tu també et retiraves, que res de joc ni pors, que prohibit pensar en el “què diran” i que aquest cop m’acompanyaries on fos.
Il·lusa de mi! En arribar al cotxe veig el teu marxar gas a fons sense mirar enrere… si avui arriba un mail no hi haurà resposta, abaixaré la mirada i clickaré a “suprimir”. No vull que em facin més mal.

*Una mirada esquivada també parla massa.

EL REFLEX: "hoy no tengo frases pa' decir que desearía que de amar no se olvidara nadie"

Amb alegria

2010-07-24T16:24:00.002+02:00

El dia a dia ens dóna hores cansades, de feina i estrés, de mala gana i mera rutina...
... però tot canvia si sabem treure'n allò positiu, un somriure, una trobada amb una amic/ga, la certesa de veure'ns en pocs dies, uns ulls que ens il·luminen o un gelat que es fon en tancar i obrir d'ulls.

Avui per les estones de :-), per que valen la pena (i per aquells que són capaços d'omplir el coixí amb inseguretats i sempre fan el llit... i compartir-ho).

EL REFLEX: "Con mucho que vivir i tanto que decir"

Punt i a part

2010-07-11T21:59:00.004+02:00

Final d'allò que aquest cop semblava possible.
El podria justificar o dir-li de tot, però ara no em surten les paraules... es debien quedar en la calorosa nit d'ahir...
I el que perosonalment més em dol és haver-m'ho cregut.

EL REFLEX:"Para no quemarte punto y aparte para poder verte sin agobiarme..."

Sensacions extranyes

2010-07-11T17:01:00.002+02:00

Desperto. Ahir va ésser una nit intensa, de retrobaments i gresca...i noto un lleuger mal de cap en obrir els ulls (segurament fruit de l'alcohol i el tabac); suposo que dins la normalitat entren les poques ganes de pensar i el fet que el sol sigui una estufa ja a les onze del matí incrementa la sensació. Ho confesso...he somniat amb tu! I em fa revifar de cop veure que el telèfon fa pampallugues d'alerta i que indica l'arribada de dos missatges...teus (qui m'ho havia de dir) entrants a altes hores de la matinada (que vam abandonar junts entre el grup d'amics). Sense ser-ne del tot conscient et contesto..."he dormit sola aquesta nit". No se de què et sorprèn, però qui realment s'ha quedat petrificada he sigut jo en obrir el mòbil. Cert és que la sorpresa va començar pocs mesos després d'entrar a la feina (que es va acabar fa poc més d'un mes) per les teves formes (subtils, directes i molt silencioses) i va continuar fins que vaig marxar...i ahir no va ser excepció. A penes vam creuar més de tres paraules tímides de cortesia i , en canvi, des dels dos extrems de la taula, i entre tots els presents, buscava aquella mirada blava que m'absorbia i, que de tan en tant, trobava resposta en forma de somriure alhora que ens evitàvem... (jo per no posar-me de peus a la galleda -amb un mes creia haver començat a foragitar fantasmes-) i tu encara no sé perquè.

I entre aquesta indiferència controlada un adéu que demanava més i que es queda amb ganes de conversa, pujo al cotxe tenint gravat cada moment compartit... i en despertar-me dos sms que fan començar el dia amb energia i misteri.

Que no acabi!

EL REFLEX: "en la azotea jugando a los bolos el miedo y la indiferencia"

