26/11/11

Torno a escriure


Em retrobo amb el paper en blanc massa dies després de la última visita i ho faig amb la necessitat que suposa haver de deixar anar "nosequè" (així literalment).
Dies que aparenten ser "fantàstics" però que en tancar la porta de casa es tornen "grisos i ensopits"... serà que dono massa voltes a tot o la constant vital de trobar nous objectius... 
Miro al meu voltant, només falla la feina... i avui el meu cap. Potser en el "només" rau el tot... quan una peça falla un ha de ser capaç d'extreure-la i canviar-la. Pel què m'hi va PROMETO intentar-ho.
Recordo Àfrica i sé que he de tornar-hi, em veig deambulant per Girona i sé que la necessito com a camp base, somnio Donostia i noto que és el millor refugi on reemprendre de nou camins...
El passat em bombardeja, el present em fascina i el futur... em desconcerta a la vegada que m'obliga a descobrir-lo.

I és que en les petites coses està la felicitat instantània!

Fins la propera!

EL REFLEX: "¿cuanto pesa el miedo a ser feliz?

6/11/11

Les petites coses


Les petites coses són aquelles que, veritablement, ens omplen.
Aquell somriure còmplice enmig d'un dinar de família...
El record que et porta la cançò que sona a la ràdio i que et transporta en un indret especial...
La olor que notes a la roba en arribar a casa després d'una tarda de sofà i pel·lícula....
El retrobament fortuit amb aquell vell conegut amb qui fa un any havíeu planificat un cafè a fi de no eternitzar la següent visita...
L'abraçada en el moment inesperat...
Aquell petò robat en una situació compromesa aprofitant que tothom mira cap una altra banda...
L'atac de riure en entendre una mirada i la satisfacció que suposa només entrende's dos...

Quelcom que duus posat i que només entens tu el veritable significat i la història que enmmarca... tocar-la i saber que no t'abandonarà.


Això són coses que valoro, m'omplen i fan menys feixugues hores de rutina






EL REFLEX: "y es que si me miras a los ojos ves lo más bonito que hay en mi, un reflejo de ti"

1/11/11

Post de Fires



La tardor sembla, per fi, instaurada al dia a dia i això encara es fa més palès en l'hora que es fa fosc, aquella on, sorprès, et mires el rellotge i t'adones que encara et queda bastant per anar a fer companyia al coixí.
Temps de Fires a Girona, de Barraques a les nits (cosa que el teu coll nota en despertar-te) i paradetes -a les que no pots resistir-  durant el dia.
Temps del primer temporal de llevant (fluix) a la costa, el mar esverat i el cel amenaçador durant uns dies...

I per sobre de tot, gaudeixo d'una merescuda setmana de vacances.


*El meu dit llueix un pentagrama, el meu rostre un somriure i el meu cor la sensació que estic fent les coses bé.


EL REFLEX: "doblamos las agujas del reloj, el tiempo lo marcaba solo tu corazón"