Bàsquet

2010-06-27T20:23:00.004+02:00

Arribo a casa després d'haver presenciat un partit "patxanga" a favor del bàsquet de qualitat a Girona. Aquest era el lema per "cridar l'atenció" al públic a fi d'aconseguir la permanència a la primera línia de l'èlit d'aquest esport.
Trobo trist que havent assolit objectius esportius tinguem problemes per continuar per no haver complert amb els objectius econòmics... el Sant Josep Girona ha entrat als play-off quan a principi de temporada es creia que es lluitaria per no baixar de categoria mentre que l'Uni Girona ha entrat a places europees... i tot això corre perill de no repetir-se per l'economia... resulta espantós!
Els que avui érem al pavello de Palau tenim un sentiment comú: BÀSQUET GIRONÍ; i dic sentiment perquè és quelcom més que un esport, és passió, és patir i és alegrar-se per les victòries, és esperar octubre anhelant tornar a cridar, tornar a viure el que signifiquen les tardes a Fontajau i els matins llegint cròniques... i a dia d'avui em pregunto com la societat civil, el teixit empresarial no dóna un cop de mà i esposoritza els equips de la ciutat (la majoria d'equips de primera línia reben els suport dels pròxims).
Aquesta tarda, al cantó de figures (Marc Gasol i Víctor Sada) hi havia jugadors veterans que van fer créixer el nom de la ciutat temps enrere (Darnès, Espinosa, Colomer... entre d'altres) i d'altres d'actuals (Miqui Feliu, Edu Camós, Cesc Cabezas, Georgina Bahí., etc) així com entrenadors i gent de l'staff tècnic de la casa i que han passat per aquí (P.Martíez, A.Julbe, D.Kamenjasevik), a ells i als organitzadors (seguidors fins la medul·la) GRÀCIES pel suport i esperem que això serveixi per fer reaccionar al teixit social i perquè l'any vinent poguem seguir gaudint d'una pilota en joc, dels 24 segons i dels temps morts!!!

EL REFLEX: "És temps de ser valent, és temps de ser conscient que ens cal cor i cervell i no volem perdre a niningú en aquest camí"

Viu-la!

2010-06-18T23:13:00.003+02:00

De converses recents amb amics una entrada...
Sovint ens preocupem per "tonteries" i no ens n'adonem que un instant ens pot canviar la vida. Un pas fet abans d'hora, un semàfor creuat parpallejant, una mirada enviada en el moment precís... l'atzar juga com ningú les nostres cartes mentre nosaltres ens ocupem de "decorar" el camí amb discussions a voltes sense sentit (o mancat per la falta d'empatia)... quan el que realment importa és disfrutar-lo perquè mai sabem quan es pot acabar. Davant de certs esdeveniments viscuts en tercera persona tinc clar que cal viure el que tenim, intentant jugar la millor partida possible, gaudint dels que tenim a prop (i ens valoren de manera recíproca) i dels moments que se'ns posen davant... a tu que estàs a l'altre cantó (i que no tens nom específic) t'apuntes a viure-la?

EL REFLEX: "tinc nit i tinc dia, tinc sol i estels, tinc sobretot unes arrels per creuere en mi"

Mentides

2010-06-13T15:53:00.007+02:00

Reflexiono sobre les mentides quan alguna cosa em diu que avui me'n han colat una (no és més que una simple anècdota pensareu i segurament tingueu raò).
Perquè formen tan sovint part del dia a dia? no es valora la sinceritat? fa por dir el que realment pensem? A la primera pregunta la resposta és el simple automatisme del cervell, hi ha qui menteix per costum i qui troba que en certs moments cal no dir la veritat... A la segona també es contesta ràpid, tothom clama sinceritat però pocs la porten a terme o ho fan menys del que seria necessari; i a la tercera pregunta una altra resposta lògica: sí, en molts casos la gent menteix per no ferir o aquesta és l'excusa que es posa... i dic excusa perquè quan es deixa anar una mentida poques vegades es posa en la ment de "l'altre", ho podem considerar com un mer acte d'egoisme... "com que no en vull sortir perjudicat/da li deixo anar una mentida i ja s'ho empassarà"...
Reflexiono i escric que a mi personalment m'agraden les veritats, les certeses, perquè qui menteix crec que demostra dues coses: primera: no conèixe'm bé ni saber que tot comentari justificat és acceptable i segona: tenir certa covardia davant la meva resposta (no em considero persona tan influent ni agresiva com per tèmer-me).

Avui un text molt personal i una visió totalment subjectiva davant la mentida i la hipocresia però a l'hora un crit a la sinceritat, perquè tot i que de vegades pugui fer mal, prefereixo quelcom dit amb el cor i el cap amb sentit cert que unes "boniques" paraules que amaguin un món irreal. (a part queden les mentides piadoses, innocents,...)

EL REFELX: "mentiras forman parte de tu vida, te las cuentan cada día..."

Rutina I

2010-06-09T20:55:00.002+02:00

Avui entrada amb l'única finalitat de treure l'anterior.
Poc a explicar, poc a comentar i menys inspiració present...
Divendres... final de cicle, nous horitzons, noves metes.

EL REFLEX: "solo somos gente... que sonríe y que llora por dentro, que se fue y que hoy echas de menos"

A reveure II

2010-05-28T07:24:00.007+02:00

A fora plou, com cada dia marcat com a"important" al calendari últimament... les coses han canviat massa d'una setmana amb l'actual i avui faig el trajecte d'anada a Cerlà per última vegada si de feina estem parlant... reconeixeré que no he dormit a gust, que tot i haver passat per una situació semblant sis mesos enrera sóc incapaç de saber dir adéu sense que la nostàlgia i la por a trencar lligams em facin un nus a l'estómac. El rellotge indica que haig d'agafar el parauigües i marxar...
Són les 16:20, he arribat i he tancat la porta amb l'esperança que algun dia es torni a obrir, ja sigui per tornar o per gaudir dels amics que he fet. Aquest cop no ha sigut com l'altre, anímicament millor, personalment pitjor (perquè no em ve gens de gust dir adéu). El temps compartit fa que calin més fons gestos, paraules... Em quedo sense elles quan penso en moments, dies... sé que el que avui perdo demà ho recuperaré com a lliçons. Reescric el que vaig escriure el dia 14/12/09... no sé què puc afegir!! Un plaer haver compartit instants, els trobare a faltar (amb els seus protagonistes).

Una abraçada.

EL REFLEX: "ya nada volverá a ser como antes"

Una porta que es tanca....

2010-05-25T18:07:00.005+02:00

Diuen que quan es tanca una porta s’obre una finestra... dons espero que aquest cop sigui un enorme finestral o, com a mínim, que tingui unes vistes d’allò més idíliques...
Avui em prenc amb cert positivisme el que ahir em va fer caure pels terres... seguiré amb les frases fetes i afegeixo que "mai es pot dir blat fins que no és al sac i ben lligat"... quanta raó tenen aquells que la mantenen viva... sovint alguns intentem seguir el vell consell, dur-lo fins al últim instant...però l'evidència del que sembla una certesa en ulls propers ens fa volar pels núvols imaginant un futur proper planificat amb allò que se'ns ha proposat... fins que, de sobte, el dia a dia demostra que només ell juga certes cartes...
Una part d'allò previst s'acaba divendres amb la certesa que la calor de determinades persones fa que vegis menys fosc allò que ha començat essent negre, que no serà un adéu sinó un a reveure (aquest cop més fort que la vegada anterior) i que aquesta vegada... la crisi ha tocat de ple!
El castell de cartró ahir es va ensorrar... no em permetré el luxe de caure amb ell!
Tornaré a cercar el camí amb la seguretat de retrobar-lo i seguir-lo de nou ben aviat.

Fins la propera.

EL REFLEX: "Y esta vez espero que en vez de una puerta viene un ventanal muy solido, muy fuerte y con vistas al mar, con vistas al mar..."

Banda sonora

2010-05-22T10:22:00.003+02:00

Avui, a falta d'inspiració, us deixo amb aquesta cançó dels cassanencs Burman Flash. És la banda sonora de setmanes recents, no tant pel missatge com per la melodia i els aires desenfadats que desprèn.
Gaudiu del cap de setmana i carreguem piles... el final de la meva cursa particular s'apropa... ara toca aguantar i que les cames no facin figa a l'últim moment!

Des d'aquestes línies donar la benvinguda al petit Uriel i enviar un petonàs tan a ell com als seus cofois pares... ara us falta dormir a les nits i ja estarà tot bé oi?

Fins la propera!!!

EL REFLEX: "que dos y dos son cuatro solo cuando estás pensando y nada más en matemáticas"

El perds entre silencis

2010-05-08T12:52:00.004+02:00

M'estreno al blog d'algú a qui aprecio i de qui em sento molt (massa i tot) propera... gràcies per la sinceritat ;)

"L'has sentit entrar, caminar i aturar-se parlar amb una companya de tots. Te l'has mirat, ell t'ha contestat amb un somriure d'orella a orella i un efusiu "hola" que esperava resposta... no obstant immediatament després has abaixat la mirada i has continuat a la teva, com si no hi fós però atenta en tot moment d'on era per no girar una cantonada i topar-te'l... A dia d'avui tu ets conscient que ell ja no es pregunta el perquè de la teva actitud esquerpa ni els motius que et van fer canviar la manera de tractar-lo... suposes que deu haver desistit i que un cop més s'ha posat com a excusa l'edat per no voler mirar més enllà... Tu en canvi, et maleeixes infinitament no ésser capaç de clavar la mirada mentre li preguntes com van les coses, ni restar en silenci al seu costat escoltant el seu dia a dia... tot per por a que les teves galtes envermelleixin i/o la teva intranquil·litat et delatin mentre et perds en un ulls absorbeixen. El defuges però saps en tot moment com li va tot, com avança... te'n preocupes i preguntes a altres...

Emmudiràs i continuaràs al teu ritme perquè els silencis no facin més mal, perquè no tens ganes d'una altra història amb un mal final.... mentrestant el teu interior es discuteix entre el que és lògic i el que et ve de gust... i amb tot (sense pensar en el que podria ser i no serà) amb el teu mutisme i actitud perds algú a qui valores, a qui aprecies... per qui sents."

EL REFLEX: "siempre esperando que te diga algo más y mis sentidas palabras no quieren volar"

No és una justificació

2010-04-25T21:04:00.011+02:00

"Hola:
Si t'escric no és per justificar-me (no crec que toqui), sinó perquè em ve de gust.
El temps, per si sol, és incapaç de curar allò que els humans no intentem arreglar, les ferides seguiran obertes fins que la distància o les ganes actuin.
No et negaré que al principi em sabés greu, que perdonés i que intentés tornar a començar com si res; que creiés que tot era fruit de mals dies (tots en tenim) i que les coses es podien solucionar amb esforç, però avui no puc. No puc perquè no són dies, són setmanes, no és un perdò són diversos i la situació es repeteix. Ningú és el centre del món, tothom té problemes i si la por a la por t'impedeix gaudir del que vols... et costarà massa caminar.
No et negaré tampoc que mantinc a la retina matins de platja, nits de còctel i tardes al pavellò, i suposo que és per això que escric aquestes línies. Penso i reflexiono quan avui tinc l'aprovació d'un entorn que m'aguant quan caic i m'impulsen endavant, que saben que la situació no ha sigut fàcil i que t'he valorat (perquè tens un bon fons). Recentment he sentit i algú m'ha repetit que ets així i que no et canviaria, i és que no vull fer-ho, simplement necessito que no m'afecti i que el teu mutisme no sigui prou important com per fer-me plantejar decantar balances vitals.
No continuaré sense nombrar-lo. En algún moment em vaig plantejar que indirectament potser era el fons de tot... però em resisteixo (tot i que segurament m'equivoqui) a creure que has triat un "joc" a una amistat.
I malgrat tot, avui el que tinc més present són silencis i paraules fora de lloc, dos viatges i sis mesos intermitents que, sense voler-ho, m'han canviat perspectives.
Si he dit que en un principi em desanimar ara també dic que miro endavant sense ganes de girar la vista enrera, sense tancar portes i amb la convicció necessària per continuar amb pas ferm.
Els dies diran si haig si haig de signar amb un "Adéu" o un "Fins aviat" "

EL REFLEX: "es más importante hace feliz el camino que llegar al destino"

Decisons

2010-04-16T21:47:00.004+02:00

Una balança. En cada braç quelcom amb aventatges i inconvenients... només cal col·locar la mà en un i fer-la decantar.
Al plat dret una feina coneguda, amb gent a qui aprecies, amb estabilitat temporal i una amistat que avui posesn entre cometes per no caure; un sou en època de crisi i quelcom que et lliga prop dels teus.
Al plat esquerra un futur amb ganes de descobrir, en una ciutat que desconeixes i una feina que encara no té nom. No tens res però et motiva. No serà una fugida, sinó una recerca d'experiències.

Què tries? Amb què et quedes i que aplaces?

Que no et porti la inèrcia sinó les ganes de fer-ho bé i creient-ho!

EL REFLEX: "hoy elijo unos pies que caminen más y no quieran darse nunca por vencidos"

Esperant mentre somriem

2010-04-10T11:47:00.004+02:00

T'escric quan encara no sé de quin color seran els teus ulls ni quina cara fas... però, saps? Som molts els que esperem maig amb una sensació extranya d'impaciència i necessitat d'anar tranquil·ls (perquè encara hem de fer massa).

És nombrar-te i provocar somriures a aquells que sabem de tu.
No t'extranyis quan d'aquí uns anys et repeteixin què va provocar la teva notícia -incredulitat i alegria-. No riguis tampoc en saber de la cara de qui més t'estima quan cofois ells parlaven d'un futur proper ja a tres ni tampoc si et comenten que algú en un atarda de bàsquet, enmig d'un pavelló es va haver d'asseure's mentre s'eixugava les llàgrimes i no deixava de somriure...
Segurament no entenguis res del que hi ha escrit ni perquè les coses en el dia a dia avancen a rodolons però sense descans... hi ha qui pensarà el contrari però arribes en un bon moment... no dubtis que es desviuran per tu, que els avis i oncles (com no) ja fan plans al teu cantó i s'imaginen tardes fen-te de cangur...
I jo, que malgrat necessiti que maig no tingui pressa per arribar, ja tinc ganes que soni el telèfon, tenir-te a prop, veure't, i que també et pugui ensenyar quelcom...

Avui per ell, qui tantes converses recents omple.

EL REFLEX: "el que faig a cada instant és la força que em fa gran"

Temps!

2010-03-24T20:01:00.004+01:00

Qui diu que ser jove és sinònim de tenir temps? Davant d'un comentari en una conversa decideixo escriure quelcom que fa temps que em balla pel cap... els dies haurien de tenir més hores!!
Cert és que cadascú s'organitza com vol i davant una muntanya de coses per fer, segurament, acabo triant la que menys caldria, però bé, què hi farem?! Feina, classes, apunts, estudiar i un cop a casa el que més de gust ve és desconectar, escriure i anar a fer el toc amb aquells amics que abandonem massa sovint del que voldríem i acaben en un segon pla (per sort, són comprensius). En aquest mateix moment hi ha uns apunts davant el teclat que em recorden que demà els toca a ells, no obstant avui prefereixo actualitzar, ja m'han acompanyat massa estona! I a l'altra banda del telèfon un sopar pendent i algú que reclama un dinar de familia...!!
Relacionat amb el temps hi ha les prioritats que cadascú es marca. La família, els amics són important, però també ho és acabar quan abans allò que hem començat i poder tenir uns estalvis per poder gastar-los amb el que ens fa disfrutar, o no? Triar què passa a davant sovint costa massa. En joc entra el tema esforç. Sóc incapaç de presentar-me un examen amb la sensació que no he fet res (més sempre), hi ha uns mínims que cal complir i sempre aspirar més, no conformar-se amb un nivell de seguretat si es pot accedir al superior; el mateix a la feina. Vull estar segura que si les coses surten malament no serà per no haver-hi posat interés i ganes, sinò perquè alguna cosa ha fallat...
I en arribar a casa després de sopar un sofà que t'enganxa, uns ulls que es tanquen i demanen que el despertador no soni... però un cap que crida que queda molt per fer, i agafar-s'ho amb energia i el millor dels somriures només depèn de mi mateixa... així que A PER TOTES! [entre tot segur que hi ha temps per una conversa via internet o telèfon ;) o una bona lectura ]

EL REFLEX: "no esperes más a las agujas del reloj, a ellas no les importas ni tu ni nadie"

Judith

2010-03-13T00:13:00.008+01:00

Dons avui va per ella perquè és el seu dia... 22 cap al sac ja!

Segurament -i m'atreviria a posar-ho sense el condicional- ets d'aquelles poques persones que és capaç de detectar com estic en només clickar un "hola" o obrir la porta de casa... té mèrit!
Doncs res... perquè aquest any que marques de més sé que ha sigut proifitós però el que ve encara ho serà més... perquè no deixis mai de banda el carisme que portes , ni la voluntat ni l'estima... et portaràn allà on et proposis!
... quan els mesos passen però encara puc veure la mateixa llumeta de sempre tinc clar que ets d'aquells de qui necessito caminar a la vora.

Avui per tu, que et mareixes aquestes línies i les que sóc incapaç d'escriure... -però saps de sobre què en penso-

* Per quan una altra crêppe, una altra ració a la Bisbal o un altre Donosti? ;)

22 passos sota la pluja, 22 converses sobre res i sobre tot, 22 petons!

EL REFLEX: "Pasaran los años y siempre estaras buscando un plan para que se hagan realidad los sueños que soñábamos antes de ayer... hablando del tiempo que nos quedará por vivir... ya son más de 10 años de recuerdos congelados en momentos que jamás se olvidaran"

Post musical

2010-03-07T23:05:00.002+01:00

Avui per una setmana on el més important és començar-la amb força.

EL REFLEX: la sort és despertar desitjant de començar un altre cop

Retorn

2010-02-22T23:10:00.003+01:00

La trucada no la va sorprendre excessivament però si que la il·lusionà (sempre amb matisos). Sabia que gairebé era una certesa que li oferissin aquell lloc de treball des de divendres malgrat va intentar (sense aconseguir-ho) passar el cap de setmana tocant de peus a terra.
Només era una possibilitat, i de no confirmar-se, se'n enduria una patacada (no forta).
Damunt la taula pros i contres.
Havia passat sis mesos boníssims allà (aprenent, treballant, envoltada de bon ambient -un punt d'inflexió-) i a part de bons moments se'n havia endut quelcom que toca molt endins ( i que guardarà en forma de silenci). És per això que quan va marxar no entrava dins el seu cap la possibilitat de tornar-hi a menys que fos de visita... perquè quan es tanca una etapa, cal reobrir-la de nou?¿ (com deia el poeta "y al volver la vista atrás, se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar").
I quan va sentir aquella veu a l'altre cantó de l'auricular tenia clar que el despertador tornaria a sonar a les set i, que malgrat esser temporal i per la baixa d'algú a qui apreciava , no deixaria passar la oportunitat de seguir aprenent.

EL REFLEX: "lo nunca dicho se disuelve en te"

Sasha

2010-02-16T21:21:00.004+01:00

On s'ajunten les paraules bàsquet, relats i amiga? dons en la persona a qui va dedicat el post d'avui, la Sandra.
Fa 21 anys vas treure el cap a Bcn i no sé els que fa que compartim converses, mails, textos... pocs si contem els que espero seguir al teu costat... ets tenaç, valenta, romàntica... i estic convençuda que aviat se't veurà recompensat tot l'esforç i les ganes que poses en fer les coses bé.
No deixis mai de lluitar pels teus somnis! (un plaer fer-me partícpe d'alguns d'ells).

21 passos vora el mar, 21 cistelles, 21 línies sobre un paper blanc...21 petons!

EL REFLEX: "viu-la, no deixis mai de somniar"

Retrobaments

2010-02-13T11:23:00.002+01:00

Noto la fred com m'ha calat dins, una altra onada provinent del pol ens afecta de nou aquest hivern. Tot i això avui (per ahir) somric. He tornat al lloc on vaig passar sis mesos inoblidables entre feina i bon rotllo, tot seguia allà a pesar que hi mancava algú (inevitablement i per sort, sé que no és tan lluny). Tornar a sentir olors, deambular (avui sense tasca definida) pel passadís i no notar-m'hi desconeguda fa més gran allò que m'hi uneix (no sé ben bé què és, si són sensacions o simplemement moments compartits).
Per sorpresa no tot s'acaba en un simple tancar de porta; un telèfon que sona i a l'altre cantó algú a 400 km a qui no puc trobar a faltar perquè tres paraules el situen a Girona tot sovint...
I una tarda que s'arrodoneix en recordar-ne de passades, sense coixins però amb entrepà de formatge i suc de taronja... avui confio en no tornar-les a perdre!

Radiografia de situacions

EL REFLEX: "Tardes que s'emporta l'aire, cartes que la sort escampa"

Angelets

2010-02-11T21:28:00.007+01:00

Obro el mail i em trobo un dels típics pps "anunciant-me" que rebo els "angelets protectors", qui me'l respongui és que realment està a prop meu... tonteries!! si hagués de fer cas a tots els correus de cadena a hores d'ara ja hauria d'estar a l'altre barri, hauria tingut mala sort durant mil anys i ningú es voldria apropar a mi...
El que si que es cert és que tinc uns angalets que... són de lu millor: des d'aquella incondicional amb qui no ens importa mullar-nos tot menjant una crêppe fins a aquell que em demana que li dediqui el blog... passant per l'amiga relataire i basquetbolística, l'amic que des de la ciutat de l'Ebre sempre "silbará", aquelles amb qui compartir un bon sopar, aquell qui omplirà maig amb un somriure enorme... o simplement aquells que són capaços de canviar el dia amb una mirada o una paraula...

Senzillament angelets!!

EL REFLEX: "ellos a menudo estan con bromas, si los necesitas ya se asoman, los escuchas y te alborotan, sobra la genailidad"

Definició I: llàgrima

2010-01-31T09:40:00.002+01:00

Què és una llàgrima? em pregunto mentre noto com me'n recòrre una pel rostre.

Una llàgrima són sensacions, emocions, vivències...condensades i embolicades amb una pel·lícula d'aigua. - Em respon la mà que traça línies en un paper blanc.-

EL REFLEX: "es por ti (?¿) que empiezo un nuevo día"

Post de nit

2010-01-30T12:00:00.003+01:00

Arribo a casa... i malgrat el rellotge marca més de les dues, no tinc son.
He tancat la porta no sense abans mirar-me la Lluna d'hivern i demanar-li inspiració (no només literaria).
Sóc conscient que penso massa sovint en ell, i què? avui no me n'arrepenteixo, em fa somriure de tant en tan.
Fins fa pocs minuts m'acompanyava ella... algú per qui a dia d'avui ho donaria gairebé tot, perquè m'importa veure-la bé i em preocupa quen les coses no li surten com espera, perquè gaudeixo d'una tarda de tertúlia o una vesprada entre convinats...reflexiono i m'assalten dubtes -qui sap si desafortunats- "també creu el mateix? també ho faria per mi?" i el que no tinc tan clar ara són les respostes...(quelcom tangible no meres paraules).

EL REFLEX: "...como un satélite cansado de dar vueltas cierro los ojos intentando imaginar..."

Video nocturn

2010-01-26T23:59:00.002+01:00

Pensant pensant he arribat a aquesta cançò... m'encanta!

EL REFLEX: "Estoy por estar, estiy para callar"

"Joc"

2010-01-24T23:29:00.005+01:00

Bones de nou. Aquí un text d'una bona amiga, la Mireia... a part d'una entrada us demanem la VOSTRA OPINIÓ sobre els dos personatges i la situació en general... què hi veieu, com actuarieu...

"Meritxell, una noia d’uns 20 anys, soltera, tímida, callada, li agrada sortir a pendre algu amb les amigues el cap de setmana. Ferrán un home d’uns 30 anys, solter, sense compromisos, surt a divertir-se amb els colegues.
Tot dos amb un parell de coses en comú: la feina i l’esport. Treballen al mateix lloc, i els hi agrada l’esport. Ella juga a bàsquet, un esport que la fascina. I ell entrenador d’un equip d’hoquei d’alt nivell. Tots dos esports al mateix club.

Es veuen cada dia a la feina, i també de tan en quant al pavelló d’on són socis. Quan un té entreno, l’altre potser també hi és pel pavelló. O quan tenen partits potser coincideixen el mateix dia, i un es queda a veure el partit de l’altre, ja que no tenen res millor a fer, i els agrada l’ambient del club.

Ella reconeix que feia temps, ell li agradava, ja que té uns ulls blaus que ni tan sols el pots mirar fixament per que et desconcerta, i per que sempre que algu necessiti ajuda ell allà hi serà, però no l’interessa aquest noi, ja que no es ben bé el seu estil.
En Ferrán molt sovint (per no dir sempre) es molt antipàtic, borde i només obre la boca per ficar-se amb tothom, de bon rotllo, però a vegades fereix a la gent del seu voltant. Ell sempre al seu estil, callat, treballador, i borde. A la feina la conversa que poden tenir és la mínima, i sobre tema professional.

Un divendres desprès de sortir, la Meritxell s’en va cap a casa, a punt de dormir…sent el so d’un sms del mòvil…obre el sms i perplexa pel remitent el llegeix. Pensa…a quest home se l’in va la pinça!
Però li contesta, ja que no té cap motiu per no fer-ho. Continua rebent sms d’ell i els continua responent. Temes de les converses: sexe i esports. Però no hi ha res entre ells. Ell només fa que fotre’s d’ella, ja que no té parella, i no acostuma a sortir fins les 6 de la matinada. Ella només fa que donar-li a entendre que no necessita passar una nit boja, i de tant en quan també intenta fotre’s d’ell, ja que està gaire bé en la mateixa situació que ella: no tenen parella cap dels dos.
La Meritxell sap que només és un joc, tot i que mantenir una conversa per sms les matinades de dissabte i diumenge, li sembla estrany, però sap que és un joc, tan per ell, com per ella.
No hi ha res entre aquestes dues persones, només un ‘pique’ per passar-s’ho bé."

Això és tot... a comentar!

EL REFLEX: "la porta que algu ha obert... la porta que algú ha de tancar..."

Per molts anys!

2010-01-21T15:14:00.007+01:00

Avui per la noieta de la foto (Londres, com no, quatre dies que no s'esborraran de la memòria fàcilment)... perquè fa 22 anys i des d'aquestes línies....FELICITATS!
Ets d'aquelles persones que enecara hi ha dies que no sé per on sortiràs...perquè calles més del que dius (tot i que començo a saber què penses força sovint.)... a dia d'avui se'm faria difícil no compartir moments.
I saps des obre que si mai et sents gris només ho has de dir i allà estaré!
Actua!!!! demà pot ser tard.

Avui per tu, per les escapades fetes i per fer, pels partits (volei, bàsquet,...), els cafès, les xuxes...

22 espelmes al pastís, 22 estels al cel, 22 petons

EL REFLEX "no perdis mai el coratge"(clika)

Natasha

2010-01-20T22:58:00.002+01:00

M'ha visitat inesperadament, ella és així... improvisa, es mou amb el vent i tant la puc trobar al meu cantó observant-me com a mil quilòmetres de mi. Quan menys ho espero, normalment de fosc, es presenta sense avisar i fins que no m'ha explicat tot allò que li balla pel cap no marxa... però no li retrauré, m'encanta veure-la, picar-nos per qualsevol cosa... i si tarda massa en tornar, ja l'enyoro.
D'ella admiro el que es guiï pel cor, s'ho pensa dues vegades, i es deixa portar. No té por de les conseqüències, si ho creu, actua. El que és blanc és blanc i el negre és negre, mai matisos....diu el que pensa sense embuts, com ho sent, només paraules... és decidida i clara.
Els amics són el més important i el seu principal suport (estiguin a dos minuts de casa o a quatre hores).... sempre amb un somriure sincer als llavis...
Ella és generosa, sap escoltar, sap donar consell, sap compartir amb les persones que realment importen tot allò que te, tot allò que sent.
La paraula és el seu canal de comunicació, allà on moltes vegades entre línies es llegeix molt més del que diu el text en si, on moltes vegades el significat es troba més enllà d'un simple full de paper.

* mar endins o en terra ferma ;)

EL REFLEX: "Siempre atrapada en una canción"

Històries

2010-01-11T12:50:00.004+01:00

Avui per les realitats fetes històries...
Cada relat, text i escrit està inspirat en una realitat, en un personatge, en una situació viscuda,... sovint és fàcil d'identificar què és real i on la immaginació ha fet de les seves i s'ha recreat i ha omplert línies... d'altres (i per mi aquí rau allò bonic) es barregen de tal manera que arrodoneixen el text...
Pot ser tu siguis un dels personatges posat en alguna frase...o una de les teves anècdotes formi part d'un text de ves a saber qui...
La inspiració està on menys esperem -en uns ulls, unes paraules, una façana, un balcó..-

*Si teniu temps i us ve de gust... passeu-vos per Relats en català i llegiu algun text...

EL REFLEX: "demasiadas verdades para tantos engaños"